Itching like grass

Ascensor amunt

Vaig a dinar a casa. Sóc esperant l’ascensor. Quan s’obre la porta, automàticament, entra amb mi una senyora major. Sembla contenta. No ho puc dir del cert, perquè la fauna que habita en el meu edifici és difícil d’interpretar.
Quan arrenca cap amunt, arrenca també una d’aquelles converses prescindibles.
-La nena sens casa...
-La nena de vostès?. L’enhorabona.
(La nena de la senyora és una mena de fera. Ben maquillada arriba a fer goig. I calladeta sembla persona. Però és una puta histèrica. Un cop vaig quedar atrapat amb ella i tres persones més en l’ascensor. Després de molt emprenyar, vaig haver de dir-li que si tenia calor, que s’aguantés. Que si patia claustrofòbia, que s’aguantés; que jo també en tenia. Que aquests atacs els curo quan engego una hòstia. Una bona hòstia em rebaixa l’excitació i em proporciona confiança. Els veïns em van mirar de reüll, però alleugerits perquè estava molt clar qui era la puta histèrica. Era impossible, doncs, que una hòstia pogués sortir en la direcció incorrecta. Probablement, si l’escena s’arriba a produir sense cap veí pel mig, li hagués dit “o calles o et remeno les tetes”. És una puta histèrica i sempre m’he quedat amb el dubte de saber si tenia més del primer que del segon. Era un dia d’estiu, feia calor i aquell maleït ascensor estrenava il·luminació al·lògena. No recordo com en vam sortir, però sé que va ser sense més violència que la verbal.)
-Per l'Església. Però des que tenia catorze anys que no en trepitja cap.
-A ella li deu fer il·lusió anar vestida de blanc radiant, tot i que el color hauria de ser ...
-Coneix l’afortunat?
-Son pare, sens dubte.
Sort que el trajecte és breu. La veïna té una mirada de felicitat que és perd en un punt a l'infinit d’alguna galàxia que sembla habitar l’ascensor. Aquesta conversa si dura dos pisos més podia haver acabat com el rosari de l’aurora.