Refundar el què?
Després de llegir aquest post hi ha qui pugui pensar que m’hagi tocat un cop d’aire o que he estat exposat a un excés de sol. O que sigui el fruit d’una mala digestió o d’un moment de debilitat. O el principi d’un alzheimer que pugui afectar a les neurones que regeixen la cosa política del cervell. Ara, res de res de tot això.
Darrerament corre certa musiqueta celestial al voltant del catalanisme. Una versió gira al voltant de voler “refundar la casa comuna” i n’hi ha una altra que només fa galls, intentant cantar l’ària del “desfederem-nos”.
Sobre el primer, considero que l’intent és tardà, però necessari. Cal ser bastant il·lús per creure que CiU podia governar il·limitadament Catalunya. S’havia d’haver previst que algun dia es necessitarien recolzaments per poder seguir governant. El nacionalisme havia d’haver sabut trobar una fórmula nova per seguir dirigint el país. Avui, encara que sigui tard i una mica traumàtic, cal fer passos més enllà de la lògica de partit.
Paral·lelament a aquest gest tan cabal, sorgeix amb una força semblant el numeret que comença a ser entre etern i patètic: la continuïtat de CiU, bramada des de dins i des de fora. Bona part de la mala llet la capitalitza en Duran, és clar. Dins i fora de CiU, també.
La veritat és que mai he entès l’animadversió convergent cap a la gent d’Unió. Convergents i unionistes són semblants, per no dir calcats. De missaires n’hi ha a banda i banda de la federació. De liberals, de socialdemòcrates, de nacionalistes. De més o menys centrats i de conservadors. Les putades no són més greus pel fet que les facin uns o altres. Les putades tenen gravetat per si soles. I evidentment que hi ha putades en la vida matrimonial dels partits polítics.
Són moments de passar el rasclet. De sumar. De reforçar el cantó nacionalista allí on hi hagi nacionalisme. De projectar una imatge impecable del catalanisme. Els desencontres que hi ha a CiU no perjudiquen exclusivament a la federació. Són una mena de regal dels déus a l’espanyolisme que campa a casa nostra. El desgavell que transmet CiU a la ciutadania només fa que engreixar l’absentisme polític i augurar un resultat magre. Duran ha tornat a emetre un avís per a navegants. Navegants convergents. Jo el considero greu.
Ratlla el sarcasme aquesta preocupació per la casa comuna. Quan ni saps que coi fer en el teu propi piset, amb quina autoritat pretens refundar cap altre edifici?. És un autèntic sarcasme, precisament ara que comença a esclatar la bombolla immobiliària.
5 comentaris:
És precisament per aquests enfrontaments que sóc de l'opinió que haurien d'anar cadascú pel seu cantó i pactar sempre després de cada elecció, en funció dels seus respectius resultats. Pot sonar absurd, però l'espectacle que ens brinden darrerament no és gens esperançador ni edificant.
Jo estic d'acord que cal sumar i em sembla normal que hi hagin puntuals discrepàncies, doncs CiU en principi no és la típica federació totalitària on tothom te l'obligació de seguir la directriu corresponent.
El que passa és que el Duran comença a carregar fins i tot als qui no el mirem amb mals ulls de seguida...
Espiadimonis,
Estic d'acord amb tu que l'espectacle ofert per uns i altres és tremendo. Ara, no coincideixo en anar cadascú pel seu vent. Però seria una solució salomònica.
Odalric,
Duran carrega, sí. Però crec que a Convergència no són massa conscients de la situació. Si Duran juga tan fort és perquè hi ha alguna cosa que falla estrepitosament. En Duran no és precisament un ximple.
Vols dir que hi ha molts socialdemòcrates a Unió?
otger cataló,
Ells es defineixen socialcristians, que és la versió creient de la socialdemocràcia.
S'els vol presentar com a carques perquè tenen el component cristià. Però de carques no en tenen res.
Publica un comentari a l'entrada