dilluns, de setembre 17, 2007

De mudances a Unió

Dijous em vaig trobar uns bons amics. D’Unió. Varem xerrar una estona i després em van dir que el partit està de mudances. “No fem conya, eh?”. “No, no, hem canviat la seu del partit, la vols veure?”. Ara s'els pot trobar al carrer Nàpols, 35. Han centralitzat tota una sèrie de serveis, amb la qual cosa, a més d’optimitzar el temps han arribat a un estalvi de diners que supera el quaranta per cent del que gastaven fins ara. Una magnífica jugada.

Vam estar passejant detingudament per tots els pisos. Vam travessar totes les portes. Hi ha encara un fotimer de caixes que s’han d’obrir i certament hi ha una olor de nou que em fa embeja. A mi m’agrada molt l’olor de nou. Aquesta imatge de partit reclòs i caspós s’ha esvaït amb aquest canvi. Us ben asseguro que vam obrir tots els despatxos. Fins i tot vam anar al de’n Duran, on encara hi pul·lulen els interioristes. Hi ha una bandera catalana magnífica. Aquestes senyeres setinades i lluents m’agraden molt més que l’olor de nou. I he de dir que en vam trobar unes quantes repartides en altres despatxos. Els pesos pesants del partit tenen la seva senyera presidint llur reducte. L’espai que es destinarà a biblioteca ara és una suma de caixes per terra i les prestatgeries són buides. Només hi ha un llibre tret d’alguna d’aquestes caixes, que es titula “Catalunya”. I no crec que sigui pas casualitat.

Quan veig el que està passant per la finestra mediàtica em quedo parat. Em sembla grotesc tota aquesta discussió sobre la casa comuna del catalanisme. No crec que ningú hagi de donar cap lliçó a la gent d’Unió, que són patriotes com el que més.

Començo a creure que hi ha una lectura de tipus més personal. De vol bastant més rasant. D’aquesta mena de política que porta, per exemple, a en Carod fer Montilla president. Aquest tipus d’actuar em fa molta més por, perquè ens deixa a tots absolutament amb el cul enlaire. Lluny d’anar brunzents entrem en una paràlisi col·lectiva. T’imagines l’espectacle de l’Estatut amb un gall més al galliner?.

Està ben clar que a Unió són de mudances. No sé fins on pot arribar això de fer o desfer caixes, de canviar d'aires. Ara, no en dubtis: quan més fragmentat sigui el panorama polític, més et tocarà fotre’t de fàstic.

9 comentaris:

CdeCarabassa@hotmail.com ha dit...

No estic massa d'acord amb tú en aquests dos darrers posts. Crec que no ha de fer cap por la fragmentació que dius tú.
Si el fet de presentar-se federats fos tant ideal el tripartit es federaria! Sincerament, no creieu que el tripi sumen més per separat que si anéssin junts? Doncs CiU igual.
Anar separat permet ampliar el missatge... i si després convé ja sumaran.
He trigat a decantar-me per el trencament, però ara que ho faig no és per cap mania a ningú si no per sumar més i que cadascú pugui oferir netament el seu missatge i els clients podrem escollir amb llibertat.

Dessmond ha dit...

CdeCarabassa@hotmail.com,

Estic d'acord amb que no estiguis d'acord amb mi. Ara, jo no estic gens d'acord amb el que dius tu.

1) El cas del Tripi no és comparable a CiU en el sentit que ho fas. El tripi son tres coses amb projectes que tenen punts radicament diferents entre si. Per tant, en un moment si que poden sumar, perque recapten vots d'àmbits diferenciats. No és el cas de CiU. La federeció nacionalista representa un espectre prou homogeni, sobretot després de l'era Pujol. El vot útil fa dies que torna a campar per casa seva.

2) Si vols fer una comparació, fes-la amb ERC. Quan els votants nacionalistes d'aquest país ho fan en opcions diferents, el resultat és caca a l'espardenya. Mai havia hagut tant de vot nacionalista o vot radicalment nacionalista i mai hem estat tan venuts com avui.

El resultat de fragmentar és debilitar la opció. I ja no diguem els serrells que poden simplement no anar a votar. L'opció de l'abstenció no ens la podem pendre de passada. El tema és més seriós del que sembla.

D'altra banda, aqui hi ha un fet encara més greu. Aqui el personal no està pel trencament. Només és un estira i arronsa. Tacticisme demencial.

Odalric ha dit...

Jo li veig a la partició un problema, que de fet és el mateix problema si irromp reagrupament.cat: la diferència entre el primer partit en vots (PSC-PSOE) amb el segón (CDC) seria massa gran... i comdemnaria Catalunya a un govern presidit pel PSC-PSOE ad eternum...

CdeCarabassa@hotmail.com ha dit...

Si tens raó tú i més val unir esforços,... que ho fotin collons!

Si faig la comparació amb el tripi és per que a la pràctica això de que són tres coses amb projectes que tenen punts radicament diferents entre si, és només una façana per unir vots de gent que no podrien ni anar a sopar junts.
Ja ens va confessar el Carod la setmana passada que Esquerra es va presentar a les eleccions del 2003 amb un objectiu. Sempre vaig tenir clar que, perquè sortís un Estatut com el del 30 de setembre, el PSC havia de ser al govern, i CiU, el primer partit de l'oposició. Així garantíem que el primer partit de l'oposició era catalanista., és a dir que el tripi estava pensat des d'abans.

Si el sistema funciona i no el tenen patentat, no sé per què no el poden aplicar C i U.

(de fet conec gent de Convergència que no pot ni anar a sopar amb gent d'Unió amb qui comparteixen llista!)

Lídia Pelejà ha dit...

Dessmond,

D'acord. Doncs partim de la idea que CDC i UDC perdrien vots pel fet de no anar federats.
I doncs, si això passes segons tu seria una xacra pel nacionalisme català.
I ara doncs, què passa?, no vec que els d'Unió tinguin masses ganes de fotre un cop sobre la taula i dir que estan d'acord amb l'autedeterminació.
Així doncs, amb que ens quedem?
a) una federació CiU que no té res clar, o
b) una CDC amb menys vots però els necessaris per fer front comú amb ERC i demanar un referèndum?

Jo casi que em quedo amb la segona.

PS: no esic discutint pas la catalanitat d'Unió. Això queda prou clar, em sembla. Sinó l'estratègia. És pot ser molt català dins d'Espanya. I sense cap problema.


Salutacions i fins dijous!

Dessmond ha dit...

Odalric,
Sí, és una conseqüència immediata del problema.
I el problema no el tenim només a Catalunya. A Espanya, qui collons pot condicionar un govern amb una representació atomitzada. Ningú, ningú, ningú.

CdeCarabassa@hotmail.com,
Quan millor hem funcionat ha estat amb majories àmplies. Amplies i plurals. Quan hem anat perdent aquesta amplitud, la diversitat també ha anat apagant-se.

El tripi és clar que és façana. Però la gent que vota esquerres ho fa per temes varis. L'electorat de CiU, el que ha quedat ara és molt més compacte. Disgregar la fórmula significaria desencantar, desorientar encara més el panorama.
Jo veig el panorama molt diferent. No veig que el tripi sigui comparable a CiU. Per mor del votant i per mor del projecte que representa.
Jo també en conec d'aquests cassos i segurament la cosa anirà a més.

Lídia Peljà,
Això d'entrada és radicalment així. Els dos en sortirien escaldats, greument. Altrament, no s'explicaria perque l'invent ha durat tant. Les dues parts saben el preu que poden arribar a pagar.
Segons jo, seria una catàstrofe. No sé veure-ho d'altra forma. No crec que les coses siguin de blanc o negre. Sobre tot quan et dediques a fer política i, a més, aspires a governar. Que no es fotin determinats cops de puny a la taula, per a mi, no significa absolutament res. Per poc que coneguis la trajectòria d'Unió no cal que fotin el cop de puny sobre la taula. També els van pelar pel fet de ser catalanistes.
a) Jo crec que CiU te les coses clares. Potser hi ha determinats personalismes que haurien d'anar al carrer.
b) Aquesta és una teoria encara per demostrar que funiciona: CDC i ERC de moment ha funcionat amb l'Heribert Barrera i darrerament en els meus somnis. Poca cosa més. No és el cas de CiU.

L'opció que jo em quedo és la de CiU + ERC. Trossejar el panorama nacionalista és suicida. I si acceptes el nacionalisme del Montilla, el d'Unió t'ha de saber a glòria.

Salut i fins dijous!

Anònim ha dit...

Només tres comentaris, i sense entrar en el tema de fons.

a)- Crec que, mentre visqui i estigui tant actiu com ara, en Jordi Pujol, no es produirà la separació o el divorci.

Però ja cansa la continuda rebequeria publica, sempre pública, d'en Duran. I no pot continuar.

Afecta la credibilitat publica de la federació i ja, també, la fidelitat dels vots habituals en alguna proporcio significativa.

b)- La comparança amb un matrimoni que té problemes no acaba de ser bona. M'explicaré. En Duran ha jugat amb això molt. Com si s'oblidés, i fes oblidar a tothom, que té un 25% de llocs arreu (3 per a CDC i 1 per a UDC, que sempre acaba sent de 2,5 a 1). I com a partits, per militància i incidència social, la proporció minima seria de 5 a 1. Es va firmar 3 a 1, i al complir-ho, pero això es una gran i permanent prima d'emissió per a UDC.

Particularment, políticament, crec que si cal una separació civilitzada, però no ara, quan s'està a l'oposició, sinó al cap d'un any d'estar al govern català, si es recupera. Sense mulladers públics, i conservant el govern homogeni o en coalició amb d'altres, però des del govern, conservant les distribucions, seria molt mes civilitzat.

I quedarien 3 anys per a veure, els d'UDC, si tenen nasos d'anar separats a les seguents.

A una sol.lucio d'aquest tipus, pactada anys abans, hi dono suport.Però des de l'oposició, és clavar-se dues gavinetades per pur masoquisme.

c)- Recordatori històric.
A la fundació de CDC ja va haver-hi problemes. I UDC va anar congelant la seva incorporació (Cañellas i el propi Sr. Coll Alentorn) dient el mateix que ara diu Durant (que ells eren democracristians, que gent socialista o liberals no eren els seus, etc., etc.)i, sobretot, congelant que s'hi integrès la ERC per reconstruir que duia en Barrera. I en Barrera deia el mateix: anar junts amb Unio, cristinas, no podien. I això va durar mesos i mesos.
Vaticanisme.

I al final ni uns ni altres. Si ho recordeu, el 77, Barrera va anar amb el PTE;i Canyellas-Unió amb l'equip democratacristià de Ruiz Jimenez de l'estat espanyol.

La clatellada electoral dels democrata cristians de tot l'estat (i realment confederals en les llistes) va ser sonada. Després va venir la generositat d'en Pujol i el patriotisme del Sr. Coll, de fer la Coalició C i U el 1978, mentre en Canyellas feia allò dels Unio del Centre-Centristes de Cayalunya amb UCD, que també fracassaren.

Tornem on estavem. I es ben trist.

Per què, repeteixo el que fa anys hem comentat amb algunes amistats:

per que cony de personalismes, al senat, al senat espanyol, no podem anar-hi sempre junts, CDC,UDC i ERC, i guanyariem les majories (3) a Girona, Lleida i Tarragona, i ja veuriem a Barcelona.

I no se mai si son mes tossuts i tancats els d'UDC(Duran) o els d'ERC (no parlo dels d'ara, sinó dels d'abans).

Sol.lucio? cap. Responsabilitat, patriotisme i, sobretot, respecte per als electors.

Un matrimoni de 30 anys, si se separa, ho ha de fer civilitzadament, sobretot si cap dels dos, que jo sapigui, te parella extramatrimonial estable.

Bona nit

Jordi

Dessmond ha dit...

Anònim Jordi,
Em sembla molt interessant la teva anàlisi. I no cal que digui que estic d'acord amb tu que ara no toca fer la desfederació.
En aquest sentit vaig més enllà: o torne a treure'ns del barret un geni tipus Jordi Pujol o s'ha acabat el bròquil si apostem la dispersió.
El numerets de'n Duran cansan, desmotiven. També voldria saber quanta part de raó té realment. Crec que a banda i banda de la federació han de meditar molt bé les coses. Aquest espectacle només serveix per donar oxígen a les altres opcions.

Clint ha dit...

Ostres després de sentir les últimes declaracions del Duran, vaig pensar en el teu post..potser si que al final tocarà fotre's de fàstic!