Itching like grass

Per tastar la felicitat

He fet un cap de setmana molt alliberador i molt ecològic. No pas per mor de cap consigna tramesa pel Sant Pare. Per ganes i perquè em van convidar a anar cap Areny de Noguera, municipi de la Ribagorça. En algun llibre li encolomen quatre-cents habitants.

No vull estendre’m en el fet que és una paratge natural, preciós i bondadosament acollidor. Hi ha tal esplet de natura, que la visió sempre compta amb una muntanya, un pom de flors, un muret de pedra seca o un camp de blat o de gira-sols. És una mena d’indret verge on totes les bestioles –les de dues o quatre potes- grimpen empesos per alguna de les moltes partícules que produeixen fiblades vivificants.

Malgrat tota aquella abundor natural, a mi em van interessar especialment els horts. Afortunadament els habitants d’Areny són hospitalaris a més no poder. Pots entrar i sortir de les cases si gastes els mínims d’educació. Vaig tastar un tomàquet d’aquells que ens va prometre en Saura així que les seves natges palpessin trona honorable. I no vaig parar fins trobar el fil d’on havia sortit. Això va fer que pogués conèixer més d’un hort particular.

No hi ha res més fàcil que lograr tenir un tomàquet a la taula de casa. Consti que parlo del tomàquet en sentit metafòric. Només cal tenir els calers suficients. S’ha arribat a confondre moltes coses des que en el moll de l’os de la nostra existència el concepte esforç ha estat reubicat.

Subsistència i esforç ha estat de sempre una relació siamesa. Si no prepares la terra, preveus un planter, sembres i cuides l’hort segur que no subsisteixes. Des de temps immemorial. Si no volies rossegar-te els punys calia emprar una disciplina implacable, a diari. Un hort, la font de la subsistència, no sura a cop d’humorades. Cal vetllar-lo a diari. No quan et sobta la il·lusió del més idiota. No. L’hort té, a més, el seu cicle. No admet dreceres.

A mesura que ens hem anat convertint en una societat més "avançada" hem perdut de vista el concepte elemental de que sense esforç no pots subsistir. Hem anat matant certa lògica natural. Hem perdut un mestratge que s’adquiria de forma directa dins el redol familiar. A Areny mateix hi he trobat que els horts ja només són assumpte de les generacions més grans.

La cosa té el seu punt de gravetat, perquè ja arriba a ser un quasi tabú. Donem més importància a la motivació que a l’esforç per assolir qualsevol objectiu. De sempre la lliçó de l’èxit ha estat prenyada d’obstinació, d’esforç, de regularitat. Quan grates en la motivació veus que ni el mateix Saura ha tingut els sants collons de proveïr-te d’aquells fantàstics tomàquets que tan alegrement prometia en campanya, que faria les delícies del més necessitat.

Quan esperes rebre la felicitat per la via de la subvenció, has begut oli. Si vols tastar-la, esforça-t’hi i segur que n’obtindràs el teu bocí. Ara, no hi ha res tan alliçonador –i motivador- que passar una bona gana. Encara que només sigui tomaquera.