divendres, d’agost 31, 2007

Plataformes i corrents

Ara mateix hi ha un ambient molt enrarit en la societat catalana. Crec que sobre tot és degut a una manca de lideratge. No és cert que els líders siguin prescindibles. No és cert que les fórmules assembleàries puguin substituir els líders. No és cert que sense un líder una altre món és possible. I aquestes afirmacions no admeten comparacions odioses. Hitler fou un líder, com Stalin. No. Si l’únic deduïble és això, no cal que seguim.

En Pujol ha estat un líder. Potser el darrer. Va representar políticament el que a l’ensems succeïa en el microcosmos familiar: l’emancipació era una cosa que es va començar a postergar escandalosament. Podies arribar a la quarantena i estar tranquil·lament depenent de ton pare. En Pujol segurament va exercir massa temps el paper de pare. Quan finalment arriba el cas d’accedir a la independència personal, la temptació primera és la de creure’t que ton pare, que te l’estimes un timbal, és una mena de capoll que no sap fer la “o” amb un canut.

I quan et trobes sol, amb el timó de la teva pròpia vida a les mans t’agafa una sensació de caguera imparable. Amb quaranta anys hauries d’haver més que conjugat la teoria amb la pràctica. Amb quaranta anys, quant surts de la closca, el tros de capoll ets tu.

Per més que ho vestim -o despullem-, Catalunya ha viscut massa temps sota la tutela d’en Pujol. En bona mesura perquè era collonudament còmode. El catalanet mig és tot un bandarra acomodat. I no ho assumeix. Al contrari. Ha cregut, després de 23 anys de veure que les garrofes queien inexorablement, que seguirien caient com si res. Per art de màgia. No hi ha hagut raonament més cretí que defensar: “ara toca el canvi”. I prou.

A més de facturar ton pare, has d’haver assolit la capacitat. Certament tocava. Però el canvi ha de venir acompanyat de competència. Tants anys repantingat al sofà de casa han passat factura. No saps fer una puta “o” amb un canut. Però has d’aguantar el tipus. Ets un adult amb les capacitats justetes; les pròpies d’un púber. Al partit ja t’han vist el llautó. I comencen a brollar els corrents.

Al carrer diuen que ets un capoll. De cap a peus. No hi ha tant de dogma, ni de servitud, ni cretinisme sectari. I brollen les plataformes, que admeten militants, ideòlegs, votants de procedència diversa. Tothom s’aplega sense masses manies al voltant d’una plataforma. L’adhesió a la plataforma creix, perquè difícilment serà satel·litzada, com pot esdevenir-li a un corrent de partit.

Però quan el corrents i les plataformes brollen com ho fan avui, vol dir que el teu paper de Pujol ha fracassat estrepitosament. No passa res. Ves-te’n a prendre pel sac. Molts podem arribar a ser comprensius amb el fet que la quarantena t’hagi agafat amb els pixats al ventre. Ves-te’n a prendre vent i admet que hi ha qui no suporta ser un dat pel sac com tu. O deixa que els corrents i les plataformes t’esclafin per imbècil immadur. Per incapaç de liderar res.

13 comentaris:

joliu ha dit...

Manoi, com les gastes avui!
No acabo d'entendre a qui va adreçat el teu article.
Ens ho aclareixes?

Dessmond ha dit...

Joliu,
Doncs si que anem bé.
Les plataformes -ciutadanes- i els corrents -dels partits- haurien de ser un indicador pels aspirants a líders de que s'ho facin mirar. El lideratge de Pujol fou tan llarg que més d'un va pensar que la cosa és arribar i moldre.
Plataformes i corrents han sorgit com a bolets. És un símptoma de manca de lideratge, de competència. Sense un líder cap país no tira. Cap empresa, cap comunitat de veïns.
Ara marxo cap a Areny de la Noguera, a la Franja. A veure si logro tornar amb les idees més clares.
No és que vulgui fer-ho servir d'excusa, però abans de penjar aquesta entrada la vaig donar a llegir. No dec ser l'únic que necessita oxigenar-se, doncs.
Salut!

Marc Vidal ha dit...

si s'em permet m'agradaria reflexionar sobre el "lideratge" de Pepe, i es que quan veig Montilla no veig el President de la Generalitat. Interpreto una altra cosa. Em produeix el mateix efecte que veure al President de la Confederació Helvètica o al de la Comunitat Autònoma de la Rioja. Però resulta que Catalunya no és ni com Suïssa, ni com Logronyo. Catalunya aspira a semblar-se a Dinamarca o a Holanda, aspira a ser un país no necessàriament independent però si amb identitat remarcadament pròpia. I anhela ser-ho perquè Catalunya ja és un país, una nació sense estat que necessita, especialment per això, un lideratge real que ara no té.

Recentment, França ha demostrat que el gran debat sobre el seu futur ha estat el dels líders del país gal. En definitiva, els països se la juguen exclusivament en això. Catalunya va tenir un lideratge fort amb Pujol que al final ens va adormir a tots i posteriorment va tenir un lideratge visionari a les mans de Maragall. Ara no hi ha lideratge. En ocasions hi ha una sensació de ridícul extrem que pocs s’atreveixen a dir en veu alta o en públic. Montilla és el gran venedor de que ens convé gestió i no lideratge. Aquesta és una trampa humiliant ja que Catalunya és un país estratègicament situat en tots els sentits que està acostumada que li passin les oportunitats molt a prop, i sap que si no les captura al vol, camina en retrocés sense remei.

La gran fal•làcia, el cep, la trampa del montillisme és associar el silenci, la falta de soroll, al treball i la gestió. Aquesta manera de veure l’alta política tan paternalista amb la que se’ns intenta intoxicar amb idees equívoques com que el mutisme és igual a eficiència. L’alternativa al soroll no sol és la gestió. El govern català només gestiona les circumstàncies i s’oblida de liderar un país. És fals que el creixement econòmic necessiti de pau i assossec. Al País Basc han sofert molta inestabilitat, violència, vagues i res no ha impedit que sofrís una transformació espectacular durant la dècada dels noranta. De fet és dels pocs territoris de la costa atlàntica que han passat d’una siderúrgia, metal•lúrgia i alts forns que s’han enfonsat, a una economia fonamentada en el valor afegit mig o alt i en sectors com l’aeronàutica. Ho diu Michel Porter, que per cert també adverteix de l’aturada dramàtica que sofreix Catalunya respecte a altres regions mediterrànies. La tranquil•litat no és necessària, no és imprescindible callar la boca per a que la societat i un país avanci, no crec que la gestió demani silenci.

No és cert que més de la meitat de catalans se n’oblidin dels seus deures democràtics i deixin de votar, no és cert que ho facin perquè viuen molt bé o perquè veuen el Polònia. Alguns catalans han deixat de votar perquè sense líders només resten gestors i nosaltres en tenim un en la presidència de la Generalitat amb una indigència moral considerable i que li permet justificar l’abstenció amb coses com les que acabo d’enumerar.

sento el rotllo, i un plaer passar per aquí, magnífic bloc recomanat pel meu amic MArc Arza.

Marc Vidal
www.marcvidal.cat

Dessmond ha dit...

Joliu,
M'he rellegit l'article.
En realitat no vull parlar de cap persona en concret. Tots tenim in mente un o més d'aquests políticastres que volen fer el paper de líder. Avui no he volgut centrar-me en ningú en concret, perquè el mal està prou extès.
Crec que en Marc Vidal apunta molt bé. Però insisteixo que el drama real és extés. En uns llocs de forma incipient i en d'altres absolutament escandalós.

Marc Vidal,
Estic molt d'acord amb la teva anàlisi. Molt. Crec que ilustres molt bé -millor que jo- el que significa la manca de lideratge i el que provoca. Amb la pau del cementiri no es fa rutllar cap país. Només els mediocres gosen defensar aquesta via.
Aquesta misèria provoca d'una banda l'apatia i, d'altra, a visualitzar el descontent. Les plataformes i els corrents són això: emprenyades amb bones formes.
T'agreixo molt el teu comentari i les teves amables paraules vers el blog. Celebro que en Marc te n'hagi parlat. Ell també fa molt bona feina.
No és una torna educada, t'ho dic sentidament: conec el teu magnífic blog. És un exemple de feina ben feta, tan que en Saül Gordillo -i jo ho comparteixo- va parlar del "fenòmen Marc Vidal".
Salutacions cordials i molt benvingut!

Mikel ha dit...

plas plas plas estic dret aplaudint la pantalla despres de llegir la maginificació anàlisi d´en Marc , complement perfecte a l´escalfada d´en dessmond ;-)

Joliu ha dit...

El teu comentari, Dessmond, sembla dedicat a l'Artur Mas que és qui tenia l'encàrreg d'heretar el lideratge de Pujol i és a qui li brollen plataformes. Dius: " Al partit ja t’han vist el llautó. I comencen a brollar els corrents."
M'ha extranyat, venint de tú, que engeguis pendre pel sac i a tomar vent a l'Artur. A l'Artur se li poden criticar moltes coses, però jo aquest llenguatge el reservaria als analfabets i als botiflers.

En canvi, trobo a al Montilla no el podem acusar de manca de lideratge... mai ha estat la seva pretensió. Ell només pretén aprofitar l'avinentesa i fer-se president a l'hora que converteix definitivament Catalunya en regió espanyola.

reflexions en català ha dit...

Molt bon article i molt clar, Dessmond.

Només un líder autèntic és capaç de fer el que va fer el Pujol quan el van apedregar. Va baixar del cotxe i es va encarar amb fermesa a la persona que li va llançar la pedra per recriminar-li la seva actitud. El seu sermó va quedar clavat a la retina de molts catalans.

Avui això és impossible. Qui baixaria avui del cotxe oficial?

Els nostres partits no tenen líders carismàtics. Ni el Mas, ni el Carod, ni el Monti, i ja no parlem del Saura i companyia.

El panorama és desolador. No hi ha un dirigent que diguis: aquest m'agrada, aquest me'l crec, aquest segur que aniria a Madrid i es faria escoltar. Al contrari: qualsevol d'aquests van a Madrid i se n'enriuen a la cara.

Clint ha dit...

Totalment d'acord...però sembla que no es veu cap llum a l' horitzó!

I això de les plataformes..si serveix per remoure una mica tot plegat, benvingut sigui!

Bon post i bons comentaris!

Joan ha dit...

És indubtable que Catalunya està patint la seva pitjor crisi política des de la mort de Franco. Supòs que la retirada de Jordi Pujol i l'arribada dels tripartits hi deu haver tengut alguna cosa a veure, però jo crec que es desencadena amb el merder de l'Estatut. Quan en Maragall va ser nomenat nou president encara hi havien esperances de canvi, però un cop es va començar a negociar el nou text a Madrid es va veure que els partits deien una cosa i feien exactament la contrària. Una anarquia total on el compromís era el que menys importava, i l'espanyolisme se n'aprofitava de tot el bullit. Hagués estat possible l'aparició de Ciudadanos abans de l'Estatut? Crec sincerament que no.

Crec que la crisi no s'acabarà d'arreglar fins l'any que ve. Haurem de veure com van les eleccions estatals als partits catalans. Si no van massa bé, potser als Congressos que tenen previst fer les corrents crítiques moguin fitxa i acabin per tancar files davant nous líders que enfortiran el país.

Dessmond ha dit...

Mikel,
Jo també penso que el que ha dit en Marc és molt adient. Celebro que una entrada generi un comentari semblant. Li estic ben agrait.

Joliu,
Doncs, no,no. Penso que en Mas el tema li toca de trasquitllada, és clar. Però el tema dels corrents són realment seriosos però no a Convergència precisament.
Jo a en Mas li criticaré determinades coses, però mai l'engegaria a prendre vent. Tot al contrari. Malgrat el que es digui -sobre tot al Polònia- en Mas és l'opció de continuïtat realment seriosa per fer de relleu a en Pujol. Això ho dic absolutmanet convençut. En Mas és un valor que hauria de poder demostrar el que pot arribar a fer. Tenir-lo a l'oposició és un luxe que país no es pot permetre. Sobre tot veient del que han estat capaços la resta que campa avui.

Reflexions en català,
En Pujol tenia aquests cops de geni perquè no només era façana.

Pel que dius de'n Mas, crec que és un tema a banda. El problema de'n Mas és de foto, amb en ZP. Li falta una certa mili política, que és justament del que van sobrats els altres.

Si les coses segueixen així, tenim un panorama desolador com molt bé dius tu.

Clint,
Veurem en que acaben les plataformes. Espero que no sigui un altre interruptus.
Gràcies per les teves amables paraules.

Joan,
Aquests darrers anys s'ha aconseguit allò que ni el mateix Franco havia lograt: desmotivar el nacionalisme català fins a l'extrem de deixar-lo en una situació de marginalitat quan sempre havia estat central.

Podria ben ser que les eleccions estatals precipités certs moviments. Ara, caldrà veure com queda el panorama. Quan una cosa comença malament, pot acabar pitjor.

evoexplorer ha dit...

hello Dessmond...

Dessmond ha dit...

evoexplorer,
Hello evoexplorer... My teilor is ritx, an mai moder is in de kitxeng.

Anònim ha dit...

[url=http://firgonbares.net/][img]http://firgonbares.net/img-add/euro2.jpg[/img][/url]
[b]define oem software, [url=http://firgonbares.net/]buy macromedia breeze[/url]
[url=http://firgonbares.net/][/url] buy software microsoft office teacher discounts software
product key for 2003 windows office [url=http://firgonbares.net/]itunes for windows xp[/url] education software sales
[url=http://firgonbares.net/]acdsee vista[/url] anti virus software for sale
[url=http://firgonbares.net/]software for offices[/url] software price quotation
buy photoshop and illustrator [url=http://firgonbares.net/]buy phone software[/b]