dimarts, de setembre 18, 2007

Catalunya sota Espanya

Aquesta setmana toca parlar del llibre de’n López Tena. Som a uns dies vista del sopar i ve de gust avançar alguna de les coses que almenys jo penso al respecte.

Per a mi ha estat reveladora aquesta publicació. Val a dir que és un exercici magne de concentració d’informació. Això fa que puguis tenir visió de conjunt de moltes de les coses que avui planen en la nostra política immediata, en contínua fricció amb l’espanyola. He de dir que li estic immensament agraït al seu autor, perquè m’ha aportat llum en més d’un sentit.

He pogut comprendre, per exemple, aquesta histèria espanyola respecte de Catalunya. Aquesta por fins el ridícul, tots aquest numerets que vam veure i vam sentir amb l’excusa del debat estatutari, però que tenen una arrel més fonda. Que va més enllà d’un fet puntual. Com més nacionalista és un espanyol, més viu resulta aquest histerisme.

N’Alfons López Tena explica que del 1812 al 1898, Espanya perd vint-i-tres països. I nou més des del 1898. Us imagineu la magnitud de la tragèdia?. Aquest fet roman calent en l’ànima de l’Espanya nacionalista. Un estat que fa quatre dies era una potència mundial, ara mateix queda reduïda a un punt concentradíssim de la geografia. Passar del tot a gairebé al res, no es digereix tan fàcilment. I en fa quatre dies d’aquest aterratge forçós.

Si aquells que pensen en clau de Països Catalans, tinguessin les seves referències històriques al 1800, la cosa seria ben diferent. La percepció no seria ni tan laxa ni tan difusa. Determinades explicacions d’avui serien sobreres. I la distància espiritual que ara mateix hi ha no seria, ni de bon, tros abismal.

La realitat que foren els Països Castellans permet encara sentir els seus ecos. Segur que hi ha històries en moltes llars espanyoles on apareix el record d’un avi que ha anat i vingut d’aquesta gloriosa pàtria d’ultramar. El record és molt recent. Conserva una gran intensitat. Suficient com per deformar qualsevol plantejament que pugui sorgir dins del que ha quedat reduït avui aquesta Espanya i que no entronqui amb les seves essències. Sobretot quan està fet des d’una ànima forastera, com és la catalana. Que té una forma i manera d’entendre el món radicalment diferent, tant que ni la seva parla no li és comuna.

Aquesta visió nostra de percebre la vida resulta estranya. Radicalment diferent. Comporta una càrrega de por insuperable, per que el desastre encara retruny. Quan la por persisteix comunament provoca la histèria.

3 comentaris:

reflexions en català (marc) ha dit...

A vegades em desespero pensant que com pot ser que hàgim caigut tan baix i que tinguem tan interioritzada aquesta por de què parles. L'única explicació són aquest 40 anys de letargia. Jo, que no he viscut la dictadura, intento imaginar-me el mal que poden fer tants anys de prepressió. I llavors, quan intento posar-me a la pell dels meus padrins, moltes vegades sento un calfred i puc arribar a entendre el mal que ens han fet, la hipnosi en què vivim els catalans i molts espanyols.

Ens han fet molt mal però hem de confiar que les coses canviïn. La història ens ho demostra. I el llibre del Tena també serveix per tenir perspectiva i esperar que a poc a poc obrim els ulls i ens adonem del mal que ens fem flagel·lant-nos amb tanta submissió.

Salut

Maiol Sanaüja i Soler-Rossell ha dit...

Ahir dilluns en vaig fer referència al meu bloc. Ens veurem al sopar. T'enllaço!

Fins aviat company

Dessmond ha dit...

reflexions en català (marc),
Jo parlo de la por que han interioritzat els espanyols.
La nostra és d'una altra mena i segurament ve donada, sobretot, pel franquisme. La guerra civil fou la darrera guerra de reconquesta espanyola. Com en seria de diferent la pel·licula sense el que va fer el generalísimo.

Maiol Sanaüja i Soler-Rossell,
Ens veurem al sopar i faig el mateix: també t'he afegit a la llista d'enllaços!