Itching like grass

Conversions marianes

Que deu haver en la trona de ministre que fa que quan hi plantes el cul, el que abans ho veies negre ara és d’un blanc immaculat?. En Clos, per exemple, l’hivern del 2001, quan exercia d’alcalde es va emprenyar com una mona per una situació de molt menor abast. Va exigir una inversió major a la companyia elèctrica per a la xarxa de Barcelona.
Avui, amb el cacau que s’ha muntat, l’ínclit personatge reconvertit a ministre, declara en la seva compareixença que "mezclar el déficit de inversiones en Catalunya con el déficit de inversiones en electricidad no es hacer pedagogía política". Començo a dubtar si ara el problema real de fons és la pedagogia o la manca d’inversions.

És un clàssic contemplar aquesta mena de conversions marianes, quan la màxima preocupació personal és la carrera política més que la pedagogia o les inversions. Els socialistes en aquest sentit ratllen l’escàndol. Quan es discutia l’Estatut a Madrid mai sabies en quin cantó de la taula seien; si al cantó nostre o al cantó espanyol. I aquí ens ho vam menjar tan alegrement.

No cal abundar amb els paperets del Sr. Piqué. Ministre inflat i llustrós que després va voler abanderar el catalanisme assenyat. La seva dimissió al final ha estat per qüestions personals. No pas perquè, com a “bon” catalanista, en algun moment se sentís incòmode pel tracte que Catalunya rebia dels seus companys de partit. Entre d’altres, és clar. Al final ho deixa córrer perquè li han malmès la seva imatge i la dels seus col·laboradors.

Clar que ser català i fer el paperet quan milites en un partit d’obediència espanyola és la cosa més previsible del món. És inevitable. Si vols una carrera d’èxits, amb els espanyols, no queda més remei que fer el paper d’espanyol espanyolíssim.

Aviat, dins el panorama de les conversions marianes, hi haurà la novetat en aquest firmament. Segons com vagin les coses, podria ben ser que un ministre català provingui d’un partit catalanista i d’àmbit nacional estrictament català. És a dir, sense les servituds que sociates i peperus arrosseguen d’entrada quan ensumen la trona ministerial.

Que passaria en un cas semblant al de Clos?. Un nacionalista català, per més ministre que sigui, podrà aguantar la seva catalanitat?. O caurà pel pendent de la pedagogia política?. Per diverses raons, jo sóc un defensor de que un nacionalista català, repeteixo, català, ha de ser al govern d’Espanya. Ara, exercint de català fins a les darreres conseqüències. Perquè en cas contrari, el mal pot ser infinitament superior al que es faria un sociata o un peperu.

Els catalans som tan animals –rucs, bàsicament- que mai li perdonaríem a un nacionalista català el que tan panxament li perdonem a un nacionalista espanyol.