Itching like grass

Els duros a quatre pessetes

Tal i com deia el prospecte de l’època, visc en un complex residencial. Amb portera i piscina. Davant la mar. El complex el formen vuit edificis, alts. A estones penso que sóc en el primer intent de Marina d’Or en terres catalanes. Tot i tenir piscina, i per tant, un bon tros per poder socialitzar, després de trenta anys les amistats que hi he fet són comptades. En Josep és una d’elles. I el mateix podria dir dels seus germans. Després hi ha en David.

Si parlo a grosso modo, m’ha semblat que els habitants d’aquest conjunt residencial estan tocats excessivament pels fums de grandesa. Podria dir-se que el grau d’analfabetisme és proporcional al tipus de cotxe. És a dir, que el veí més mal educat segur que és el que condueix el “Mercedes”. Hi ha una barreja de nous rics per civilitzar i pàries, pàries de debó, amb fums de marquès. I en categoria a part queden en Josep i família i en David. Deixant de banda aquests dos cassos no he lograt congeniar amb ningú més.

Molts cops he pensat al voltant de les companyies Low Cost. És allò més a prop dels duros a quatre pessetes que una altra cosa. Ryan Air, per exemple, ofereix preus tan competitius perquè la ciutat on hi té destinació subvenciona el preu del bitllet. És a dir, que al final, d’una forma o altra, algú paga aquests duros a quatre pessetes encara que no t’hagis proposat agafar cap avió.

Les Low Cost ratllen el miracle. Mai me les he mirat amb simpatia. Hi ha alguna cosa que simplement no em quadra. El darrer cop que vaig ser a Turí podies tornar per un euro a Barcelona. Vaig preferir pagar un bitllet no subvencionat. I si em perden la maleta? I si hi ha un endarreriment? A canvi d’un euro a qui cony puc demanar explicacions?. És allò d’anar al McDonnals amb els fums de ser a l’Hispania. És una imatge que no quadra per més que t’hi esforcis, oi?.

Treballo, estalvio i quan m’ho puc permetre, viatjo. Procuro agafar el preu més competitiu i només opto pel descaradament barat per anar a Mallorca. Només per trajecte curtet, preu rebentat. Tan barat que pot incloure que el fill de puta que t’atén, gosa a tirar-li els trastos telefònicament a la teva dona perquè el mòbil és una de les dades que li subministres –"por si hay un imprevisto". Assumeixes que, quan vols duros a quatre pessetes, t’has d’empassar els ossos durs de rossegar.

Ahir Clickair -vola intel·ligent- retornava a casa els darrers 90 pàries que per 50 euros volien anar i tornar d’Amsterdam. Una grua va topar amb l’aparell que els havia de traslladar cap a Barcelona. No dubto que és una solemne tocada de nassos, però quina ment pot confiar les seves vacances per 50 euros?. Doncs sí, i mereix ser notícia a TV3, la vostra.

Al vídeo hi apareix en David, amb els seus preciosos fills. Està indignat perquè ningú de la companyia l’ha trucat per donar-li explicacions. Però David, que no veus que trucan-te al mòbil la companyia ja hi perd quartos en aquest negoci? Que no saps què passa amb els duros a quatre pessetes? Has estat tan ruc com jo de donar cap telèfon???. David, hòstia, no fotis que després de tots aquests anys ara a tu també se t’han pujat els fums!?. Tota una vida entre pàries i ara em surts amb aquestes?. Ei, quan tornis, en parlem. Anem a la piscina, repleta multimilionaris que compren els banyadors als “xinos” i t’explico això de les Low Cost. I tu m’ensenyes a fer criatures; cony això si que ho has fet refotudament bé... jajaja, quin fart de riure m’he fet! Ei, ara no t’emprenyis amb mi, eh, eh, eh?