Itching like grass

Esplendor

Hi ha dies com el d’avui que es presenten esplèndids. La mar és tranquila i transparent, sembla una bassa. Des d’aquí puc veure’n el fons. Segons quin sigui provoca un to de blau o un altre. Així que quan decideixes fer una bona repassada, que gairebé tiri fins la protuberància de Montjuïc vas guaitant tota una ma de filaments blaus, només trencada pels socs blancs que deixen les veloces i minúscules embarcacions. Cada cop n’hi ha més d’aquests trastos flotants. Des d’aquí pots fer el badoc fins gairebé arribar a l’infinit. I avui és tan lleu la línia de l’horitzó que segurament parlo de les coses sense saber que en realitat estic descrivint l’infinit.

Una dia esplèndid com el d’avui molta gent agafa el cotxe i es marca com gran propòsit el de fer d’steak, de filetot, substituint la planxa de ferro per la platja. Jo odio profundament la sorra de la platja i les aglomeracions. Cosa que amb un dia esplèndid com el d’avui aquestes dues coses conflueixen repugnantment bé.

La repugnància amb denominació d’origen de les platges de Vilassar s’aconsegueix per dues vies. Una la incívica: a la sorra hi pots trobar de tot, per més que cada dia – o nit- hi hagi un servei de neteja. La segona, ecològica: aquesta puta merda de sorra és afegida. No és aquella delícia de granulació pròpia d’una platja. Aquella que un dia hi fou també a la de Vilassar. Aquella fineta, que de la mateixa forma que s’aferra entre els dits dels peus, marxa en haver-se evaporat la humitat de l’aigua. Aquella que fa anys que va esfumar-se d'aquí.

Més d’un i dos aiguats han fet desaparèixer la platja. Les platges. La construcció del port de Mataró impossibilita la regeneració natural del territori. I la desertització dels cervells en fa la resta. El Ministerio del Medio Ambiente ha abocat tones d’una sorra que ve de no sé quin cony de cantera, per fer-me creure que és el mateix un ou que una castanya. No sé qui és el responsable d’aquesta aberració, si l’autoritat espanyola, la vilassarenca o el poble que tan mongòlicament reivindica la seva platja.

Quan un dia llueix esplèndidament com el d’avui, les aigües retornen a la vista una blavor caribenya. Vol dir que sota d’aquest color envejable tota la riquesa marina se n’ha anat a fer punyetes: mol·luscos de mil varietats, popets, cortines d’algues, desnivells rocallosos, crancs hermitans, erissons, bandades de peixos encara més colorats i espurnejants... . Tot això i molt més que em deixo perquè no ho sé explicar, ha marxat. Ha mort. Ha quedat soterrat per les tones i tones de sorra que s’ha anat afegint cada cop que algun caparronet demencialment ecològic ha decidit que calia “reparar els danys” de les platges de Vilassar.

Ens hem tornat tan summament imbècils, que només ens preocupa la façana del problema. El que hi ha més enllà mai arribarà a donar-nos un maldecap. El que realment té valor és aparentar.

Cada cop que contemplo l’esplendor d’un dia com el d’avui, que la mar esbufega tan de blau, no m’arriba a consolar ni la copeta miraculosa de cava, fresc, que converteix les resignacions humanes en estat de glòria.