Itching like grass

Manar a Madrid

Fa uns dies que planen pel panorama les insinuacions d’en Duran sobre la conveniència o no d’intentar ser presents al govern espanyol. La cosa s’ha fet més intensa, sobre tot, des que va fer un extens article a El Pais.

Abans de seguir, dues precisions. La primera: jo em declaro persona que sento un gran respecte i admiració per aquest polític. Segona: no he llegit l’article. Per tant, el que diré és de collita pròpia; no estic influenciat en absolut pel Sr. Duran. És, potser, una reflexió que fa dies –anys, gosaria dir- que la porto al damunt.

Hi ha una mena de sentiment generalitzat en el cantó nacionalista que pensa molt en desenvolupar un discurs basat en la reivindicació. Reivindicar està molt bé, segurament és necessari i en molts moments es fa imprescindible En el context de la política d’aquests darrers trenta anys, la reivindicació ha estat una constant.

La política ha anat seguint diverses etapes i, a més, hi ha hagut una rotació de persones. En aquest periple també fa dies que ha aflorat, de forma empírica, una llei: una cosa és reivindicar davant un interlocutor objectiu, digues-li Brusel·les per exemple. O una de ben diferent –i molt improductiva- és fer-ho a un de mega subjectiu, digues-li Espanya. Aquest darrer fa el mateix efecte que parlar-li a un tros de soca.

A mi em costa molt entendre aquells que reivindiquen la independència de Catalunya. M’afarten bastant, vaja. Perquè la independència l’hem d’exercir. I punt. Exercir-la amb normalitat i convertir-la en un fet domèstic. No en una puta reivindicació que només la pot esgarrapar algú que habiti en el setè cel d'en Sisa. Exercint domèsticament la independència, impliques el teu entorn i per tant no ets tu solet l’independentista. Empàticament logres tenir un primer grapat de catalans sobirans.

Però també hi ha la cosa de les formes, que només les avala la política. Treure del nivell domèstic a l’institucional aquesta sobirania, també és necessari. Podrem fer la conyeta que vulguem, però si avui tenim el domini .cat és perquè va haver algú a Madrid fent de ministre que hi va donar el corresponent vist-i-plau. Aquest domini representa un nivell mil·lèsim de sobirania. No per això li hem de fer fàstics. Hagués estat millor, que a més de lograr això, en Montilla hagués fet prosperar l’Opa de Gas Natural. Una empresa d’aquest tamany, també la necessitem per ser més normals en el món.

Aquesta mena de coses només s’assoleixen, vist com van els espanyols, a base d’ocupar alguna trona del seu govern. El pujolisme és una tradició que reclama una exigència brutal. És una trajectòria que ja ha fet diverses combinatòries amb resultats diversos. És una opció que ja ha ajudat a aïllar diverses incògnites. És un plantejament que ha exhibit un rigor com cap altre.

Poso en dubte que els propers avenços polítics per a Catalunya els logrem simplement reivindicant-los o pidolant-los. Tenir la raó no compta per a res en aquest territori anomenat Espanya. De moment el “talante” que ens arriba del govern amic és el de la retallada sistemàtica. I aquest serà l’horitzó a la vista durant molt de temps, si Espanya no es trastoca.

No m’agrada gens el que diré, però arribo a la conclusió de que Espanya només ens sortirà a compte el dia que l’administri un català i, a més, nacionalista.