divendres, de gener 12, 2007

Manar a Madrid

Fa uns dies que planen pel panorama les insinuacions d’en Duran sobre la conveniència o no d’intentar ser presents al govern espanyol. La cosa s’ha fet més intensa, sobre tot, des que va fer un extens article a El Pais.

Abans de seguir, dues precisions. La primera: jo em declaro persona que sento un gran respecte i admiració per aquest polític. Segona: no he llegit l’article. Per tant, el que diré és de collita pròpia; no estic influenciat en absolut pel Sr. Duran. És, potser, una reflexió que fa dies –anys, gosaria dir- que la porto al damunt.

Hi ha una mena de sentiment generalitzat en el cantó nacionalista que pensa molt en desenvolupar un discurs basat en la reivindicació. Reivindicar està molt bé, segurament és necessari i en molts moments es fa imprescindible En el context de la política d’aquests darrers trenta anys, la reivindicació ha estat una constant.

La política ha anat seguint diverses etapes i, a més, hi ha hagut una rotació de persones. En aquest periple també fa dies que ha aflorat, de forma empírica, una llei: una cosa és reivindicar davant un interlocutor objectiu, digues-li Brusel·les per exemple. O una de ben diferent –i molt improductiva- és fer-ho a un de mega subjectiu, digues-li Espanya. Aquest darrer fa el mateix efecte que parlar-li a un tros de soca.

A mi em costa molt entendre aquells que reivindiquen la independència de Catalunya. M’afarten bastant, vaja. Perquè la independència l’hem d’exercir. I punt. Exercir-la amb normalitat i convertir-la en un fet domèstic. No en una puta reivindicació que només la pot esgarrapar algú que habiti en el setè cel d'en Sisa. Exercint domèsticament la independència, impliques el teu entorn i per tant no ets tu solet l’independentista. Empàticament logres tenir un primer grapat de catalans sobirans.

Però també hi ha la cosa de les formes, que només les avala la política. Treure del nivell domèstic a l’institucional aquesta sobirania, també és necessari. Podrem fer la conyeta que vulguem, però si avui tenim el domini .cat és perquè va haver algú a Madrid fent de ministre que hi va donar el corresponent vist-i-plau. Aquest domini representa un nivell mil·lèsim de sobirania. No per això li hem de fer fàstics. Hagués estat millor, que a més de lograr això, en Montilla hagués fet prosperar l’Opa de Gas Natural. Una empresa d’aquest tamany, també la necessitem per ser més normals en el món.

Aquesta mena de coses només s’assoleixen, vist com van els espanyols, a base d’ocupar alguna trona del seu govern. El pujolisme és una tradició que reclama una exigència brutal. És una trajectòria que ja ha fet diverses combinatòries amb resultats diversos. És una opció que ja ha ajudat a aïllar diverses incògnites. És un plantejament que ha exhibit un rigor com cap altre.

Poso en dubte que els propers avenços polítics per a Catalunya els logrem simplement reivindicant-los o pidolant-los. Tenir la raó no compta per a res en aquest territori anomenat Espanya. De moment el “talante” que ens arriba del govern amic és el de la retallada sistemàtica. I aquest serà l’horitzó a la vista durant molt de temps, si Espanya no es trastoca.

No m’agrada gens el que diré, però arribo a la conclusió de que Espanya només ens sortirà a compte el dia que l’administri un català i, a més, nacionalista.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Apreciat Dessmond, com és habitual estic força d'acord amb el que exposes, tot i que jo (no massa admirador del Durán) hi veig una clara contradicció. De debó creus que el Durán és nacionalista? Perquè jo crec que és l' única opció que a ell li queda per tenir una mica de poder ja que en el panorama polític català els convergents (CdC) ja es preocuparan que no sobresurti més del que fa ara. Llavors es planteja si és una voluntat de país o bé de persona?

Dessmond ha dit...

Clint,
Aquest és un debat que en absolut enceta en Duran. Fa molt temps que se n'ha parlat. Ara, però, tenim més de recorregut fet.
El nacionalisme d'en Duran per mi es fora de dubtes.
I en tot cas, si en Clos pot ser ministre, en Duran segur.
No crec, tampoc, amb el tema de personalismes. En Duran porta molta mili a les esquenes.

Marc Arza ha dit...

Dessmond,

M'alegra veure que per fi estem en desacord. És molt avorrit acabar de llegir els teus posts i no tenir res a dir més enllà d'un: "hi estic d'acord".

Els nacionalistes només ens hauriem de plantejar entrar a un govern espanyol per a aconseguir-ne beneficis concrets. Per a mi és obvi que un ministre nacionalista s'hauria de tapar el nas tot sovint i per aìxò més val tenir compensacions directes.

Una hipotètica entrada hauria de ser en ministeris claus com ara hisenda, economia, foment o indústria. Res d'afers exteriors, sanitat o cultura. L'entrada al ministeri hauria de servir per a públicar les balances fiscals o corregir dèficits com el d'infraestructures. Seria un exercici dirigit a arrambar cap a casa tot el possible i dubto que els espanyols s'ho miressin de bon grat.

A banda d'això només seria possible entrar-hi des d'una posició de força, similar a la primera legislatura Aznar. Amb una influència directa i indiscutible. No ens podriem permetre debilitats que forcessin a deixar passar determinades actituds i mesures.

Finalment, és indispensable governar Catalunya o en tot cas comptar amb l'extrema lleialtat del Govern de la Generalitat amb els ministres nacionalistes. Algú s'imagina un ministre nacionalista enfrontat a la Generalitat?

Ara mateix no es dona cap d'aquest tres requisits i per això "no toca". Ara, de cara a demà ja en parlarem...

Fins aviat,
Marc

garmir ha dit...

Hola:
Això es fàcil , hi ha un politic català i espanyol, nacionalista català i que a la vegada es sent espanyol que ho faría mllor que Duran: el seu nom :Josep Piqué, a més pertany a un partit estatal en navegació al centre hi serái vist amb millors ulls a Extremadura i Andalusia on Duran de ministre aixecaria de nou el anticatalanisme, a mès aixó permetria una fusió UPN a la navarra del pp espanyol que desaparexeiria de Catalunya amb la marca CIU abanderant-lo i els anticatalans que no estiguin de acord que se´n vagin a pasturar a Ciutadans que allà podran seguir amb les seves bagenades de que el castellà es perseguit a Catalunya.

Dessmond ha dit...

Marc,
Estic d'acord en estar en desacord.
Estic d'acord en que l'entrada al govern dels espanyols hauria de ser per no practicar cap mena d'altruisme, sino per interés.
Estic d'acord en que hauria de ser en ministeris claus. He fet referència al d'Indústria.
Estic en desacord en haver de condicionar aquesta hipotètica entrada al govern veí pel que dius de la lleialtat. Hi ha molta vida més enllà del que és estrictament la política. El palanganisme polític no pot condicionar una decisió com aquesta. Segons com, la postal seria que el President de la Generalitat s'enfrontaria al govern espanyol, cosa que hores d'ara ja és més que urgent en segons quines coses.
Estem bastant més d'acord del que semblava...

Garmir,
A mi en Duran m'agrada molt. En Piqué el crec molt capaç i intel·ligent. Però de nacionalista res i una mica trepa.
Jo crec que el PP desaparegui a Catalunya estaria bé. Ara, no és el mateix que el cas navarrés. La carrega nacionalista convergent no la te la UPN.