dimarts, de gener 23, 2007

Immortalitat i canalons

Jo seria capaç de fer moltes coses per un plat de canalons. Per una safata de canalons. Per uns bons canalons.

La meva mare els fa increïblement bons. En sóc addicte. M’entusiasmen. I crec que és per culpa d’ella que tinc debilitat per aquesta menja. Els que fa de carn són una delícia. Però els que fa de peix són insuperables. No hi ha res que se li iguali.

Els canalons tenen el mateix secret que qualsevol altre plat de la nostra cuina tradicional. Assoleixes entrar a l’olimp dels millors després d’haver invertit una quantitat ingent de temps. Amb temps, temps, temps i una mica més de temps assoleixes un segell particular i intransferible.

La meva amiga bleda-fifí de Taradell tenia una àvia que també feia uns canalons memorables. A la plaça del poble hi tenia la fonda. Se’n va fer un tip de fer canalons. Els de la Magdalena foren uns canalons de referència a la comarca.

Evidentment jo he intentat seguir-li el rastre a través de deixebles seus. Malauradament mai vaig arribar a conèixer-la aquesta venerable senyora. Ho he fet per dues vies. La mare de la meva amiga fa uns canalons que m’han recordat els de la meva. Són, també, una cosa exquisida. Tant, que la mare de la meva amiga va quedar astorada de la quantitat de canalons que em vaig arribar a cruspir el darrer cop que em va convidar a dinar. En va fer de carn i d’espinacs. Jo solet vaig endrapar l’equivalent a més d’una safata. La vaig ben advertir: per menys no surto de Barcelona.

L’altre lloc on s’hi pot trobar el fil d’uns grans canalons és a l’hostal Ca la Manyana, de Sant Julià de Vilatorta. Aquest lloc té una virtut rarament vista. Hi ha un menú a base d’un bufet més un segon plat d’una qualitat difícil de superar. Amb el bufet tan extens i deliciós cal esperar no voler fer un segon plat. Aquest inclou els canalons. El límit, doncs, el poses tu.

Una altra opció amb canalons de referència, molt diferent: La Fonda Sala, d’Olost de Lluçanès. Aquest és un lloc excel·lent, que fa bastant de temps que vaig descobrir gràcies a un bon amic. Tancaven els diumenges, “perquè el noi –el cambrer- festeja”. Tot i aquesta mena de raonaments comercials, val a dir que la qualitat gastronòmica del lloc és altíssima.

Dins la cuina de la temporada de tòfona hi figuren uns canalons de faisà. Són dos canalons comptats. Dos, sí. Diumenge els vaig tastar. El camí de tornada a casa fou una mena de tortura. No podia treure’m els canalons del cap. Dos canalons, sí. I jo que per menys d’una safata no surto de casa!.

Ara mateix només tinc una solució per afrontar el futur. La meva mare no em durarà de per vida. Estic practicant el seu diví mestratge. Començo amb els canalons de peix. La pasta comença a tenir un resultat excel·lent. Crec que dintre de no massa la meva adorada mare serà immortal.

23 comentaris:

Mikel ha dit...

Doncs jo t´en dic dos , un els canalons de llamantol del Vilaplana Mmmm simplement genials i els altres uns que vaig provar al restaurant l´Adalit de Torrelles del llobregat que eren canalons xinos farcits de fua Mmmmm ja m´has fet agafar gana!!!

catalunya.ffw ha dit...

El teu post d'avui em recorda un "shock" terrible que vaig tenir fa unes setmanes. Era al mostrador de Cal Sendra, una xarcuteria de Reus que cria pollastres de pota blava i fan uns canelons boníssims. Hi era per recollir-ne una safata per al cap de setmana llarg de Cap d'Any que vam passar amb una amics.

Allà al mostrador la senyora de la casa (ja molt granadeta) li deia a una venerable avia a qui venia en aquell moment una safata de canelons: "Tu no els hi diguis res. Ja veuràs com no ho notaran. Jo tinc moltes clientes que abans els feien i ara me'ls compren a mi i només els canvien de safata."

Si les àvies ens enganyen amb els canelons, de qui coi ens en podrem fiar en aquesta vida?

Fins aviat,
Marc

Chat ha dit...

Ca la Manyana i Can Sala?
Sí que ets del morro fí, tu!

Candela ha dit...

Jo dono la meva ànima per un bon plat de canelons.

Hanna B ha dit...

(quina M el blogger beta que ha perdut el missatge que ja t'havia posat)
els canelons de la mare: mmmmmmmmmmmm!!!!!!! el meu estòmac retrona des de que t'he llegit... totalment d'acord :)
és més: en soc tant fonamentalista que no en tasto d'altres. ni restaurants ni caterings ni res...
ens posaràs la recepta, oi?

Dessmond ha dit...

Mikel,
Desconeixia aquests santuaris. En prenc bona nota i t'estic fraternament agrait.

Marc Arza,
La vida dona uns tombs impensables. No t'en pots refiar ni de l'ombra pròpia! Va bé saber això de la xarcuteria.

Chat,
A Ca la Manyana, a més, el preu és també excel·lent.
Pel que fa als canalons, si, sóc molt exigent.

Candela,
D'alguna cosa ens ha de servir tenir ànima! És l'única forma de poder destriar entre el que és bo i el que no ho és. I això també afecta als canalons.

Hanna B,
Jo sóc tan fonamentalista com tu, amb aquest tema. Però he optat per fer a l'inrevés. A la llarga el balanç és positiu, encara que hagi hagut de patir algun ensurt difícil d'oblidar. L'experiència també s'agafa a cop de bastó. Però estic segur que ho superaré.
Passaré la recepta. Paraula de canalonaire solidari. Espero, a canvi, la teva.

Tresinores ha dit...

meva que has dit... canalons...

Jo sóc de menjar poca carn i el problema que em generen els canalons és que , jo no menjo mai en un apet dos plats de carn. Però no puc renunciar a uns canelons i per tant he de fer malaverismes amb la carta d'alguns restaurants.

D'entrada, prenc bona nota de totes les recomanacions fetes, caldrà visitar-los. I ara que estem en matèria... un dels ingredients per un bons canalons és la tòfona? Vull dir si ta mare en posa... per que la meva tieta en posa i queden que flipes.

I l'altre, ja que menjo poca carn, a veure si poses al recepta dels canelons de peix, per que jo ho he intentat i sí, em queden bons... però no suprems.

garmir ha dit...

Hola:
Canalons, macarrons, etc.. la pasta m´agrada molt, peró els fets per la meva mare, fora de casa els canalons que he menjat no m´han agradat gaire, peró els de la mama a casa, aiiiiii que ja faig saliveta i tot.
Eiiiii que no estic grassonet i vosaltres? parlan de menjars bons ens possarem quadrats.

catalunya.ffw ha dit...

Dessmond,

Narcís,

Estic provant d'arrencar una campanya des del bloc per fer arribar com més correus possible a AENA reclamant la concessió de la nova terminal al grup Star Alliance.

T'apuntes?
Marc
www.catalunyafastforward.blogspot.om

Joana ha dit...

Entre tots podrím muntar un petit restaurant amb menjars autòctons...
Mira que la cuina volcànica dóna molt de si. Has provat les patates farcides de l'Adeu ( Olot), farcides amb carn de canalons.
Canviem receptes?

tonibanez ha dit...

Coi, jo m'esperava una imatge adient per aquest post... Aquí la tens: canelons de ma mare

Roser ha dit...

Només de pensar en canelons, ja m'entra gana ... ma mare també els fa molt bons, podriem fer un intercanvi, de canalons no de mares! ... i si són tan bons ja em podries donar la recepte per a el blog ...

Juli ha dit...

últimament, llegir-te em fa agafar gana. I això que m'acabo de fotre uns cigrons estofats de la hòstia. Però entre això d'avui i els pastissos del perruquer de l'altre dia...

El veí de dalt ha dit...

Dono fe dels canalons de l'Hostal de la Manyana i de les patates farcides d'Olot. Quna vulgeu, hi tornem.

L'Avi ha dit...

Redeu, redeu, redeu, acabo d'esmorzar i ja m'heu fet venir gana. Jo amb els canalons hio tinc un problema, com que no m'agrada el formatge, tan la meva avia, com la meva mare... me'ls feien sense gratinar i coi!, també estan bons.

ferran ha dit...

Sé que probablement cau una mica lluny, sobretot per als que vivim a Barcelona, però no us penedireu d'anar fins a Can Casanova, a Fornells de la Muntanya. Grans canalons. Hi vaig des de petit i han mantingut el nivell de canalons invariable al llarg dels anys.

Clint ha dit...

Els canalons són un gran plat i com a tal, els millors són els de la mama, com la paella.
Jo aquest St. Esteve vaig fer-ne una safata (racció individual!) i encara van sortir bons, però queda investigar força, especialment el tema de la beixamel...

Dav ha dit...

Vaja, que et vagi bé la vida més enllà del bloc i, com diuen aquells, see you around!

A veure que ens portes de Lituània...

Mikel ha dit...

Ostia!!! la meva dona te unes ulleres Gucci!!.... pero se les va comprar ella devant meu al aeroport de Madrid... espero se l´excepció que confirma la regla ;-)
Ara parlant en serio , es una llastima que hagis de tancar el blog , jo m´ho he pasat força be llegint el que ens expliques , pero it´s up to you , aixi doncs molta sort i si mai vols tornar aqui estarem!!

Clint ha dit...

Vinga doncs, només espero que l'història de les ulleres hagi estat com a un dels exemples que utilitzes per explicar-nos les coses!
Apa i que la força t'acompanyi!

garmir ha dit...

Hola:
Que et vagi tot molt bé.

Oriol ha dit...

Tens els meu agraïment i el meu respecte. A reveure i la propera, et prometo, que voto.!!!
Fins aviat.

Sirte ha dit...

Llàstima que tanquis. Tot just t'he descobert avui.