Ulleres de Gucci
Fa dies que he estat donant voltes al fet de tancar el blog. Finalment he decidit fer-ho avui. No és per cap motiu en concret. Però reconec que el factor temps pesa. Tenir un blog en dansa requereix una bona dosi de temps. Sobretot, si vols fer-lo d’una determinada forma. He valorat molt la possibilitat de treure temps al temps i crec que no puc dedicar-li totes les estones que exigeix. He d’invertir el meu temps en d’altres coses i no distreure molt l’atenció d’allò que és realment important per a mi. Arriba un moment que alimentar el blog, si no es pot fer com a un li agradaria, no te massa sentit mantenir-lo en marxa. És més, ara que està en un punt que considero decent, crec que és el millor moment de tancar-lo. Així me’n quedarà un record agradable.
Només cal fer acopi de la força necessària i fer el pas. Saps que has de fer-ho, però vas estirant els dies, amb excuses poc fonamentades.
Suposo ha de ser una cosa molt semblant a separar-te. Quan una relació no funciona, les parts ho saben abastament. Però la mandra, la inèrcia, l’entorn van posposant la decisió. Hi ha un moment bo –o millor- per fer-ho. Però rarament s’hi opta, perquè costa prendre la decisió. Fins que un dia la teva dona arriba a casa amb una d’aquestes horripilants ulleres de Gucci. Cares però repel·lents. T’estranya que s’hagi comprat una merda semblant. El cas és que no ha estat ella, sinó el tipus que se la folla des de fa una temporadeta. Tu no li podies dedicar el temps que ella necessita i sospitosament això no es converteix en un problema. Al menys visible. Fins que un dia t’entra per la porta de casa amb unes ulleres de les més repel·lents. De Gucci. Aleshores has de fer acopi de les forces necessàries per engegar-la a la merda més llunyana. Les ulleres de Gucci t’encenen la llumeta d’un compte enrere inajornable. Tot ha de ser molt civilitzat, sense perdre la compostura. L’has d’engegar a la puta merda sense que hi hagi opció a fer-ho reversible. Unes ulleres d’aquestes són molt més que un senyal. Així és que deixes passar uns dies, l’agafes i civilitzadament li expliques una història amb tocs d’existencialisme i d’ofec personal. Del fill de puta que se la folla, cap paraula. Perquè en realitat la filla de puta és ella, condició que mai reconeixeria a les portes d’un viatge a la merda. En resumides comptes li dius adéu, però guarnint-ho una mica. Si goses fer-ho immediatament, la molt cabrona és capaç de dir-te que cap ullera pot justificar el trencament “del nostre matrimoni”. Sí, ruc per no haver-ho fet molt abans. Però has de repescar el fil de la cordura i plantar-te. Ella es farà l’ofesa, la sorpresa, la víctima, l’abandonada. Però tu ja has fet acopi de les forces necessàries per engegar-la a aquella merda remota. És una cosa que ja havia d’estar feta, de molt abans. No li desitges mals ni penúries. Només vols treure-te-la de la teva vida. Després el temps ho cura tot i et dona la raó. I reparteix felicitat renovada en ambdues parts. Després, de tant en tant, de l’únic que te’n penedeixes és de no haver-la engegat abans a la puta merda, quan vas començar a veure que alguna cosa se sortia del normal. Tots sabem el que és el normal. Quan decidim prescindir-ne, indefectiblement apareixen unes ulleres de Gucci. És el coi de la condició humana: mandrosa de mena. Però no movem el cul fins que apareixen les ulleres.
Amb el blog també pots acabar tenint una relació tempestuosa, si no ho vigiles. Al blog també li has de poder parar els peus. Sobretot a temps. Has de saber que quan pots creuar una determinada ratlla, ben podria ser que te la fotés per algun cantó. El blog em demana temps i amor, en uns moments en que no en disposo de gaire. No puc contemporitzar amb aquesta situació; li he de donar una sortida. I només se veure-la en forma de tancament.
No desapareixeré del tot. Tinc un correu-e on se’m pot trobar. Tinc pendents algunes coses, com ara passar la recepta dels canalons de peix o subministrar més informació sobre el viatge a Lituània. Ho faré via correu-e. Aquest darrer post és de tancament, a tots els efectes. Per això no s’hi podran fer comentaris.
Ha estat un trajecte bonic. Avui encara el puc qualificar de bonic i m’el puc mirar amb molt d’afecte. M’hagués agradat saber, per exemple, qui hi ha al Corte Inglés que em segueix a diari. O a Riese, Itàlia. O a Calvià. O a Foth Worth, Texas. Hòstia, m’agradaria molt saber a qui he pogut despertar-li la curiositat. Mai m’hagués pensat que la cosa podia donar per tant. Precisament han estat aquests lectors que destil·laven tanta fidelitat els que m’han fet escriure pràcticament dia rere dia.
A tots els que heu tingut l’humor de passar pel meu blog, us estic molt agraït. Mai sabreu de quanta influència positiva m’heu proveït. El meu agraïment és, doncs, per sempre més.
