divendres, de novembre 10, 2006

La vida continua

Ahir vaig anar a sopar amb un bon amic. Bon, bon i curiós amic. Ens veiem de tant en tant però sempre és una delícia la trobada. Hi ha cops que fa una mandra de les grosses quedar amb algú perquè el dia ha estat horripilant i ja només tens gana d’arribar a casa.
Amb aquest, però, tens la sospita que actuarà de bàlsam tot i estar ja encarat cap amb el cotxe direcció El Maresme.

Jo sóc una persona lenta de reflexos. Em costa a algú considerar-la com amic. Amic significa assumir una sèrie de les conseqüències no escrites. És a dir, que si no hi ha un mínim de deu anys, no goso parlar d’amistat.

És curiós el que m’ha passat amb aquest personatge. En fa potser vint que ens coneixem. Quan érem més joves ens vam tractar amb molt de respecte. Sobre tot perquè era un amic d’un altre bon amic. Després hem coincidit per tongades de situacions diferents. Ell va ser clau per a que un invent com el que és el Grup Hayek ara, sigui una realitat ben tangible.

És una persona que diu el que pensa. Tan és així que quan obra la boca es fa el silenci. He passat situacions ben incòmodes seient al seu bàndol. Particularment el dia que va opinar sobre en Duran, en mig d’un grupet de gent ciuera –vull dir que havia material convergent i d’Unió-. Però la cosa “hard” fou que un dels components d’aquest grup era el mateix Duran. Aquell dia tothom es va voler fondre i jo, particularment, vaig trobar que era una gran virtut això de ser totalment alopècic. Si n’hagués tingut, la melena d’en Duran s’hagués afuat al complert.

Ell i jo no hem estat mai candidats a ser bons amics. Crec que hi ha fet molt les nostres respectives parelles, que van aparèixer molt tardanament. La meva dona me l’ha fet veure d’una forma bastant diferent de com jo l’he vist sempre i li ho ben agraeixo, perquè ha tingut molta raó. Tenim una cosa en comú: sempre sortim rebotats dels llocs per dir el que bonament creiem. Ell ho fa de forma ben diferent a la meva. Però el fons diria que és calcat.

Ahir vam entrar en un restaurant gallec, que algú li havia aconsellat. Hi vam anar amb les parelles, finalment. La seva dona encara és més temible que ell mateix quan les diu. Però pel cantó innocent.

Va haver un moment que ens vam quedar encallats en unes postres, que anomenaven “leche frita”. Que cony és això?. Li demanem al cambrer –home summament amable- com es fan aquestes postres. Ens explica el detall de l’elaboració, però posem en dubte que sigui cert, perquè el tipus xerra un català de “tota la vida”. “Vol fer el favor de demanar-li a qui ho ha fet, que ha de ser gallec, per que ens ho podem creure?”.

El tio és mig ofèn, per haver posat en dubte la seva paraula. I nosaltres, també, perquè ens sembla que hi ha alguna cosa que no quadra.

-És clar que jo no sóc gallec. I per això no puc saber el “truc” d’aquestes postres?. No fotem. Jo sóc andalús i el se fer millor que la cuinera!

L’últim que ens podíem pensar és que aquell home nascut fora de Catalunya. Ell i nosaltres ens vam fotre a riure. I la dona del meu amic va tancar l’acalorada conversa.

-Vostè segur que faria millor de President que les postres!
-President?
-De la Generalitat! Vigili que encara hi és a temps, però ja n’hi ha un que li pot fotre la cadira!.

9 comentaris:

Marc Arza Nolla ha dit...

Segur que no sóc l'únic a qui li agradaria saber quina era exactament aquesta opinió sobre en Duran...

Marc

Oriol ha dit...

segur marc que no ets l'únic.

Chamb ha dit...

jo també friso pel tema Duran¡¡¡

Dessmond, el camp és un clam¡¡¡

Anònim ha dit...

Visiteu:
www.soncomsob.blogspot.com

tripartit-watch.blogspot.com

Farlopa ha dit...

Conserva aquest amic perque l'amistat com be dius es una cosa de més de 10 anys, en fi el post amb si es la llet.... jejejej que bo. Passis un bon cap de setmana !!! Jo també friso per saber la opinio del Duran !!!

Dessmond ha dit...

Marc, Oriol, Chamb, Farlopa,
Era una opinió crítica, molt crítica. Quan sol ser-ho tant de crítica hom normalment la guarda per comentar-la -amb la vehemència que calgui- en la intimitat. Mai a la cara de l'interessat.
No vull entrar en detalls. No em sembla correcte.
En realitat el que volia significar és que és un paio que certes pors de la correcció política no l'afecten. Siguin del cantó que siguin. Això és el que més li valoro.

l'avi ha dit...

Doncs jo crec, benvolgut Dessmond que el seu amic és d'aquelles persones que diem que es vesteixen per els peus. Conservi'l perquè segur que mai li fotrà una punyalada per l'esquena. Si li ha de dir alguna cosa, segur que ho fa a la cara. I això, en els temps que corren, és d'agrair

premsòmetre ha dit...

passar al davant de la
construcció nacional
Generació Montilla
La setmana del Pacte del Tinell la meva dona i jo vàrem tenir bessons. Em van cridar al quiròfan tot just després de llegir un article de Salvador Cardús titulat Depressió postpacte, que compartia plenament: a casa sempre hem desitjat un pacte nacional. Ràpidament l'eufòria postpart ens va fer superar la depressió postpacte i amb la nena gran, nascuda un sis d'octubre, estem ben divertits amb el nostre tripartit familiar. Avui recordo també, d'aquells dies del 2003 de moltes visites, la lúcida Mariàngels, que profèticament ens va dir: "Aquests dos minyons pertanyen a la generació Montilla".

Ara unes altres construccions tornen a passar al davant de la construcció nacional, que amb el darrer Pujol ja no tocava. Rellegir el Pacte del Tinell és el que més em fa recelar del nou tripartit: un brindis al sol. Tot i el seu secular sucursalisme, el PSC ja ha tingut una oportunitat per demostrar el seu federalisme, amb resultats eloqüents. Montilla no va donar ni dos dies de vida a l'Estatut del Parlament. El PSC ha votat a Madrid l'idioma valencià, mai no ha fet res pel traspàs dels aeroports i dels ports i va expulsar Carod i ERC del govern sense cap escrúpol. Per què ara ha de tenir el PSC grup parlamentari propi si rep el premi de seguir governant? La desproporció amb els greuges infligits per CiU a ERC és tan monumental que fa riure.

L'aposta del PSC pel tripartit no és fruit d'una decisió sobirana enfront del PSOE, sinó que respon a la pura supervivència: el seu sucursalisme hauria estat ja massa evident a sis mesos de les municipals, on rau el fonament del seu poder i dinamitaria la seva aliança estable amb ICV i ERC al món local. L'opció d'ERC es veia a venir i per això ha perdut un 25% dels vots, tot i que encara ha pescat molts ingenus. Montilla, però, serà molt més fort que Maragall, no en deixarà passar ni una i ERC farà molta bondat: la força d'ERC entre PSC i ICV només passa per l'alternativa creïble d'un possible pacte amb CiU, que ha estat un cop més dinamitada. CiU i ERC han esmerçat tota la seva artilleria pesant a ensorrar tots els ponts entre ells i així, tot i la catalanofòbia i els boicots d'aquests anys, la suma de tots dos no ha guanyat cap diputat. D'un govern d'esquerres els rèdits els capitalitza el partit més pur, ICV, per a qui ERC sempre és sospitosa de pecar per liberal. Si ara toca gestió i cal aparcar tota reivindicació, amb l'Estatut desplegat al dictat a la Moncloa ERC serà més partícip dels límits que protagonista dels avenços. Amb CiU hauria pogut capitalitzar alhora política social i reivindicació nacional. Què farà ERC si la propera revisió de la LOFCA es basa en la proposta andalusa, que escombra encara més cap a casa, i que Solbes ja titlla de "document de referència" mentre el conseller Castells calla? Què farà ERC si la futura llei d'aeroports ho canvia tot perquè res no canviï: que Lufthansa no pugui establir a la nova terminal del Prat un hub intercontinental perquè és plena dels vols barats d'Iberia? Fa poc Montilla tirava pilotes fora dient que les concessions les fa AENA: futur president, AENA depèn al 100% del ministeri de Foment!

Mentrestant, el pilot automàtic del centralisme d'Estat segueix implacable el seu rumb: el Tribunal de Cuentas eleva ara a 6.344 milions d'euros el cost de la nova terminal T4 de Barajas; la remodelació orbital de la M-30, la major obra pública de la UE, ja supera els 5.000 milions; les noves línies del metro de Madrid ja depassen els 4.000 milions, els trens de rodalia a Madrid tripliquen les inversions aquí... Només es filtra alguna dada parcial, però ja es veu que la inversió pública liquidada a Madrid multiplica per molt la nostra. Trist país, aquest, que paga molt més del que rep i que no pot exigir ni un trist rebut en forma de balances fiscals, per a no ser titllats d'insolidaris: o és que els catalans paguem en negre?

CiU no ha sabut captar tot el vot republicà que fugia de Montilla. L'abstenció i el vot en blanc a comarques han estat més alts que mai i és aquí on s'han esvaït les opcions de Mas: no ha guanyat ni un diputat a Girona, Lleida i Tarragona. Per què no hi han votat CiU en massa, com a l'era Pujol? Alguna cosa hi ha en la foto del 21 de gener a la Moncloa (retallada excessiva, tornar la punyalada a ERC) que no ha perdonat una part de l'electorat nacionalista. Tot i que Artur Mas s'ha mostrat segur, solvent i preparat, sense pors ni concessions, sí que algunes accions i actituds del seu entorn han estat percebudes i presentades fàcilment per la propaganda rival com a mostres d'arrogància.

CiU i ERC han de reflexionar sobre els resultats obtinguts de no cooperar amb un PSOE sense majoria absoluta: un joc de suma zero per a l'autogovern, anul·lant-se l'un a l'altre mentre ZP apunyalava successivament i sense cost els líders catalans: Carod, Maragall, Mas. Bé que vaig avisar el passat mes de gener més d'un alt càrrec de CiU que no s'havia de regalar res al PSOE, que deixaria repetir el tripartit.

Mentre CiU i ERC van fent les seves apostes estratègiques de futur que passen sempre per Madrid, Montilla gestiona el present i el PSC governa arreu. La llei no escrita de la política catalana s'ha tornat a complir: del PSC se sap quan entra en un lloc, no pas quan en surt. Mentre CiU i ERC no cooperin seguirà el domini absolut del PSC. Només portem tres anys de generació Montilla.

Ramon Tremosa
i Balcells
Professor de teoria econòmica a la UB
Avui 9 novembre

Dessmond ha dit...

L'Avi,
Sí, té tota la raó del món. Jo em sento molt afortunat compartint l'amistat amb un personatge com aquest. Quin element!. És un tipus que, a més de ser molt clar, és molt intel·ligent.

Pensòmetre,
No l'havia llegit, aquest article.
Però dintre dels que considero com amics, també hi puc comptar sortosament la en Tremosa anomena com "lúcida Mariàngels" i ell mateix.
En els darrers set dies ens hem vist tots plegats dues vegades. Hem xerrat del tema llargament. L'opinió d'en Tremosa va per la via que ha reflexat en l'article. En Tremosa és, també, d'aquells que no es casa amb ningú, tot i tenir família nombrosa per alimentar.

De la lúcida Mariàngels no en puc dir res. Hi ha cinc persones al món que saben que escric el blog.
La lúcida Mariàngels no solament s'en va assabentar -accidentalment i es convertí en la quarta-, sino que a més el segueix més del que em pensava. Cosa que em fa ben felic, però comfesso que em retalla la llibertat de dir segons que.
La lúcida Mariàngels us ben asseguro que mereix una bona col·lecció de posts, tot i que les seves darreres profecies espero que mai s'acompleixin.