dijous, de novembre 09, 2006

Tirant enrere

Aquests desencontres entre nacionalistes crec que, en el fons, són fruit de misèries humanes. Potser sí que a voltes no se li dona el valor que acaben tenint. Tampoc el remei, molts cops, no és tan fàcil de trobar.

El fustigament contra CiU que ara presideix l’ambient, aquest divertiment tan visceral, no ve de fa quatre dies. El que passa és que ara el visualitzem. I de tan visualitzar-lo, s’hi ha sumat molta gent al carro. Gent curta, realment, i gent no tan curteta. En Bru de Sala, per exemple, no diria pas que és un curt de gambals i darrerament ha començat a sembrar el seu hortet amb aquesta llavor anticonvergent. També hi ha qui s’ho explica dient que aquest personatge està conreant amb molt d’amor aquella conselleria de cultura que CiU mai li va oferir. És una darrera versió que connecta amb aquesta misèria –humana- de la que parlo.

El cert és que aquesta mena de tronadura començà a tenir un punt d’influència suficient ja fa el seu temps. Jo el detecto claríssimament en els onzes de setembres. Matí i tarda.

Recordo, que tot d’una, els convergents els vam haver de celebrar en la foscor de la nit, amb aquella atmosfera de catacumba. I la raó no fou perquè som els més nacionalistes que ha parit aquesta pàtria i a les 12 i un minut de la matinada el cor ens batega quatribarradament. No. La raó fou la miserable actitud que els més nacionalistes que nosaltres et rebentaven l’acte. Quan Convergència i Unió feia la seva celebració, es va arribar a tal punt, que es va haver de trobar aquesta “solució”. No hi va haver flaixos, ni declaracions, ni imatges de tota aquesta infàmia. Només el records. I qualsevol que hagi anat pel matí, el moment just i escarransit que dura el depositar una corona de flors al peu del monument a Rafael de Casanova, pot sentir-ne només les beceroles. La part ben light.

Aquest filldeputisme s’ha conreat amb la complicitat d’alguns que havien d’haver-s’hi oposat contundentment. Anessis on anessis, allò que comença amb insults tipus “botiflers”, “els cadells d’en Roca”, va anar pujant de to amb “fills de la gran puta”, “cabrons, morts als cabrons”, deixant de banda les xiulades de campionat quan algú de la Joventut Nacionalista se li acudia fer un parlament a la llum del dia, sigui al Fossar de les Moreres o al Pi de les Tres Branques.

Aquesta mena d’imbècil, hores d’ara i per una lògica de via natural li correspon estar remenant les cireres. És aquesta mena d’imbècil que temps enrere trobaves a la “mani” de la tarda d’un onze de setembre, on tothom llueix la seva enganxina. Pel fet de lluir-la de la JNC se’t plantava al davant una colla –que ara s’han convertit ja en perfectes imbècils- i amb aquest aire tan nostrat dels caramelles et fotien a parir amb alguna cançoneta breu i amb rima forçada. Reacció que, amb uns mínims de salut mental, ni se t’acudirà fer ni als que pensen com tu ni als que ho fan de l’inrevés. A una certa edat, vull dir.

Allò, que aleshores ho veies com una anècdota de mal gust, allò sospito que ha agafat cos i ha arrelat. Allò que no li donaves contesta, potser l’havia d’haver tingut.

Ara, crec que aquesta forma d’actuar, tard o d’hora té unes conseqüències. Sobretot perquè acaben anant en contra de qui ho practica. Acaba espetegant amb la mateixa discreció, però en contra de qui ha tingut la lucidesa de voler actuar així. Què és, curt i ras, exactament el que els acostuma a passar als devots de la imbecil·litat.

10 comentaris:

Marc Arza Nolla ha dit...

Jo era al fossar de les moreres el 10 de setembre de 2005 quan un friki-patriota va provar de fer callar el President Pujol titllant-lo de botifler.

Quan un minyo friki-patriota que no farà al llarg de la seva vida ni una milionessima part pel país del que ha fet el President Pujol es veu amb cor de cridar-li traidor a dos pams de la cara és que alguna cosa no acaba d'anar bé.

No és tan sols que una part del jovent ha viscut una ficció de país normal i no és conscient de la pròpia debilitat nacional i l'absurditat de plantejar una lluita frontal amb l'estat. Hi ha una mena de pensamnçent polític llis i quadriculat que entèn la independència com els comunistes entenien la revolució. com un tot o res cap a la victòria final. Hi ha gairebé una incapacitat genètica total per entendre el discurs gradualista, possibilista i callat de construcció nacional que ha portat el país fins aquí.

Exactament igual que aquells comunistes que no entenien que la revolució no era la prioritat. Que allò primer era crear riquesa i repartir-la bé, i aconseguir justícia social, i que potser per això no calia un gran dia de victòria final sinó una corrua innombrable de victòries petites.

... perdona Dessmond, massa llarg..., però és que la qüestió s'ho val. Fa dies que em roda pel cap dedicar-hi un post.

Marc

jbauer ha dit...

Tens raó Dessmond, millor tranquilitzar a tothom i deixar fer. Però que CiU no s'emprenyi tant i s'ofusqui. Com l'aprovament de lleis a Madrid.
Deixem fer, ja veuràs...

Cronista ha dit...

En Marc Arza va carregat de raó.
Mireu a continuació la coherència d'un partit que es diu independentista:

Montilla dirigirà la política lingüística del nou govern
PSC, ERC i ICV-EUiA ultimen un programa urgent amb predomini de propostes socials Carod-Rovira confirma que assumirà l'àrea de relacions exteriors i aspira a gestionar l'àrea d'esports, amb les seleccions

Sir William Temple ha dit...

A mi em sembla que tots son igual de dolents: els que van començar molt catalanistes pero cap al final van pactar amb la dreta espanyola rancia i casposa i els que anaven de salvapatries i ara son asseguts a la poltrona i que vendrien a sa mare per tal de continuar-hi.

Montse C. ha dit...

Els polítics d'abans eren idealistes i gent que treballava pel país. Ara, tot ha canviat molt. Hi ha molta gent i perdoneu-me l'expressió, inútil que el que fa és dedicar-se a la política per guanyar diners. És clar que no tothom és igual però a vegades penso que la culpa és de tots nosaltres de no fer res, de no queixar-nos més.

Dessmond ha dit...

Marc Arza,
A aquell imbècil rematat que volía directament insultar, tota aquella massa de gent va callar perquè ho pogués fer. Jo també hi era. I vistes les coses com han anat, la situació és una balança clarament desequilibrada cap a la imbecilitat primària. Un entre mil, només té impunitat per insultar en una reunió de convergents. Enlloc més sortiria il·lès.
Marc,no hi fa res l'extensió dels teus comentaris. Jo no te la retallarè. Mentre el tope no t'el posi la tècnica, tranquil.

Jbauer,
Jo crec que és molt humà que hi hagi un cert cabreig a CiU. Però crec, també, que hi haurà prou cordura per visualitzar moltes més coses. Com sempre ha estat així.

Cronista,
Jo també he vist el titular. No he volgut llegir la lletra petita.
Encara que us sembli impossible, a aquesta oficialitat d'ERC la llengua li importa un ou. No vull citar noms concrets. Però puc assegurar-ho perquè m'ho han dit en vàries ocasions, amb aquesta literalitat: la llengua? la llengua se n'ha anat a pendre pel cul.
Sort que és el col·lectiu amb més filòleg per metre quadrat. Filòlegs que perden el cul per les seleccions esportives. Si en Pompeu aixequè el cap...

Sir William Temple,
Suposo que et mires la realitat des d'Irlanda. Però, no. Rotundament no. Els polítics no són tots iguals de dolents. Potser ha corregut massa el clixè. Però afortunadament si el panorama fos tan cutre jo no hi dedicaria ni mig segons al blog, per exemple. No tindria sentit patir per mor de la política.
Estaria bé no caure en aquesta mena de parany.

Montse C,
Els temps han canviat, si. Però hi ha encara molt bona gent embrancada en política. La llàstima que aquests no són notícia. Un xorisso fent el que sigui, i si pot ser fent de polític, pot generar titulars a tots el mitjans. La feina callada, sigui de qui sigui, només pot seguir essent feina callada i sorda.
Jo ja m'en vaig lamentar en aquell post on deia que tenim un problema i aquest es diu informació.
Qualitat i informació en aquest país comença a ser una qüestió de ciencia ficció. I espera't, que anem a més.

Dessmond ha dit...

Sir William,
També vull afegir que penso que no únicament la gent vàlida que fa política la pots trobar a CiU. No sóc tan primari.
Hi ha molt bona gent a tot arreu. A TOT arreu.
Passa el que li he dit a la Montse C: tenim un problema seriós amb els mitjans de comunciació.

Aquesta sensació l'ha disseminat qui gestiona la informació. No hi caiguis, si us plau.

perdedor ha dit...

Hola Dessmond, aquí una opinió de "l'altra banda". Bàsicament coincideixo plenament amb tu, però em sembla que exactament el mateix, en un percentatge gairebé idèntic, ho trobem als dos costats. Potser la imbecilitat de CiU té més "classe", millors formes, però és la mateixa imbecilitat salvapàtries-jo-tinc-la-veritat-absoluta. No ho sé, jo no puc ser de CiU, mai ho seré, ni el país ni el món que vol és el meu, però aquesta "imbecilitat" de què parles està claríssim que és una de les característiques més evidents de l'ERC d'avui. Només que penso que si CiU hagués fet govern, estaria justificant els mateixos injustificables que ara està fent ERC. No ho sé, la veritat, costa parlar d'aquestes coses en comentaris. Més que res perquè crec que és cert aquell tòpic que diu que començarem de punts oposats i acabarem d'acord en un 90% de coses. Però nosaltres, no el Carod i el Mas (i del Duran ja no en dic res...).

Buff, vaia parrafada...

TRESINORES ha dit...

APLAUDIMENTS PEL POST, LA VERITAT, HI HAN COSES QUE CAL DIR.LES I CAL REFLEXIONAR.

POTSER HI HA UNA GENERACIÓ QUE ES PENSA QUE LES COSES ES FAN I SURTEN BE PER CASUALITAT I NO VOLEN VEURE L'ESFORÇ I LA CONSTANCIA DELS QUE HO HAN FET POSSSIBLE.

Dessmond ha dit...

Perdedor,
T'agraeixo el teu comentari i el teu to. Sobre tot si dius que el fas des de l'altra banda.
Respecto que dius que "ni el país ni el món que vol és el meu". Però no l'entenc, sincerament.
També he de dir-te que l'extrem que dic d'imbecilitat tal que t'hagis de pensar en fer els actes a la matinada, això no ho he vist fer mai a CiU. Les ofrenes a Rafael de Casanova mai he sentit dir res des de CiU contra la gent d'ERC. Aquesta mala hòstia t'ho asseguro que no l'he conegut. És més, sempre he vist una certa embeja cap a la gent d'Esquerra, perquè "aquests si que els ténen ben posats".
Hi ha moltes coses a CiU que no m'agraden. Però encara, per sort, aquests extrems no s'hi ha arribat.
Dius una cosa que comparteixo absolutament i que em fa sospitar llargament que ets molt més inteligent que perdedor: segur que tindriam un tant per cent elevadissim d'acord entre nosaltres. Tranquil·lament arribariam a la xifra que apuntes. Llàstima d'aquests líders, també.
Molt agraït pel teu comentari, de debó.

Tresinores,
Construïr costa molt. Molt. Destruïr és la cosa més fàcil, abastable i possible d'aquest món; d'aquest país, vaja.