Itching like grass

L’assetjament escolar

A vegades, quan faig memòria, crec que l’etapa més feliç de la meva vida ha estat la que va transcórrer en el període que se’n deia l’ensenyament bàsic. Dels 5/6 anys als 13/14. Vaig tenir la fortuna de iniciar la vida més o menys conscient amb uns companys que em van deixar un record tant bo, que mai més l’he tornat a trobar. Per a mi anar al col·legi era una cosa molt i molt estimulant, sobre tot per mor d’aquests companys.

L’institució en sí era bastant gris. Segurament fou un dels llocs on el feixisme franquista va quedar més enquistat ben passada la mort del dictador. Com a nota curiosa només cal que us digui que duia el nom de “Colegio Nacional Mixto General Primo de Rivera”. Vam deixar aquell col·legi l’any 79. Tot i així, jo vaig arribar a tenir llibres de text on les darreres pàgines hi figuraven instruccions precises del que calia fer en cas de tenir la fortuna que “el Generalísimo visite tu ciudad”. Cara el sol, inclós.

S’em fa difícil explicar com era tot plegat, perquè en realitat tot duia un segell molt més ancorat en el passat del que era normal. Em va anar molt bé la pel·lícula “Los chicos del coro”, per explicar segons quina situació a l’incrèdula de la meva dona . Il·lustra perfectament aquella atmòsfera. La diferència és que varem ser nosaltres els que vam deixar enrere l’escola, en comptes del professor. Sí que vam fer volar un munt d’avions de paper, que duien missatges escrits. Però els destinataris eren les tasses de café, l’esmorzar, el refrigeri dels turistes. Fer un descans a la fresca, al bar que hi havia al Parc Güell que quedava sota nostre, podia tranquil·lament convertir-se en un suplici. Rebre un avionet fa gràcia. Hi havia qui hi trobava la poètica innocent d’una criatura. Però setanta o vuitanta, emprenyen a la persona més civilitzada. Sobre tot perquè el tó del missatge va degenerant, avionet rera avionet. La sèrie començava amb un cor o una flor –que el turista contestava amb un somriure càlid, mirant cap amunt- i el que feia setanta-cinc ja hi apareixia clarament un cul i una tifa o una titola ejaculant. La resposta del turista era clara, tot i que el japonès, l’holandés, l’alemany són idiomes que aleshores ni ara em són meridianament comprensibles.

Emprenyar els estrangers va convertir-se en un esport tan sofisticat que va acabar molts cops amb el turista i un agent de la polícia –al costat del bar hi havia una comissaria- al despatx del director. Allò, si es trobava el fil que portava al “delinqüent”, podia acabar amb una bona pallissa, expulsió temporal i deures extres.

Els turistes foren episodis molt light, dins la dinàmica de l’escola. Les vam arribar a fer de l’alçada d’un campanar, tot i que hi hagués una resposta molt contundent. I m’estranya massa que els meus pares no van sortir mai a cap telenotícies explicant que el seu fillet patia maltractaments psicològics, físics i que era víctima d’assetjament per part dels professors i alumnes de cursos superiors. Sort en vaig tenir dels meus companys, que ben aviat vam entendre que haviem de funcionar com un clan. Com aquell ramat de peixos diminuts, que en veure un enemic més gran i gros es belluga sincronitzadament en manada per foragitar-lo. En definitiva, com s’ha fet sempre, siguis del regne que siguis.