dijous, de setembre 28, 2006

L’assetjament escolar

A vegades, quan faig memòria, crec que l’etapa més feliç de la meva vida ha estat la que va transcórrer en el període que se’n deia l’ensenyament bàsic. Dels 5/6 anys als 13/14. Vaig tenir la fortuna de iniciar la vida més o menys conscient amb uns companys que em van deixar un record tant bo, que mai més l’he tornat a trobar. Per a mi anar al col·legi era una cosa molt i molt estimulant, sobre tot per mor d’aquests companys.

L’institució en sí era bastant gris. Segurament fou un dels llocs on el feixisme franquista va quedar més enquistat ben passada la mort del dictador. Com a nota curiosa només cal que us digui que duia el nom de “Colegio Nacional Mixto General Primo de Rivera”. Vam deixar aquell col·legi l’any 79. Tot i així, jo vaig arribar a tenir llibres de text on les darreres pàgines hi figuraven instruccions precises del que calia fer en cas de tenir la fortuna que “el Generalísimo visite tu ciudad”. Cara el sol, inclós.

S’em fa difícil explicar com era tot plegat, perquè en realitat tot duia un segell molt més ancorat en el passat del que era normal. Em va anar molt bé la pel·lícula “Los chicos del coro”, per explicar segons quina situació a l’incrèdula de la meva dona . Il·lustra perfectament aquella atmòsfera. La diferència és que varem ser nosaltres els que vam deixar enrere l’escola, en comptes del professor. Sí que vam fer volar un munt d’avions de paper, que duien missatges escrits. Però els destinataris eren les tasses de café, l’esmorzar, el refrigeri dels turistes. Fer un descans a la fresca, al bar que hi havia al Parc Güell que quedava sota nostre, podia tranquil·lament convertir-se en un suplici. Rebre un avionet fa gràcia. Hi havia qui hi trobava la poètica innocent d’una criatura. Però setanta o vuitanta, emprenyen a la persona més civilitzada. Sobre tot perquè el tó del missatge va degenerant, avionet rera avionet. La sèrie començava amb un cor o una flor –que el turista contestava amb un somriure càlid, mirant cap amunt- i el que feia setanta-cinc ja hi apareixia clarament un cul i una tifa o una titola ejaculant. La resposta del turista era clara, tot i que el japonès, l’holandés, l’alemany són idiomes que aleshores ni ara em són meridianament comprensibles.

Emprenyar els estrangers va convertir-se en un esport tan sofisticat que va acabar molts cops amb el turista i un agent de la polícia –al costat del bar hi havia una comissaria- al despatx del director. Allò, si es trobava el fil que portava al “delinqüent”, podia acabar amb una bona pallissa, expulsió temporal i deures extres.

Els turistes foren episodis molt light, dins la dinàmica de l’escola. Les vam arribar a fer de l’alçada d’un campanar, tot i que hi hagués una resposta molt contundent. I m’estranya massa que els meus pares no van sortir mai a cap telenotícies explicant que el seu fillet patia maltractaments psicològics, físics i que era víctima d’assetjament per part dels professors i alumnes de cursos superiors. Sort en vaig tenir dels meus companys, que ben aviat vam entendre que haviem de funcionar com un clan. Com aquell ramat de peixos diminuts, que en veure un enemic més gran i gros es belluga sincronitzadament en manada per foragitar-lo. En definitiva, com s’ha fet sempre, siguis del regne que siguis.

8 comentaris:

jbauer ha dit...

Els nens d'avui si que sortirien a les noticies. I si hi hagués algun inmigrant entre els turistes, fins i tot l'entrevistarien a la Cope.
El temps ha canviat... amic dessmond

l'home de la musica ha dit...

Caram! jo he viscut sempre al costat del parc Güell!!! realment aixo sembla de pelicula.
rrealment us apallisaven per uns dibuixos??? que fort!!! si que han canviat els temps... menys mal! avui dia, ningun nen acceptaria aixo, pero llevors havies de tragar el que fos.

karbeis ha dit...

Osti, Dessmond... l'any 79 ja abandonaves l'escola??? Iaiu! ;-)
Per cert, pregunta a qualsevol energumenet d'avui dels que avui en dia ténen 13 o 14 qui fóu José Antonio Primo de Rivera. Què ens hi jugem que la meitat respondran que és un concursant d'Operación Triunfo o Gran Hermano, i l'altra meitat et diran que era un torero?

Jo, malauradament, no en tinc tant bon record com tu. És més, vaig estar 14 encrostat en una escola. I no conservo cap amistat. És més: l'any següent ja no en conservava cap, jeje.
A BUP i COU la història va ser una altra. I a la universitat ja ni t'explico.

Ara, el que vaig notar va ser que nosaltres sempre haviem sentit respecte/por/temor als més grans. Quan nosaltres erem els grans de l'escola (vuitè d'egebé), en canvi, els més petits ens plantaven cara i fins i tot ens vacil.làven. Déu n'hi do.

P.D.: Jo vaig tenir la sort d'anar a una escola amb un director "progre". L'home no era partidari dels càstigs físics sinó de les "còpies". I em vaig passar l'egebé copiant de 100 a 500 vegades frases com "no parlaré a classe mentre el professor fe l'explicació" o bé "no me'n riuré del professor mentre m'està renyant". I en català, si, en català ;-)

Dessmond ha dit...

jbauer,
Massa han canviat i, segons com, no per massa bé.

L'home de la música,
Tinc ganes d'explicar alguna història de l'època. No sé perquè.
Però si, ens fotien unes pallisses de cal Déu. Tot i que jo m'en vaig sortir bastant bé. Però tinc amics que van patir de valent.

Karbeis,
Un té l'edat que té i no hi pot fer massa més que suportar-la.
Si ho preguntes a gent que te entre 20 o 25 potser trobarem el mateix problema. En Franco i els seus es van oblidar meteòricament.
A mi m'ha passat a l'inrevés, potser: a la universitat vaig fer pocs amics. En conservo poquissims. Dels de BUP o COU no en tinc relació ni per telèfon. En canvi amb els de l'EGB, gairebé tots estan localitzats. Fins i tot hi treballo amb un d'ells.
PS: A la meva escola el català estava prohibit. Prohibit. Fins el darrer any em penso que no en vaig arribar a fer mai, tot i que ja era obligatori.

Dessmond ha dit...

jbauer,
Massa han canviat i, segons com, no per massa bé.

L'home de la música,
Tinc ganes d'explicar alguna història de l'època. No sé perquè.
Però si, ens fotien unes pallisses de cal Déu. Tot i que jo m'en vaig sortir bastant bé. Però tinc amics que van patir de valent.

Karbeis,
Un té l'edat que té i no hi pot fer massa més que suportar-la.
Si ho preguntes a gent que te entre 20 o 25 potser trobarem el mateix problema. En Franco i els seus es van oblidar meteòricament.
A mi m'ha passat a l'inrevés, potser: a la universitat vaig fer pocs amics. En conservo poquissims. Dels de BUP o COU no en tinc relació ni per telèfon. En canvi amb els de l'EGB, gairebé tots estan localitzats. Fins i tot hi treballo amb un d'ells.
PS: A la meva escola el català estava prohibit. Prohibit. Fins el darrer any em penso que no en vaig arribar a fer mai, tot i que ja era obligatori.

Joana ha dit...

Jo fins a COU no vaig tenir carta blanca per a fer els exàmens en català. Els meus pares tampoc van protestar mai pels càstigs, bufes i recargolades d'orella que vaig rebre.
Les amistats fins a 4t de BAT encara les mantinc.
I una última cosa,sempre cal mirar quins pares hi ha al darrere dels que van de líders, milhomes i sobrats, abans i ara. No falla mai!

juli ha dit...

Ara més d'un/a em dirà animal, però jo crec que fins i tot és bo, el tema de el "bulling" dels collons. Els nens han d'aprendre a espavilar-se i a resoldre situacions, i l'escola no només si ensenya temari!

Però tampoc cal crocificar ningú...

karbeis ha dit...

Amic Dessmond,

Jo el COU el vaig fer en un col.legi de l'OPUS. Els exàmens ens els repartien en català, però ens obligaven a respondre'ls en espanyol. I ens adoctrinàven amb que si un dia venia algun inspector d'educació, li diguéssim que ens impartien les classes en català, els examens ens els donaven en català, però els responiem en espanyol perquè ens donava la gana a nosaltres.

Això de que mentir és pecat, l'Opu$ Dei ho accepta però amb matisos, jeje.