Itching like grass

El pecat d’ERC

Vaig escapar deliberadament de Barcelona, també per no haver de suportar una cosa tan emprenyadora com la Mercè. No sabeu que n’arriba a sentar de bé el no aguantar certes notícies, que en realitat no són notícia. La Mercè és el festival de l’autobombo, necessari enguany perquè el candidat, a més de ser “l’hereu”, necessita visibilitat.

A l’hotel on vaig fer cap hi tenen les Vanguardies com qui té paper de wàter. En trobes per arreu i multiplicat per tres o per quatre: a la recepció n’hi ha un feix enorme, al restaurant, a cada replà el feix és menor, però abundós. Així és que vaig poder assabentar-me del numeret del pregó l’endemà.

Les imatges del pregó són simplement un cant a la sociovergència. Esquerra encén el misto sense ni adonar-se’n –o no- i li passa el mort als socialistes. Ja li va anar molt bé, quan eren al govern i va muntar una convocatòria espectacular amb aquella manifestació sota la disfressa de la Plataforma pel dret a decidir. L’èxit va ser superior a l’esperat; això sí, la legislatura va acabar coixa.

Aquest cop la cosa ha estat demencial. Esquerra també és govern a la ciutat de Barcelona, de fa bastants anys. Que vindria una amiga dels socialistes se sabia de fa temps, i, si realment no agradava, calia fer anar la clau ja fa dies. No és seriós amagar l’ou, sobre tot si muntes la “mani”.

Congregar els extrems, cara a cara a la plaça Sant Jaume, és un espectacle poc edificant. I en Portabella absent i suposadament ofès, és massa. Així no es fa política. És més, aquest estil de funcionar genera el pànic escènic a tothom, perquè quan ets al govern hi has de ser a les dures i a les madures.

En Montilla dirà el que vulgui. Que vol més tripartit i tota la comèdia que ara li toca fer. Però al final, el Psoe també té els seus opinadors de la política catalana. Més que mai, perquè en un futur no llunyà el Psoe també s’hi juga el govern de l’estat. Les anades i vingudes d’ERC donen massa munició al PP.

No està gens clar un resultat, d’altra banda, que permeti formar govern en solitari a CiU. Serà un resultat a precari -per més que s’esbombi aquesta pronosticada victòria- i el proper govern ha de subministrar una imatge de solidesa a la ciutadania, que fa temps que l’espera. Montilla i Mas són el tàndem més sòlid que es pot esperar de la política catalana. Costa de veure, encara.

Ara, un altre pregó com aquest i l’impossible ERC te’l fa summament possible. Només és qüestió de clamar per l’equidistància i de sotamà anar fent la viu-viu. Un llautó com aquest no deixa indiferent a ningú, sobre tot ara que el panorama és tan obert.