divendres, de setembre 29, 2006

El Boig
-post número 100-

El primer curs el fèiem a la planta baixa. Segon, tercer, quart i cinquè era a la planta pis. En el de més amunt, la resta: sisè, setè i vuitè.

A la planta pis s’hi arribava per una escala que donava a un replà, comú, que et distribuïa a totes les classes. Així és que des que tenies set anys als deu te’ls passaves allí. Hi arribaves acollonit per la fama del Boig, el mestre de cinquè, De tan freakie, era l’únic mestre que se li havia col·locat el malnom en català. Freakie i molt tarat.

Durant tres anys senties les trifulgues que el Boig armava amb els alumnes des de la teva classe estant. Ara me n’adono que si nosaltres les sentíem, la resta de professors no havien de ser menys. Quina colla de fills de puta!. L’any que feia quatre les vivies en directe i començaven el primer dia.

El primer dia a cinquè es feia amb una entrada solemne. Et cridaven des de l’altra banda de la porta, entraves i deies “presente!”. “Sientate aquí”, et responia assenyalant el lloc i mirant la llista. I t’hi asseies. Quan el ritual havia acabat i tothom tenia clar on havia de seure en endavant, el Boig deia una llista de dotze, tretze cognoms a l’atzar: “estos van a ser el pelotón de los torpes”. Es fa estrany, que de bon començament ja et classifiquin tan pejorativament, sense venir a cuento de res.

Així és que el pirmer cop que es va posar a ploure, no vam poder sortir “al recreo”. El Boig va dir que estirava la classe perquè ens emmedariam de valent si la pluja no aturava i la mesura va caure com un jerro d’aigua freda. Sí, va ploure sobre mullat, vaja. La concentració va baixar en picat, les nostres converses van pujar de to i el Boig va cridar: “el pelotón de los torpes, que salga a la pizarra”. Es va fer un silenci sepulcral i els nanos es van col·locar en filera, un al costat de l’altre. El Boig es va treure l’americana, la va penjar i es va arromangar la camisa. Amb la primera hòstia que va engaltar en va fer caure tres, per efecte domino. Es va asseure damunt d’un dels caiguts i va agafar un raspall de pues de plàstic verdes que servia per esborrar la pissarra molts cops. La va empendre amb el nano: amb una mà l’apallissava amb el raspall i amb l’altra l’estirava dels cabells. És aquella mena d’espectacle que costa d’esborrar, fins i tot amb raspall.

Un a un, els membres del pelotón de los torpes es va estrenar, de la manera més cretina. L’escena és tan summament horrible que el pànic fa que de sobte no sentis cap soroll; només contemplis la terrible escena. De sobte torna el so i sents els crits dels teus companys, les hòsties, els cops que embestia contra la pissarra, El so et va i bé per algun motiu que desconec. El fill de puta del Boig gaudia enormement, foten una hostia de campionat que et deixava estes i després t’alçava del terra agafan-te de les patilles. T’enlairava com ho feia en Darth Vader, fins que els peus no tocaven a terra. Era un espectacle aterridor veure aixecar un nano per les patilles, a pes. Fins el més prim i escanyolit acabava vermell i suat com una truja. Més d’una patilla se li havia quedat als dits, ja sigui perque havia criatures amb problemes de sobrepès o pel simple fet que quan ets a l’aire i en aquestes condicions, arribes a moure’t tan frenètica i espasmòdicament que en un d’aquests moviments secs la patilla no ho resisteix.

El Boig era un criminal. Un tipus alt com una torre, molt tocat de l’ala; el filldeputisme personificat. Només desitjo de tot cor i sense rancúnia de cap mena que hagi envellit de la forma més despiadada possible, miserablement. Que alguna malaltia irreversible se l’hagi anat cruspint poc a poc. I que la vida li hagi multiplicat per deu en dolor i desgràcia cada hòstia que va repartir a nanos que a tot estirar feien onze anys.

Tot i això, no va haver un dia que m’agafés mandra per anar amb els meus companys a classe. Ben mirat, aquell fill de puta es va convertir en una puça de merda. Recordo, malgrat tot, que al Parc Güell hi vaig ser molt i molt feliç. Va haver dies, també, en que nosaltres ens hi vam tornar.

26 comentaris:

Anònim ha dit...

Hòstia, Dessmond, déu n´hi do. Jo còm a màxim havia vist alguna bufetada d´un profe, però res més. Això és totalment impensable que passi avui en dia

Marc Arza ha dit...

I jo que em pensava que el nostre mossèn Albert era un desgraciat...

No hi ha color, guanyes tu!

Jo vaig fer la bàsica als vuitanta i tot just fa quinze dies que vam fer un sopar amb companys que no veia de feia quinze o setze anys. A la meva taula vam coincidir tots en que si el bullying hagués estat un problema en aquell moment, ens haguèssin hagut de prendre a tots enmanillats cap a comissaria.

Salut,
Marc

Anònim ha dit...

Osti, Dessmond, el que més sorpren (mirat des de l'òptica d'avui en dia, oju) és que segurament si un nano arribava a casa sense patilla, i explicava el perquè no tenia patilla, li quèia un jec d'hòsties del pare i/o la mare per haver-se portat malament.

Entre poc i massa, potser.

Anònim ha dit...

Bones Dessmond fins avui encara no t'havia comentat rès, això que llegeixo cada post que publiques, però avui m'he decidit a fer-ho i en primer lloc per felicitarte per el post nº 100 tot i que per ser un aniversari el post d'avui es molt xungo, mare meva quina infànica et va tocar passar, sort que avui en dia aquestes coses no passen !!! Bon aniversari i bon cap de setmana !!!

Alepsi ha dit...

Déu meu... estic horroritzada... astorada davant l'ordinador. M'ha afectat molt, tot això. Com a membre de la jovenalla blocaire, a mi no m'ha tocat viure aquests abusos... només vaig rebre un calbot d'una profe una vegada, i no va tornar-ho a fer mai.
No entenc com pot haver existit algú tan completament cabronàs com per amargar la infància així a algú.
Lamentablement, mala hierba nunca muere, i segur que aquest home haurà envellit bé... tot i que sol, suposo.
Bé... com diu el Farlopa, felicitats pels 100 posts!

Dessmond ha dit...

sulpertu,
També era impensable aleshores. Aquestes històries són pròpies de la generació del meu pare o del meu sogre, la de la postguerra.

Marc Arza Nolla,
Pel que dius, mossèn Albert és un sant baró. Del Boig en podria explicar de més grosses, com els combats de boxa que muntava d'estranquis amb els alumnes que els tenia atravessats.
Evidentment, el bullying també exisitia, però era molt pitjor el Boig i companyia.

Karbeis,
Sí, és clar. No havia cap pare que es cregués les històries. Només una mare va decidir treure el fill de l'escola. Era del meu curs. Aquest estiu, a l'espai De Vacances de TV3 ell va aprèixer explicant un viatge que havia fet a l'Antàrtida. La vida li ha somrigut. Surrealista!

Farlopa,
T'agreixo molt el fet que em llegeixis i els teus bons desitjos. Sincerament mai hagués cregut que arribes a fer-los. Saber que hi ha uns quants "farlopes" que es passan pel blog és el millor estímul. Molt agraït!

Alepsi,
No et deixis afectar. Cap de nosaltres va patir traumes. Malgrat aquests episodis, també ens ho vam passar molt bé. Els nanos ténen molta capacitat de reacció. Molta més del que sembla.
Gràcies per llegir els posts i pel teus bons desitjos!

Jbauer,
Afortunadament no he tornat a topar amb ell. No tinc cap mena de curiositat. Tinc una mena de menyspreu, però sense rancúnia.
En el fons pesa molt més les bones estones que els episodis dantescs amb el Boig.
Ens hem vist amb aquests companys, espero explicar-ho aviat.

Joana ha dit...

Felicitats pels 100!!
Per sort la capacitat de la ment fa que arraconem les males vivències i recordem més a sovint els bons moments. Tanmateix recordar-los és donar a conèixer als més joves que el franquisme va existir i que moltíssima gent el va patir.
Seguiré passant.

Dessmond ha dit...

Joana,
Gràcies pels teus desitjos, de debó.
Jo no considero haver viscut el franquisme. Jo sóc d'aquesta generació del Francesc Marc Àlvaro, que denúncia la presa de pèl el que va ser la transició en el magnífic llibre "Els assassins de Franco". A mi el franquisme em va agafar tan de rasquitllada que ni m'en vaig assabentar. La meva escola era una anomalía, de totes totes.
Estaré content de que ens anem "veient". Bon cap de setmana!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

SOS al highway 61!!!!! entri i aporti idees per una juke box

Mikel ha dit...

Ara jo diria que es totalment impossible que passi algo aixi...peri impossible impossible

Dessmond ha dit...

Tati-no logo soulbizarre,
Faré el que bonament podré. Mai he estat afeccionat a la "marxa".

Mikel,
Probablement, no.
però veient que la violència és tan present a tots els nivells de la vida, més quue aleshores, jo no posaria la ma al foc.

Anònim ha dit...

Collons amb el professor, ara mateix aquest tio estaria entre reixes!
Jo tenia una professora que feia maltractaments psicologics, era capaç de separar els alumnes entre inteligents i tontos segons el seu aspecte físic (macos/agraciats=inteligents /lletjos-grassonets=Tontos) i era capaç de fer-te plorar davant de tota la classe repetint una i una altra vegada lo desgraciada que eres, lo inutil que eres i que acabaries fregant escales per que el teu intel.lecte no arribava a la mitja.

Em va encantar trobar-me-la farà un parell d´anys enrera i dir-li que em dedicava a la informàtica, jo molt simàtica, ella no sabia on ficar-se, un dels seus alumnes predilectes (i amb tots els respectes del mon) ara es dedica a omplir els stands del caprabo. Em fa molta ràbia que es classifiqui a la gent a la tum-tum, i més quan un és tant jove i encara no té la vida encaminada cap un o altre lloc.

Dessmond ha dit...

Gemminola,
Bé els maltractadors psicològics venien dels altres professors.
Però ens hem vam enfotre bastant, també.

MaRiNa ha dit...

ufff vaya criminal.. pero al cap i a la fi un cobard. als nens d'onze anys es facil de fer-los por i mal.
i pensar q ara si un profe insinua q un alumne que no serveix x estudiar es monta un cristo!

Dessmond ha dit...

Marina,
Penso que cal ser estricte amb els alumnes. Nosaltres èrem de por. Ara, el Boig no li desitjo a ningú. No es pot justificar de cap de les maneres.

Joana ha dit...

Ei, Dessmond! Jajajajaj a mi també em va tocar de resquitllada, el franquisme...que no sóc tan tan " bella" uii perdona " vella" ;)

Gràcies per passar

Anònim ha dit...

Cal dir que la violència, fins ben entrats els anys setanta, va estar, gairebé, institucionalitzada, sobretot als col·legis de nois. L'educació ha estat el refugi de molts sàdics. Ara bé, també a les famílies es pegava, i força. Crec que hem millorat molt en tot això, encara que de vegades hi hagi una manca d'autoritat, que no crec que se solucionés estovant ningú. És com la guerra, n'hi ha moltes, encara, però, al menys, al nostre món, estan 'mal vistes'. La literatura és plena d'exemples de tot això.

Anònim ha dit...

Ostres,
quants records! I que, malgrat tot encara recordi aquells temps amb joia? Dono fé de tot el que ha dit en dessmondm de fet vam patir al Boig de la mateixa manera.
Ara bé, i sense voler justificar els maltractaments que infringia als nanos, jo no el culpo a ell. Aquell home estava realment malalt mentalment, el problema era que el sistema li permetés exercir com a mestre.
Em consta que va tenir almenys una denúncia, però el director de l'escola (en "cepillo Ventura") tenia molts contactes i es va arxivar. D'aquest director jo vaig rebre en 9 anys dues bofetades, sembla poc, oi? però quan aquestes anaven acompanyades de la humiliació, i a sobre eren injustificades se't claven i mai les perdones. Quan em vaig assabentar que havia mort, vaig sentir pena de que ja no me'l podria tornar a trobar i dir-li a la cara com havia estat de fill de puta.
Dessmond, afortunadament ens ha quedat una cosa molt bona d'aquella escola, la sensació de companyonia que dura fins ara.

Anònim ha dit...

Benvolgut Dessmond, com vostè es deu imaginar, jo, per edat, vaig anar molt abans que vostè a l'escola. Sí bé és cert que rebíem alguna que altra bofetada, mai, per sort, vam tenir de professor un èsser amb tanta poca qualitat humana com aquest.

Dessmond ha dit...

Júlia,
Jo parlo de les acaballes dels setanta. I si, a casa es repartien bastants més calbots que ara. S'ha passat a l'altre extrem. Però en general a casa no es fotien pallisses de cal Déu, com a norma.

Buri!,
"Cepillo Ventura, el cepilo que más dura". El Sr. Ventura era tot munyeca. Et fotia les hòsties només movent el canell. Ara, quan te les arreava, el cap et fotia mal tot el dia. D'aquestes sí que en vaig rebre més que tu...
Per sort, seguim essent molt bons amics. Ens ha quedat la vocació de clan i gràcies a les noves tecnologies serà molt fàcil fer-ho durar!.

Chamb,
Les aparences enganyen absolutament. Estem entesos.
Gitanos no en teníem, que jo recordi. A la nostra classes, no Quina llàstima! El Boig s'ho hagués pensat dos cops!

Avi,
És que el que passava al "General Primo de Rivera" no era normal. Quan més ho penso, gràcies a que la vida et dona més perspectiva, les sospites fa dies que se m'han comfirmat.

vilapou ha dit...

D'"aquella època" n'hi ha moltes d'històries d'aquestes. Jo no vaig arribar a rebre, probablement perquè era el "primer de la classe", cosa que també porta el seu peatge si no a la curta sí a la llarga. Però déu n'hi do amb el Boig.
Parlant amb ironia, que no amb broma, què saben ara d'un profe filldeputa!

bellosoli ha dit...

déu n'hi do quina mala bèstia! sembla mentida que hi pugui haver gent així, i també és trist que els altres professors no hi fessin res. Espero, com tu has dit, que la vida li hagi tornat el mal que ell va fer.

l'home de la musica ha dit...

escolta dessmond, i no has pensat en buscar-lo? jo he provat de trobar un profesor que tenia, que es diu alvaro labrador i treballava al santa teresa de jesus al barri del carmel, i no l'he trobat ni a les guies. pero si el trobo, l'esclafo. diguem rencoros. pero porto tota la vida carregant a l'esquena el mal psicologic de un d'aquests fills de puta.

Dessmond ha dit...

Vilapou,
Jo vaig rebre molt puntualment. Em va anar d'un pèl que el Boig m'aixquès de les patilles. S'em va parar el cor quan em va dir que podia rebre. Però com que també era dels que feia molta bondat, m'en vaig salvar. Realment avui dia no hi ha cap profe filldeputa. No hi ha res com el Boig, més que en les pel·lícules.

bellodoli,
Els altres mestres suposo que no volien líos gremials. Fins i tot els que suposadament èren bona gent. Però també és cert que tots tenían algun pecat per amagar.

L'home de la música,
No vull gastar un minut en saber on coi pot ser. En els millors dels cassos el Boig ha de ser un ser decrèpit al qual mai de la vida podria fotre-li la cara nova. No estaríam en igualtat de condicions físiques per proposar una revenja. No. He preferit invertir el temps en cercar els meus amics.

l'home de la musica ha dit...

Home!!! no hi dedico tot el dia a buscar al paio aquest!
Bueno, als companys si que n'he trobat alguns. Has probat a "http://es.passado.com" ?

Dessmond ha dit...

L'home dé la música,
Algun també el vam pescar per mipasado.com o alguna cosa semblant. Gràcies pel suggeriment, però.