dissabte, de setembre 30, 2006

Il·lusos enterradors

És cert que al General Primo de Rivera s’hi van fer moltes animalades. Moltes. Mestres i alumnes.

El mestre de primer si et distreies xerrant a classe et llençava l’esborrador al cap. Vaig veure obrir més d’una cella, amb el consegüent bassal de sang. El de segon t’atonyinava quan, per exemple, ens va descobrir què era una pizza i pronunciava “picha”, per fe-se l’entès:
-Coges una picha i te la llevas a casa.
-Y que se hace, con dos pichas?.
-Coges una. U-NA!. Son muy grandes; te la comes.
-Ecsss. (Befa, més befa. Cabreig del professor i ball de bastonets)

A tercer hi havia el Buho. Pegava amb un llistonet de fusta. La mà et quedava que treia fum. La seva cara també; tenia la pell molt blanca i quan anava a fotre-la amb el bastó, hi posava tanta passió que se li encenia d’un roig roent. I així anar fent. Tots tenien una o altra tècnica. És a dir: cada maestrillo con su librillo.

Però com comentava ahir en Buri, d’aquells anys es va forjar una gran amistat. D’aquelles que potser s’haurien de fer al batxillerat o al COU. O potser a la universitat. Nosaltres, extranyament, la vam forjar a l’ensenyament bàsic. Així és que vam començar a moure fils, després de vint-i-cinc anys de no veure’ns –com a mínim la majoria de nosaltres-. Vam organitzar una feinada que ens va dur nou mesos llargs, per tal de lograr repescar tothom. Vam consultar arxius, vam recòrrer a la polícia i a detectius i vam lograr un resultat espectacular. Pràcticament tothom va quedar localitzat. Em penso que ens queden dues persones, com a molt. I vam fer un sopar memorable, que va acabar a altíssimes hores de la matinada. Tot plegat ha provocat la sana intenció de fundar una associació que ens serveixi de nexe.

Després d’aquesta trobada tens una perspectiva francament afalagadora: allí on deia “Prohibido el paso”, avui hi diu “Benvinguts”. Allí on lluia “C.N.M. General Primo de Rivera”, avui ho fa “Baldiri i Reixach”, pedagog català. Però el que és més revelador: sempre ens vam relacionar en castellà. La nostra formació fou impecablement espanyola. Vint-i-cinc anys després tothom, tothom, parla català. Va ser el català la llengua vehicular de la trobada. I us asseguro que una gran majoria no era autòctona. Pocs fèiem servir el català a casa. Amb absolutament tothom jo vaig xerrar en la nostra llengua. No sabeu el goig i la emoció interior que això em va proporcionar. Va haver en algun cas –un o dos- que em van contestar en espanyol, però em van demanar que jo continués parlant en català. Aquesta actitud tan positiva davant la llengua, d’algu que ha estat adoctrinat per fer el contrari, significa una alenada incommensurable d’esperança. Tant hi fa el que digui el lletraferit de torn. Una situació de partida pitjor que la viscuda per nosaltres, no crec que existeixi. La generació següent és la que donarà radicalment el tomb a la truita. Sens dubte.

Darrer apunt. No sé pas quan de temps fa que vaig llegir la teoria freudiana que la personalitat d’un nen es forma entre els quatre i els set anys. Retrobar els meus amics al cap de vint-i-cinc anys ho comfirma. La vida ens ha rebregat o proporcionat alegries. A tots, en la mesura que sigui. Però realment vaig reconèixer l’humor i el caràcter d’aquells que un dia –com jo- érem una colla de marrecs. Tothom era tal qual l’havia conegut. Era la cosa més semblant a estar escoltant un disc-de vinil- i en un moment donat de la cançó aixeques l’agulla. La deixes enlairada vint-i-cinc anys, fins que no decideixes tornar-la a baixar. Aleshores, la música continua exactament al punt on l’ha havies deixat. És una sensació colpidora com poques. Ni el Boig va lograr mai sacsejar el dedins com ho ha fet aquest sopar de retrobada.

11 comentaris:

Alepsi ha dit...

Tant de bo jo pogués dir el mateix dels meus amics de la EGB. Van ser els mateixos que, després, a l'institut, van girar-me l'esquena al final.
Jo crec que els vertaders amics no els he fet pas a l'escola... i no sé si m'agradaria trobar-me'ls a molts d'ells... amb els que em ve de gust quedar, normalment, ja ho faig...

Per cert, bona observació la de l'ús del català! Sembla que, després de tot... les coses tiren endavant! xD

Dessmond ha dit...

Alepsi,
Va com va. Jo no he tingut mai masses tractes amb la gent que vaig conèxer a l'institut. És més, ara volen fer una trobada semblant i jo passaré un timbal.
Això del català si que va ser increïble. Espero que aquest exemple es repeteixi per arreu. No hi ha motiu per pensar el contrari.

Chamb ha dit...

El meu cas és semblant al teu Dessmond.
Veig poc els companys, però al ser d`un lloc com Igualada sempre et segueixes la pista. La vida ens ha anat de manera diversa, però quan ens vam trovar als 25 anys no hi havia disfressa possible. Tots sabem com és cada un , no pots enganyar a qui s`ha format amb tu. Ni pots ni vols.

Violant de Bru ha dit...

Jo no vaig tenir cap Boig a l'escola ni cap mena de brutalitat. Eren uns altres temps. Tot en català. Ara bé, dels companys no en puc dir floretes. Més aviat el contrari, com el cas de l'Alepsi. No féiem pinya, sinó contra nosaltres mateixos. Quina llàstima no haver pogut fer bons amics com els teus!

l'avi ha dit...

Benvolgut Dessmond, llegint el que passava al General Primo de Rivera, me recordat d'una cançó de l'Ovidi Montllor que parlava del seu col·le i té una estrofa que diu:
Els waters eren al fons i la merda estava a l'entrada

redeu, redeu, redeu, quins "educadors"

Dessmond ha dit...

chamb,
Per segons que el temps no passa. És collonut, vaja.

Violant de bru,
Doncs és una llàstima no connectar amb els companys. Hi ha una complicitat molt especial.

Avi,
Quan hi penso és quan més m'escandalitzo. Aleshores ho veia dins de la "normalitat". El Boig era el Boig. No podia ser d'altra forma.
També miraré de parlar d'alguna que vam muntar. No tot era rebre.

Joana ha dit...

Jajajaja!! Jo també vaig fer el famós sopar dels 25 anys!
De fet al ser d'un poble petit no va costar molt reagrupar-nos.
Erem els que vam acabar 4t de BAT a "l'escola nacional" del poble.
La gresca va durar fins les 7 del matí, esmorzar inclós. Vam tancar tots els bars i discos de la comarca!!!
Per cert, els nois que ens tiraven arròs amb els bolis "Bic" i ens deien de tot s'han convertit en uns " gentelmans". Ens van regalar flors i una foto de quan teníem 14 anys amb marc de plata inclòs.
I ens van dur a sopar a " Ca l' Enric" al cor de la Garrotxa, un lloc molt recomanable a la vall de Bianya ,ja que a tots el que sí que ens havia canviat era el paladar.

A reveure!

Marc Arza Nolla ha dit...

Després del recent sopar amb companys de vuitè de bàsica la meva experiència pel que fa a la llengua és la mateixa.

Tot i que quan vam acabar vuitè hi havia una gentada que encara no se'n sortia amb el català i molta gent parlava en castellà entre ells, disset anys després la llengua del sopar va ser el català i practicament tothom el sabia i l'utilitzava.

Jo també me'n vaig anar cap a casa amb un somriure.

Salut,
Marc

Dessmond ha dit...

Joana,
Aquestes trobades fan les delícies com mai m'hagués imaginat. I si hi ha bona teca pel mig....
Miraré això de Ca l'Enric. Tens l'adreça concreta o telèfon?

Marc Arza,
És ben curiosa aquesta tendència. Curiosa i, sobretot, esperançadora. Espero que la immigració no faci endarrerir-nos aquesta tendència.

Anònim ha dit...

Visita la meva agenda: Agenda de Catalunya

Anònim ha dit...

Infante, Riaza, ROca, Cuevas, Velazquez... ...no en recordo més, jo vaig anar fins a 5e! ...ara, tot i els metodes en tinc un bon record!

Marc Torres

Per cert de quin any ets?
per_parlar@yahoo.es