Itching like grass

Campana de vidre

Encara que el discurs mediàtic sembri la idea contraria, resulta que jo humil, però confés ciuero, a ERC hi tinc bons amics. No ho dic simplement com a forma retòrica, sinó que els considero de debò bons amics. Curiosament, en algun cas, la coneixença l’he fet quan “les forces d’esquerra” es van conjurar.

Amb una d’aquestes persones, a mesura que la legislatura ha anat avançant, la nostra amistat ha anat creixent també. Us puc assegurar que les nostres converses són maratonianes i temudes per les nostres respectives dones. He de dir, que fins i tot el vaig embrancar cap a Lituània, a la Catweek i això va ajudar fer caure molts dels tòpics que a Catalunya planen sobre ERC i CiU, sobre la dreta i l’esquerra, sobre cert tipus de filldeputisme que logra indisposar els nacionalistes a favor d’Espanya. La influència és recíproca.

No és que jo, ciuero, pontifiqui sobre el bé i el mal i ell, erky de carnet, hagi de dir amén. No és així ni de bon tros. Ell posa sobre la taula algun tema que crema. O el poso jo. En surt la visió d’esquerra i la convergent. I després de discutir en resulta un mix absolutament assumible per ambdues parts, sense haver de fer cap renúncia majúscula.

La societat catalana, i en particular, la gent d’un tall generacional semblant al nostre no és tan diversa. Mentalment és molt més transversal del que se’ns vol fer creure. Hi ha una necessitat d’introduir en el discurs polític català noves variables que s’aguanten més en l’artifici que en la realitat.

Un cop li vaig dir: “fins que no et vaig descobrir les lituanes, sempre m’has mirat amb desconfiança. (Les lituanes són material digne d’un post a part, i només reservat a lectors masculins o lectores interessades en la bellesa insultantment femenina). Quan et dic una determinada cosa, sempre m’has pres o per imbècil o per ressentit. Imbècil perquè no em creus amb prou criteri per poder recolzar determinades idees de “motu propi” perquè també les defensa en Mas o en Felip Puig. Fins no fa massa em perdonaves la vida: amb la mirada em deies ets un imbècil, però bon nano. Mira que defensar el mateix que en Mas!. El pes de la cosa mediàtica no t’ha deixat marge per pensar que en Mas o en Puig recullen el sentiment de molta gent”.

També ha pensat que em movia per pur ressentiment. En una reunió amb un conseller -aleshores-, que aquest amic va provocar, m’ho vaig haver de sentir més del que era educadament correcte. És una idea molt escampada, sobre tot pels mitjans. Vint-i-tres anys de governar et fan molt més camaleònic de situacions del que mai el millor dels erkys pot suposar. Els d’ERCc encara no han tingut temps de passar aquest procés; amb prou feines el van començar a ensumar. Des del mateix dia que ens van presentar –eren els dies que s’acabava de formar el tripartit-, així que ens encaixàvem les mans que li vaig espetar: “ets, d’ERC? Amb carnet i tot? Ja saps que els socialistes se us follaran vius?”. Crec que es va quedar molt amb aquest flaix -i la cara de pòquer-.

Poc després de l’aventura lituana –la crisi de govern ens va arribar a Kaunas per sms-, el meu amic erky treia focs pels queixals, de ràbia anticonvergent. Li vaig dir: per un moment imagina’t que no llegeixes cap diari, ni sents cap ràdio ni veus cap canal de TV. Que després de tot el que hem parlat, arribem a la conclusió que cal fer política per tirar endavant Catalunya. Que cal fer un partit polític que canalitzi aquesta idea que tenim de país. Creus que realment que seria inevitable que tu fundis un partit i jo un altre? Després de la moguda que hem fet per Lituània tu aniries per un cantó i jo per un altre?. El meu amic es va quedar glaçat per l’obvietat. No sóc ni tan imbècil ni tan ressentit com et penses. Cal que trenquem la campana de vidre en la que hem entrat. La ciuera i la erky. Hi ha una barrera invisible que no ens deixa tornar a encaixar-nos les mans ni estirar-nos del monyo entranyablement.