Itching like grass

Sexe a Cuba (III)

Cada dia en Pepe és al trencaones, amb els seus fils de naylon. Diu que pesca i que viu de pescar. En Pepe té cabell i barba blanques. El seu cap s’il•lumina bondadosament amb aquest cabell i barba tan de guru indi, si el sol li queda a l’esquena. Té un aire de santó hindú del Ganges, si no fos per la camisa i els texans tan llardosos. Li trenquen absolutament l’aura divina. Les ones espeteguen furiosament contra les pedres. Hi ha esquitxos -o no-, segons la grandària de l’ona que topa en les roques. Hi corre una mica de vent –o no- i rere d’ell queda tota una bandada d’edificacions. Les més altes són, sobretot, hotels. Aquells cotxes dels anys 40-50 americans deambulen encara miraculosament i les demés construccions aguanten d’esma. Aguanten i ben bé ningú sap perquè.

En Pepe és un tipus que has de conèixer, m’assegura en Carles. En Pepe acostuma a ser just davant el nostre hotel. En Carles i la Carla són una parella que vam conèixer a l’anada –“Bona la teca d’avió, no?”, “Sí. No hi ha res més suïcida que una bona gana”-.En Carles i na Carla van anar a petar a Cuba de rebot, com nosaltres, però amb motius ben diferents. Ells sortien de llurs separacions i volien veure si junts podien recompondre la vida en parella novament. I cony, van haver de fer-ho a Cuba!.

Els vam perdre la pista perquè anàrem a Varadero, que és una mena de reserva sioux. Però l’indi el fan els turistes. Tan fou així que vam marxar cap a l’Habana abans del que ens tocava. Ells ja hi eren de bon començament a la capital, havien fet les seves coneixences i sentien la necessitat de presentar-nos-les. Hòs-ti-a de catalans!. La meva amiga va demanar-me que fos amable i que dediqués una mica d’atenció a en Carles, la Carla i al santon Pepe.

En Pepe els havia explicat coses increïbles que els havia esmaperdut, corsecat i bocabadat. En Pepe podia lograr el que fos –suposo que pagant. El capítol de les tarifes no l’havia abordat, encara-. Vols un cotxe?. Un cotxe. Vols carn o pell de cocodril?. El cocodril sencer. Vols una tia per fer un trio o un trio amb tot de ties per que en perdis el compte? En Pepe t’ho ben cerca i t’ho troba.

Jo em vaig escoltar més les ones que aquell espanyol atrotinat i difícil de seguir que lluïa en Pepe. El cubà em costa molt si hom no fa l’esforç de fer-lo entenedor. Com que va notar el meu pobre interès, en Pepe va fer més incomprensible el seu idioma, cosa que vaig agrair infinitament. Després de la pallissa indesxifrable, vam tocar el dos. Abans, però, en Jordi –una altra coneixença d’aquesta parella catalana- em va dir a l’orella: “vigila, que aquest paio és un fill de puta”.

Jo simplement em delia per passejar pel Malecon. No volia fer veure que era més amic del que realment ho podia ser d’algú amb el qual solament he creuat una trista frase en un avió. A Cuba la gent es torna misteriosament empallegosa. Catalans o cubans. La diferència és que amb els cubans, a més, pots cardar-hi. I no cal ser cap Casanova. Qualsevol imbècil pot fer-s’ho amb una facilitat d’espant. Això sí, a canvi d’algun dòlar. Només cal topar amb el fill de puta correcte.

Pel que sembla, en Pepe va resultar ser el rei d’aquesta mena de fill. Va acabar a la presó. Entre els fils de naylon hi duia caramelets. També per pescar. Fins que tres nens el van reconèixer com el paio que els havia llogat a cinc italians del Friül amb ganes de gresca. Ja s’havien repassat tots els cocodrilots del Malecón i ara volien tastar una mica de cua de cérvol.