Itching like grass

Molta pela

Vic algú la va qualificar com la capital de la Catalunya catalana. Fa dies d’això perquè avui trobar aquesta Catalunya fins i tot a Vic és ben complicat. Jo en sóc un enamorat de Vic, és una ciutat amb una vitalitat enorme, amb una mesura molt humana per viure-hi –exceptuant els dies de boira-, és una ciutat que gaudeix de tots els avantatges de la modernor –fins i tot de la mal entesa. És un centre que bitllo-bitllo irradia aquesta energia i dinamisme a tota la comarca. El creixement d’Osona és fulgurant, pensat i projectat ordenadament pels propers 30 anys. Sense tan soroll de trompetes com una Barcelona olímpica, per exemple, i amb la mateixa eficàcia. Capital i comarca fan goig. I no em deixeu començar a escriure sobre la xarxa bàsica de restaurants clamorosos que tota societat del benestar necessita per viure amb uns mínims de dignitat merescuda.

A Vic hi ha molta pela. Rere el posat de pagès hi ha un multimilionari. Només els va faltar que la darrera rifa de Nadal la grossa anés a petar a Vic, al bell mig de la preciosa plaça on hi ha, també, el seu ajuntament. Fa ja uns quants dies, m’explicava una altra bleda-fifí –amb posat de pagès- fragments de conversa a la perruqueria: “ a mi només me n’han tocat 30”. –Els comptes moltes encara els fan en pessetes- . “Nena, si a mi no me n’arriben a tocar més de cinquanta, em deprimeixo. I em veus amb cara d’agafar cap depressió? Doncs no cal que t’expliqui res més”. Els milions de pessetes anaven de trenta en a munt, en ascendència impertorbable. Fins que es va fer una mena de silenci, molt a propòsit per donar punt i final al tema i la nena que porta els cafès a les clientes, els hi talla les ungles dels peu –les llima, si cal- i pinta les de les mans i els hi passa el raspall final, amb un fil de veu tremolós va sentenciar: “ai, senyores, si els dic el que m’ha tocat a mi, potser mai més no em diran ni el bon dia”.

S’ha de dir que tota aquesta lluentor també s’ha fet a base de pencar molt. A Vic pagesos i empresaris penques com a mules, abnegadament, cosa que no es pot dir de les generacions que pugen. D’aquest benestar, que s’ha lograt amb tant d’esforç, només se’n transmet per herència la part material. I els hereus això ho ensumen abans d’hora. La passió per l’Àlex Clivillé – que és de Seva-, n’ha fet la resta.