Itching like grass

Cap a la presidència del barça

Cometo febleses amb més freqüència del que pensava. Crec que a un impuls semblant el professor Medina el tipifica com a procastinació. He tornat a pitjar el botó de la televisió i l’he encès altre cop per canal que emet TV3, la vostra. Una cara en primer pla –m’ha semblat veure el Dioni- es presentava com a nou aspirant a candidat a la presidència del Barça. Acció i reacció. Si en Dioni pot aspirar a dirigir el barça, en Dessmond –com diria l’Helenio Herrera- ho pot fer sense baixar de l’autocar.

L’aparició d’aquella cara ha estat reveladora. M’ha fet donar el pas definitiu per començar la meva carrera meteòrica al front del club més gran de la galàxia. Des d’aquí faig una crida blaugrana a tot els bloggers amb carnet o sense que em vulguin donar el seu suport. No ens resta massa temps, però podem fer realitat aquest somni.

No vull fer cap reflexió al voltant del que és el barça –que per norma general és pura mentida- i les seves connotacions. De les múltiples lectures, que no podem oblidar quan mirem els colors del club. Són com les cançons d’en Llach, que tenen moltes lectures, també.

Només vull sintetizar el meu programa en tres punts -un de menys i no cal ni redactar-lo-:

Més que un club: un puticlub
El barça és una gran casa de barrets. Tothom entra i surt amb molta alegria. Tan és així que en una nit de glòria, un d’aquest endarrerits mentals que es guanya la vida foten patacades a una pilota, pot agafar el president de la Generalitat i sacsejar-lo com un vil sac de patates, públicament al balcó de la plaça de Sant Jaume. Cap país mínimament normalitzat no permetria escenes d’aquest cabotatge. En cap país del món s’hi llencen els calçotets d’altri des d’aquest balcó. Cap país que es consideri com a tal pot dependre de les humiliacions d’un club de futbol. Cal, doncs, posar aquest esport/club al lloc que realment li pertoca.

Ciutadania blaugrana: la fundació
El barça xucla moltes de les energies vitals que són necessàries per fer rutllar el país. Hom pot creuar Catalunya d’una punta a l’altra per tal de veure un partit al Camp Nou. Una gesta com aquesta no es faria ni per anar a votar l’estatut, o per assistir a una manifestació en el seu favor o per fer una donació de sang. Cal, doncs, potenciar una fundació –o reconvertir l’existent- per tal que la ciutadania blaugrana pugui seguir un tractament amb l’objectiu de tornar a reinsertar socialment aquests valuosos individus.

Més que un lema: Dessmond-teu el Barça
El futbol és una activitat trivial. El món no el mou una piloteta que acaba enredant-se en el fons d’una xarxa, empesa per norma general gràcies a un analfabet. Ho pot fer amb un peu, el cap o alguna altra extremitat, si l’àrbitre no se n’adona. Una activitat com aquesta no pot ser que ocupi portades dels telentícies o dels diaris, perquè al món hi passen coses realment importants i que el futbol les eclipsa. Cal, doncs, trobar el lema que sintetizi la voluntat de salvació col•lectivament que ens urgeix. La idea vertadera que jo vull imprimir en aquest nou barça revolucionat: Teu el barça.

Confio que aquestes idees força, agosarades com cap altra, comptaran amb el teu suport. Imprescindible que em facis arribar les teves dades per tal que la meva candidatura, la autènticament responsable, arribi a bon port. Pots fer-ho via el meu correu-e.

Gràcies a la bestreta per la confiança que diposites en mi. Estic segur que, finalment, Catalunya brillarà en el firmament dels països lúcids un cop haguem guanyat aquestes eleccions de pa sucat amb oli. Compta, també, amb una butaca en la propera junta del club i amb tota la rastellera de croasants i entrepanets que a la llotja s’hi acostuma a cruspir, encara que només hi hagi partit de costellada.