Itching like grass

Xocolata, no, detritus

Avui comença una carrera meteòrica cap a l’esveltesa. El metge, però, s’ha presentat mitja hora llarga més tard del previst. Ella i jo amb cara de beneits i guarnits amb el barnús oficial. Semblàvem els actors de la darrera funció diària del Bagdad. Mig en boles i impàvids davant les mirades dels que transiten per recepció. Hem reaccionat com autèntics professionals.

El metge tancredo ens fa una revisió –de pacotilla-. Troba quatre quilos que la meva bàscula no preveia i sospita que el meu cor no es precisament d’esportista. I jo li contesto que els meus michelins em sembla que tampoc en són.

Aclarim el programa i l’empastifada de xocolata desfeta la reserva únicament pel darrer dia. En canvi ens recepta emmerdar-nos a base de detritus orgànic, marí. Tal com ho ha dit, ha vist de seguida la meva cara amb alguna ganyota clarament de fàstic -i sí, tal com ho ha dit he sentit principi de fàstic-. Així que s’ha desfet en elogis justificant el detritus regenerador, marí, revitalitzant, vivificador. “En fi, si vostè ho diu, està clar que no hi ha més remei”.

Hem accedit a dues cabines, una per hom, aïllades amb una cortina. En mig de cadascuna, hi ha una mena de llitera folrada amb un plàstic blanc. Una noia ens dona una bosseta menuda i marxa. Sento un esclat de rialles a l’altra banda. Ella vol saber si ja m’he guarnit amb el tanga de paper blau marí, que si fa alguna funció, la fa molt lleument. Em mostro amb gallardia torera, faig una volta de 180 graus sobre mi i, d’una banda, les rialles pugen de to i, d’altra, el tanga em cau als peus. És un gran consol per mi saber que jo encara estic molt per sota del camal estàndard de la veritable obesitat.

Acabat el meu numeret, entren dues noies amb un bol d’un líquid espès, calentet, de color verd, i ajagut a la llitera m’empastifen de detritus. No hi ha dubte que és marí. Un cop només resten cap i peus, m’emboliquen amb el plàstic blanc i s’engega una d’aquestes músiques relaxants on hi ha des de soroll de pardals, ones de mar, torbs i el grinyol d’algun instrument que em resulta impossible de citar.

Després d’això toca la primera dutxa. La ferum de sardina caducada és considerable, però ara ja no podem fer marxa enrere. Ella m’ho fa notar amb veu amenaçadora, lluint encara el mant verd detrític.

S’ha posat a ploure i no hi haurà nova discussió, ara per la ració de senderisme. Sembla que no tots els Déus m’han deixat a la meva sort.