El vil lingüisme (II)
Montilla, xarnego?
El bo d’en Duran i Lleida en el seu dia va referir-se a la “cultura del ja-ja-ja”. En el firmament mediàtic català teníem aleshores, entre d’altres, a l’arxi-conegut Sr. Andreu Buenafuente. Certament aquest personatge lidera gran part d’aquesta cultura, que es caracteritza per la seva alta rendibilitat: amb els mínims recursos, facturar quantitats astronòmiques.
Buenafuente, en els seus arxi-coneguts monòlegs va insistir repetidament en la seva condició de xarnego. El primer cop hom pot suposar que és degut a un error, emprar el concepte tal com ho feia; potser pel mateix fet d’estar improvisant. Però davant la insistència és ben clar que en Buenafuente –nascut a Reus-, que és bastant més intel•ligent que xarnego, està cercant alguna cosa. Entenc jo que és treure rendiment a la seva suposada condició xarnega, a base de fer-se la víctima simpàtica.
El tema del xarnego torna agafar força amb en Montilla. El ministre Sevilla fa una prèvia i tothom hi cau de peus: perquè un xarnego no pot fer de president de la Generalitat? Per començar en Montilla no és cap xarnego. És un senyor que no ha nascut a Catalunya i no és cap nacionalista català. Això no el fa xarnego; així de simple. Seria xarnego quan no s’hagués volgut adaptar a la cultura que l’acull, la catalana. I això en Montilla ho ha fet i no ha de demostrar res.
Aquest cap de setmana, el bo d’en Duran i Lleida també s’ha proclamat xarnego als quatre vents. Però si és difícil de creure en el cas d’en Buenafuente o d’en Montilla, en el cas d’en Duran la cosa encara és més patètica, per més que qui s’hi entesti sigui ell mateix.
El vil lingüisme de la paraula xarnego resideix en que uns utilitzen la paraula per treure’n rendiments, a base d’acusar falsament o a base de fer-se’n la víctima. I els altres que no tenen ni punyetera idea de què vol dir xarnego i aleshores ratllen el ridícul.
Què hi diu al diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iecat.net)?
Persona de llenguatge castellà resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al nostre país.
5 comentaris:
Ara amb el Montilla s'ha desenterrat aquesta paraula que semblava oblidada. I a sobre no es xarnego! Si es que no anirem enlloc...
Admirat Dessmond, s'ha deixat en Josep Lluís Iscariod-Rovira. Ell també es va autoproclamar "xarnego", i hi va afegir el gitanesc "i a molta honra".
Em sembla més que be el matís que en fas de la paraula. De xarnegos n'hi ha, i molts. També se'ls coneix com a "manolus", "fenicis"... i fins i tot he sentit algú referint-s'hi amb el nom de "charlis" i "xeroquis".
En Montilla no s'adapta a l'arquetip de "xarnego", és cert. Però per mi continua sent un incapacitat per erigir-se en president de tots els catalans: el seu idioma és el castellà i no el català, entre d'altres coses. I això no és un tema de lloc de naixement sinó d'amor a una cultura i a un pais.
Benvolgut i respectat Karbeis,
Certament, m'he deixat en Carod-Rovira, exemple que fa us interessat de la seva suposada condició xarnega. En aquest cas és més greu, donat que és tot un filòleg. Com en Buenafuente, vol lograr adhesió a la seva "causa" a partir de fer-se la víctima.
Pel que fa referència a en Montilla: jo el que dic és que no és un xarnego, si hem de ser rigorosos. Ara, això no el fa més bon president, hi estic d'acord. Per calificar-lo fem servir el que sigui, però no xarnego. Ni per explotar el tema ni per fer-ne escarni.
Jo crec que simplement la paraula Xarnego s´utilitza per denominar a una persona que no ha nascut a catalunya pero que viu aqui.
Per tant simplement no es coneix el veritable significat de la paraula.
Mikel,
Efectivament que s'usa malament. Però d'ente els que l'usen malament, hi ha qui ho fa deliberadament, ja sigui per aprofitar-se'n o per simplement per pejudicar.
Publica un comentari a l'entrada