dijous, de juliol 06, 2006

El vil lingüisme (III)
Nacionalista, jo?

Les passades eleccions al Parlament van donar els resultats que tots sabem i va fer govern el front d’esquerres, contra pronòstic de molts que havien optat per votar ERC.

L’acord que va culminar amb la signatura del Pacte del Tinell, va anar precedida de la corresponent polèmica. I els líders d’ERC van tenir la desafortunada iniciativa de justificar patèticament la seva opció, que és ben lícita com qualsevol altra. Vam sentir moltes sapastrades, del tipus que la política del govern Pujol va intentar classificar els catalans segons cognom i origen i només això ja justificava l’opció del tripartit. També va haver allò de les “mans netes”, d’imprimir humanitat a la Generalitat, i tot un regitzell d’arguments entre gratuïts i infantiloides. Amb el fàcil que era dir ho hem fet perquè hem volgut!.

De tot aquest argumentari lamentable, em va sorprendre particularment el dedicat a marcar distàncies amb CiU pel fet que aquesta formació és nacionalista i ERC, en canvi, és independentista. Em va sobtar perquè ERC és una formació farcida a vessar de filòlegs i professors d’institut. Els hi suposava una mica més de seriositat alhora de fer anar la llengua. Em sembla una autèntica temeritat voler disgregar l'eix nacional per simplement potenciar l'ideològic.

Queden lluny les cabrioles, per exemple, de’n Miquel Roca per definir-se catalanista en algun article de La Vanguardia quan programava l’Operació Reformista. Això provocava la consegüent rèplica d’un d’aquests notaris que hi ha per Barcelona, basant la contesta a aquell article en que l’autenticament assenyat és considerar-se autonomista en comptes de catalanista, amb tot un argumentari demencial, també.

Voler posar graus als termes catalanista, nacionalista o independentista em sembla un dels exemples més vils del lingüisme. Pot haver algun matís diferent, però el moll de l’os és el mateix. Quan algú s’entesta en marcar i remarcar l’abisme entre aquests conceptes és perquè amaga alguna misèria. I fins no fa massa, aquesta feina semblava ser exclusiva dels espanyols.

De catalanista/nacionalista/independentista senzillament se n’és o no se n’és. Tot el demés és molt de vil lingüisme.

Què hi diu al diccionari català-valencià-balear (http://dcvb.iecat.net)?

NACIONALISME m. Devoció a la pròpia nació, a la seva unitat, a la seva independència; partit o conjunt de persones que senten i defensen aquesta devoció; cast. nacionalismo.

2 comentaris:

karbeis ha dit...

Jo em considero "sobiranista". Faig bé?

El terme "independentista" sona com a jove d'estètica punk que llança coctels molotov a les furgonetes de la policia nacional.
Catalanista ja no es pot fer servir des que aquesta gent d'esquerra s'han esforçat per donar a entendre que "catalnista" és el PSC, per exemple.
I nacionalista... qui no és nacionalista? Veient les imatges dels qui anaven a seguir "la roja", per exemple, algú em pot negar que els espanyols no són nacionalistes? I els alemanys? I els italians? Qualsevol habitant d'un pais s'ajusta a la definició de nacionalista. I els catalans no som diferents a la resta del món. El que passa és que aqui tenim per nació la catalana i no pas l'espanyola. I es clar, això allà no ho poden entendre. El PP diu "nacionalista" a tothom qui no es masturbi amb el cilici posat. I no se n'adonen que més nacionalistes que ells, no hi ha pas ningú.

Dessmond ha dit...

Karbeis,
És precisament del que em queixo: a base de fer associacions interessades, disgreguem la força d'un terme. En els cassos que intento explicar el tema és més fotut, perquè la disgregació afecta a la gent, que finalment redunda negativament en allò que en diem fer/construir el pais.
Aquest vil lingüisme fa molt mal, perque fa la feina sense fer soroll.