Quan la Generalitat és espanyola

Avui he escoltat unes declaracions d’en Montilla, a Catalunya Ràdio. Em fa tèmer que els mals auguris apuntats en el post d’ahir s’acompliran religiosament. La visió que aquest home té de Catalunya és menor. Minúscula. Ja és prou simptomàtic que una persona amb aquest nivell d’ambició nacional arribi a presidir la Generalitat. Suposo, doncs, que vivim hores d’extrema fragilitat. Que som molt més vulnerables del que ens pensem.

Comença a endossar-nos la versió tant i tant gastada que consisteix en anar a petar indefectiblement en el PP, com a reencarnació de l’eix de tots els mals. (Ell que ja va ser el primer a mostrar les ganes de retallar el gran projecte d’Estatut que havia aprovat el Parlament i que després va seure en la banda espanyola de la taula quan les negociacions eren en dansa)

Com si la bona gent socialista -a casa nostra o a Espanya- només n’haguessin cantat les excel·lències d’aquest Estatut. Qui va ser què va parlar del ribot, enfontent-se’n públicament del que venia del Parlament català? El president de la comissió que havia d’estudiar el cas en el congrés espanyol. Un conegut amic nostre socialista. Efectivament el PP va fer molt soroll, tirant en contra fins i tot de la versió encongida. Però ho va fer de cara. Com és costum en ells. I el PSOE, també. Però amb l’estil de sempre, que és amb traïdoria. Qui va posar en dansa al defensor del Pueblo? Qui va donar ordres a l’advocat de l’Estat? Les humiliacions dirigides a Catalunya han estat des d’un punt de vista ideològic transversals i prou equilibrades.

El més terrible de tot és que el mateix president de la Generalitat intenta obviar el conflicte d’encaix que hi ha entre Catalunya i Espanya, mirant de raonar les coses en termes –infantils- de dreta/esquerra: la dreta, dolenta. L’esquerra, un bé de Déu. I sempre que els paràmetres ideològics van per damunt dels nacionals, Catalunya perd per golejada. Ho sap aquest president, que ha arribat a cotes tant altes gràcies a ventar aquest espantall, que suposa la discussió política en clau absolutament espanyola. Per això gosa fins i tot parlar d’autogovern, perquè en aquesta discussió Catalunya hi resta morta i enterrada.

El millor queda per venir

El fotut del cas és veure qui ha de “liderar” la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional. No crec que la cosa hagi d’anar per vies alternatives al canal polític. Però, d’altra banda, veus les llumeneres que avui porten el timó del país i t’agafen tots els maldecaps.

El president del Parlament s’ha convertit en el rei de Twitter i poca cosa més. Mires la seva agenda –jo ara ja fa dies que vaig deixar de fer-ho- i quedes acollonit de la quantitat de política-ficció que és capaç de generar la institució que representa. Només faltava la filla d’en Fidel Castro rondant per aquí! Ara descobreix que la sentència provoca una crisi d’Estat i que “això acabarà sent una fàbrica d’independentistes”. El que no diu és que serà un independentisme de “todo a cien”, enredat en la víscera i que romandrà en el més absolut desconeixement del país. El mateix independentisme que avui pot grallar per Catalunya i demà ho faria igual de sentidament per Múrcia.

El president de la Generalitat sembla que està ben emprenyat. Però em costa desxifrar en què consisteix exactament la seva presumpta sulfuració. Amb una mà s’emprenya i amb l’altra diu que “acatarà”. I remata l’escena afirmant que la seva bandera és “l’autogovern” de Catalunya. Com a bon socialista ell és el rei del transfuguisme lingüístic. Què se suposa hem d’entendre per autogovern venint d’algú que rere un tímid visca Catalunya t’engalta un Viva Espanya? Ell defensa fins el final un autogovern mentre no sigui autogovern. Saben vostès què vol dir “autogovern”, si deixes de banda tota la filologia que resta estèril de contingut en el llenguatge polític?

Clar, amb aquest dos reietons presidint el país em temo que pot passar de tot. Àdhuc que no passi absolutament res i que aquesta sigui l’enèsima calrada. Una de tantes, suposadament gravíssima, però al cap i a la fi una de tantes. Vistes llurs trajectòries i el concepte de país exhibit fins avui, un cop passi el moment roent, podria ser que ens puguem donar per morts i enterrats.

Després ens queda per explotar tota la iniciativa plataformera. Vindrà una manifestació, on el col·lectiu Contrastant certificarà el grau de participació i fins el proper desastre. Això sí, impecablement certificat.

La forma amb la qual el Parlament crea comissions d’investigació –penso en la catalana vergonya que vaig passar amb l’assumpte de les elèctriques; això del tema Millet és una simple brometa de mal gust!- o com debat temes prou mundans tipus esvoranc. La forma amb la qual el govern marca gols en pròpia porta al país, en temes tant poc anecdòtics com ara el finançament. La forma amb la qual han gestionat el seu fort, que en diuen patriotisme social. La forma tant i tant impresentable amb la qual es gestà aquest Estatut... Tot plegat, en el millor dels casos fa pensar el pitjor.

Excel·lència, si us plau

Demà, a partir de dos quarts d'una, serà possible llegir una nova entrada. Al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Bona setmana!

Bastir un model polític de futur

Ja és pot llegir aquest nou post: "Bastir un model polític de futur". Com cada dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Ara que fem dos anys

Ja pots llegir el nou post. Com cada dillns, és el que surt publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

La cosa demencial del Barça

Estic una mica –massa- saturat d'aquesta cosa electoral que ha de passar a can Barça. Aquest excés de veneració per la piloteta és més que discutible. I, tractant-se d’un equip de futbol (que fins que no va arribar en Laporta no ha estat més que un club en els nostres dies), l'assumpte és encara més greu. Hi ha d’haver molt de ruc escampat, quan l’efervescència arriba per aquest cantó.

És un clamorós despropòsit aquesta campanya. S’ha sobredimensionat l’interès del cas i hi ha un excés de proclames insubstancials en la rastallera de candidats a la presidència. He arribat a sentir bestieses d’autèntic professional. El Barça que deixa en Laporta és el més gran i és, per tant, un bon referent de país. El –poc- que veig en campanya és deplorable. Promeses electorals de fireta i el cantó més fosc que hom pot exhibir quan aspira a un càrrec amb dimensió pública. Una campanya que fa sentir vergonya aliena, que és just el contrari del que el Barça em provocava fins fa ben poc.

Deixant de banda el joc brut i les propostes escombraria que he tingut la desgràcia de llegir o escoltar, només em faltava sentir en el capítols d’excessos l’acusació que se li fa a en Laporta. Pel que sembla el president del Barça, aquella entitat que hauria de ser “més que un club”, no pot tenir interès per la política. Aquesta declaració de principis em sembla fonamental per seguir creient la mena de llast que pot arribar a ser aquesta entitat privada per a Catalunya. El Barça esdevé un autèntic perill quan al capdavant hi pot aterrar gent que només pensa exclusivament en una piloteta. Aquesta mena d’analfabetisme volgut i autoimposat és una de les mostres més esclatants de vergonya nacional.

Ja en tenim prous d’animals a casa nostra, obsessionats amb deixar el país anestesiat. Només ens faltava ara el Barça participant en aquesta cursa!

Les guerres de debó

Ja està llest el proper post, que sortirà publicat a dos quarts d'una al Blog Gran del Sobiranisme. És aquest. Espero que t'agradi. Bona setmana!

Carta a en Duran i Lleida

Dilluns sortirà publicat aquest nou post, al Bloc Gran del Sobiranisme. Espero que t'agradi. Molt bona setmana!

Ah, Barcelona!

Com que demà serà festiu, he optat per dibuixar en comptes d'escriure. És això el que es podrà veure a partir de dos quarts d'una. Bona Pasqua i bona setmana!

Víctimes del propi miratge

Demà de bon matí sortirà publicat aquest nou post. Serà al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Bona setmana!

Maleïda mosca txavista

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una ja serà possible llegir aquest post. Serà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Xenofòbia i xenofòbia

A partir de dos quarts d'una veurà la llum el proper post. Serà al Bloc Gran del Sobiranisme, com ja és un costum arrelat els dilluns.

Bona setmana!

Votar i ferir la sensibilitat

Demà, de bon matí, serà possible llegir aquesta nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona

Et suggereixo que t'uneixis a aquest Grup: http://www.facebook.com/group.php?gid=112874842080177#!/group.php?gid=112874842080177&v=info

En clau de futur proper

Ja és publicat aquest nou post. Com cada dilluns, això passa al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

En tal dia com avui

En tal dia com el d’avui en Macià proclamà la República Catalana “com estat integrant de la federació ibèrica”. Aquesta fita ha deixat llarga estela. Molts somien –somiem- en tornar-hi per a fer-ho irreversible.

En tal dia com avui, quan era jove i militant de la JNC i amb alguna responsabilitat en el col·lectiu de la República Independent de Gràcia, vaig fer la proposta als meus companys de celebrar-ho com toca: assistint al sopar que la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya tenia per costum organitzar. Eren temps venerables d’ERC.

Gairebé ens va ocupar un any preparar l’efemèride. La cosa havia d’anar de la següent forma: primer calia vendre exitosament a un grup reduït la idea i en segon lloc fer una opa amistosa a la resta del col·lectiu. En cas que la gent no hi volgués assistir, que no fos culpa del preu del sopar. Així és que tot un any el vam dedicar treballar per aconseguir el pressupost suficient per anar de franc a la celebració. No cal dir que va ser una de les decisions polítiques que més quòrum i entusiasme van despertar en tota la meva vida activa dins la JNC. Ens vam espolsar la mandra i vam arribar a fer el calaix suficient.

El complicat de l’assumpte era “justificar” la despesa portes endins i disfressar la nostra assistència en bloc a un acte que el suposàvem multitudinari, organitzat per una altra formació política. Amb el tema dels calers prefereixo no estendre-m’hi massa, fins que a en Garzón no l’hagin rebregat una mica més. Però sí que puc dir que quan vam tenir els diners a la butxaca, vam anar –un amic i jo- a la seu d’ERC que hi havia al Passeig de Gràcia, davant la Pedrera, a comprar els tickets del sopar. En volíem una trentena, així de pet. Una senyora i un senyor bastant més grans que nosaltres ens van atendre, amb sorpresa. Era la època en què la mitja d’edat republicana es disparava cap els núvols. Crec que feia temps que no els arribava una patum tant grossa de material tant tendre, així d’una atacada. Vaig veure, doncs, que podia posar condicions: "volem ser a primera fila, per veure n’Heribert Barrera, sense interferències". (Després del que ens va costar recollir els diners, només faltaria que una columna en el restaurant o una distància infinita ens esguerrés tot aquell esforç! La cosa podia acabar amb una moció de censura o al comité de disciplina!) Vaig aclarir que érem tants perquè formàvem una companyia de teatre amateur, a Manresa.

Va arribar el dia i, efectivament, ens van col·locar en una llarga taula davant de tot, fregant la presidencial. Vèiem passar aquells militants de tota la vida, que els havia tocat seure a ca una puta. Lluny, molt lluny. I segur que es demanàvem qui coi érem nosaltres! Per acabar-ho d’arreglar n’Hortalà va passar a saludar en Tremosa, que aleshores era alumne seu. Però de seguida va corre a ocupar el seu lloc. ERC vivia uns moments on les cadires ballaven i la direcció semblava apostar per un cert relleu. En aquesta fase sísmica dins el partit, l’home sabia com n’era d’important ocupar un lloc destacat a la seva taula. La foto de la jornada feia goig a les totes.

Sempre hem recordat aquest episodi ben de gust. Per a nosaltres era alliberador poder unir discurs polític amb proclames separatistes. A Convergència no es feien aquesta mena de coses, si no era en alguna remota intimitat. Ens ho varem passar molt bé. Molt.

D’aleshores ençà no hem avançat massa. No estic segur que avui ningú a la JNC se li passi pel cap fer una aposta semblant i haver-la de suar tot un any. Avui Esquerra ha perdut dues sigles de tal forma que al mateix Macià el farien tornar al forat i de pet. No hem avançat, però tampoc ens hem aturat. Això és encara tant cert com la probabilitat de que arribarà el dia en que Catalunya pugui viure plenament lliure. Visqui Catalunya Lliure!

Cap al centre del no res

Com tots el dilluns, a partir de dos quarts d'una, serà possible llegir aquest nou post. Com ja és costum als dilluns, surt publicat al Blog Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Catalunya derrota altre cop Espanya

Demà a dos quarts d'una ja podràs llegir aquest nou post. Sortirà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Espero que hagis tingut una bona Pasqua! Molt bona setmana!

A Catalunya com a Nicaragua

Ja pots llegir aquest nou post, publicat al Blog Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

Of course

Sembla ser que la marxa de n'Albert Sáez per anar a fer de director adjunt al Periodico només la defensa el PSC. Àdhuc li donen les "gràcies per tot". Contents han d'estar amb ell que el recol·loquen a casa seva i l'obsequien amb una habitació amb vistes. Com no l'haurien de defensar!!!???