dimecres, de juny 30, 2010

Quan la Generalitat és espanyola

Avui he escoltat unes declaracions d’en Montilla, a Catalunya Ràdio. Em fa tèmer que els mals auguris apuntats en el post d’ahir s’acompliran religiosament. La visió que aquest home té de Catalunya és menor. Minúscula. Ja és prou simptomàtic que una persona amb aquest nivell d’ambició nacional arribi a presidir la Generalitat. Suposo, doncs, que vivim hores d’extrema fragilitat. Que som molt més vulnerables del que ens pensem.

Comença a endossar-nos la versió tant i tant gastada que consisteix en anar a petar indefectiblement en el PP, com a reencarnació de l’eix de tots els mals. (Ell que ja va ser el primer a mostrar les ganes de retallar el gran projecte d’Estatut que havia aprovat el Parlament i que després va seure en la banda espanyola de la taula quan les negociacions eren en dansa)

Com si la bona gent socialista -a casa nostra o a Espanya- només n’haguessin cantat les excel·lències d’aquest Estatut. Qui va ser què va parlar del ribot, enfontent-se’n públicament del que venia del Parlament català? El president de la comissió que havia d’estudiar el cas en el congrés espanyol. Un conegut amic nostre socialista. Efectivament el PP va fer molt soroll, tirant en contra fins i tot de la versió encongida. Però ho va fer de cara. Com és costum en ells. I el PSOE, també. Però amb l’estil de sempre, que és amb traïdoria. Qui va posar en dansa al defensor del Pueblo? Qui va donar ordres a l’advocat de l’Estat? Les humiliacions dirigides a Catalunya han estat des d’un punt de vista ideològic transversals i prou equilibrades.

El més terrible de tot és que el mateix president de la Generalitat intenta obviar el conflicte d’encaix que hi ha entre Catalunya i Espanya, mirant de raonar les coses en termes –infantils- de dreta/esquerra: la dreta, dolenta. L’esquerra, un bé de Déu. I sempre que els paràmetres ideològics van per damunt dels nacionals, Catalunya perd per golejada. Ho sap aquest president, que ha arribat a cotes tant altes gràcies a ventar aquest espantall, que suposa la discussió política en clau absolutament espanyola. Per això gosa fins i tot parlar d’autogovern, perquè en aquesta discussió Catalunya hi resta morta i enterrada.

3 comentaris:

joanoliu ha dit...

Deixar caure la bomba en plena campanya és tota una estratègia.
Una reacció unitaria, consensuada, en clau de país, com cal, és impossible.
La Chacón que està satisfeta i el Montilla creu que l'espera ha valgut la pena. Com si l'Estatut vingués del TC!

Em desesperen.

Ah, molt bonics aquests pixallits.

Dessmond ha dit...

La Chacon hauria de ser declarada persona "non grata". Molt progre això de saltar-se la voluntat popular. Quina barra!

Indigeta ha dit...

Esperem que el tripartir hagi sigut un "incident històric" que no es torni a repetir.

Catalunya te molta més foça de la que ens pensem, només cal que la possem en les mans adequades i exigim que se'n faci un us correcte.

Ahir, sense anar més lluny, un simple "advertiment" de'n Mas fou un tarrabastrall que va obligar a la de la Vega a sortir a donar explicacións i a matissar i/o rectificar a n Zp. i estigué en primera plana de tots els telenoticies.

Us imagineu que els 25 del P$OE fossin els 25 de CiU?. Donç aixó és a les nostres mans, a les de nosaltres els catalans, i de ningú més, només cal que ens ho creyem i ens treiem de sobra l'anestèssia que ens vol fer empassar el P$OEmontillisme.

Ens esperen a la tardor.