Votaré CiU

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Votaré CiU. Vaig veure molt en diagonal el debat dels candidats a TV3 i feia molts anys que un acte d’aquestes característiques no em cansava tant. Hem arribat, certament, a un final de cicle. S’ha acabat més d’un bròquil i els realment indignats no som aquesta cosa borda que només té per nord plantar la tenda de campanya i convertir la indignació en un numeret.

Aquesta legislatura que ens prepara Espanya serà definitiva. El neo-franquisme –ara el de dretes-presidirà el govern, amb una majoria prou folgada. Catalunya serà, doncs, poc més que la mosca collonera del sistema.

Tenim quatre anys per endavant molt durs, però també molt alliçonadors. Si d’aquest xàfec no sabem treure conclusions que vagin més enllà de la politiqueta de partit, podem plegar. Portem molt de temps fent l’ase, des d’un punt de vista polític.

Els recanvis produïts en les direccions de les formacions hauria de servir per començar a percebre una nova forma d’executar la política, més d’acord amb els temps que corren. En aquest sentit potser Unió n’és l’excepció, una estranya excepció.

Veure que al PP la Camacho no solament representa el de sempre, però en una versió més barroera, és una mal símptoma. Veure que el PSC s’enfonsa perquè ni el votant socialista pot suportar més impostura, és un mal símptoma. Veure aquesta cosa anomenada Iniciativa, més propera a una comunitat de veïns que a una altra cosa, fa venir arcades. Sort que no se’ls creu ni el més ase i pinten el que pinten.

Després ens queda aïllar la incògnita que plana damunt Esquerra, un cop han consumat la renovació. A mi em deixa una mica descol•locat aquest desfici per denunciar les dietes en taxis de ses senyories. O la sobrera insistència per viatjar en classe turista. Em va semblar d’un ridiculisme difícil de superar i ahir diumenge el candidat hi insistia en un míting a Arenys de Mar. Aquest debat fonamentat en la xocolata del lloro em sembla impropi d’algú, que a més, aspira a dur-nos la independència. Amb una visió tan estreta del món, del nostre món, dubto molt que fem realitat cap somni per aquesta via.

Finalment, hi ha Unió. O potser hauria de dir CiU? Sincerament, no ho sé pas. Només lamento la debilitat a la qual ara mateix està immersa la coalició. El context és molt dur. La victòria que ara mateix gestiona és enverinada. Cal començar a estendre ponts amb altres formacions. Dependre del PP a Catalunya és el principi de la fi.

Per encarar aquests quatre anys, que seran decisius per a nosaltres, cal començar a replantejar la relació Catalunya-Espanya amb una visió radicalment diferent a la vista fins el moment. Hi ha cert argumentari que ja ha entrat en via morta. S’ha acabat el possibilisme exhibit durant tant de temps. Espanya ja no té cap mena de complex a l’hora de mostrar-nos les urpes, ja siguin de dretes o d’esquerres. Estem més que avisats, no ens volen veure ni en pintura. S’ha acabat això d’una Catalunya catalana.

Votaré CiU, tot i que confesso que em costarà però el paisatge és desolador ara mateix. No ho faré amb masses alegries, sinó per eliminació. Considero que en Duran és un magnífic polític, el millor a Espanya. A Catalunya ens cal algú que aposti per les tesis separatistes. Sense portar-les al punt del ridícul. Amb la desvergonya i el mateix convenciment que ara mateix gasta qualsevol altre polític, defensant el seu nacionalisme espanyolista. Espero que aquests quatre anys seran una magnífica ocasió per obrir els ulls i veure, entre d’altres coses, que no he fet el préssec. Jo i tots nosaltres, és clar.

El socialisme, com exemple

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Tinc una mica la sensació que aquesta campanya passarà sense pena ni glòria. No sé, per exemple, com la poden viure a les Balears ara que una majoria insofrible popular sembla que s’ho ha d’endur tot pel davant –i pel darrera. Però a Catalunya veig que la cosa esta passant amb un to de sordina que tomba d’esquenes. No veig cap mena de passió per enlloc. Ans el contrari. L’única cuca política que belluga fa més pena que altra cosa. La desmobilització és una mal estès.

El socialisme espanyol –això és, també, el PSC- ha estat un dels fracassos més descomunals que ha proporcionat la democràcia espanyola. Ha exhaurit la credibilitat en poc menys de trenta anys d’arrossegar i repetir fins l’extenuació la mateixa mentida, haver promocionat els trepes -encara que indocumentats- i haver foragitat qualsevol bri de clarividència. Només hi queda resistint la grisor absoluta, aquella mena de rata que de ben segur s’ofegaria a les primeres de canvi fora de la vida política.

El progressisme no ha tingut masses manies a l’hora de fer manetes amb qualsevol tipus d’art obscè o la impostura. Tampoc ha gastat massa vergonya per fer-ho més o menys descarat i públic. Tot el que dictava el manual del bon esquerranós, se n’ha anat d’una ventada. El gran públic, de sobte, s’ha trobat contemplant la rebotiga d’una gran comèdia. Que coi és això del socialisme? La bomba atòmica en el camp de les afaitades.

Si us agrada el bon hardcore, us recomano ullar un trosset qualsevol del vídeo -documental, en diu la tropa de campanya... quina barra!-: “Carme Chacon: retrat d’una candidata”. (No cal dir que de l’Antologia de la desvergonya és igualment recomanable el del candidat Montilla) El rampell em va agafar de sobte, així que llegir unes chacones declaracions, on advertia els pobres mortals:"Vivim en un gran teatre, uns quants diem la veritat, i uns altres l’amaguen".

I, és clar, la presentació de l’aital candidata és memorable. Només en els dos primers minuts de “documental” –ha ha ha- ja topem amb les primeres cabrioles que fa la senyora ministra per ajustar el seu perfil al del bon practicant d’esquerres: “Vivíem a Les Corts, però el meu barri a Barcelona és el barri de Sants”. Les Corts no dona la talla per anar a rascar el vot de l’esquerranós de manual. Cal un llogarret de referència amb un segell més popular. Sants li senta de meravella a sa excel·lència. Hi ha, també, la justificació de perquè ningú no li ha vist el pèl en quatre anys per Catalunya –ni per Sants!-, tira d’avis a l’hora de reforçar el seu esperit irreductiblement d’esquerres -amb molt poca vergonya, per cert-. La mare confessa que ja li deia temps ha, que el més difícil en aquesta vida és “ser dona i d’esquerres”. Certament, contemplant-la a ella mateixa, a la seva nena ministrona i l’amiga de Les Corts que farceix la tertúlia, resulta tot un repte creure, com a mínim, el mantra de les esquerres. La Chacon i el tòpic, impossible. I ho he deixat aquí, perquè és evident que la senyora viu en un gran gran teatre.

Mireu si la cosa està perduda, que els socialistes van per Espanya ressuscitant dues velles glòries, dues faraones, que en el seu moment ja ni es van poder suportar mútuament: els camarades Gonzalez i Guerra. Dos dels consumidors més àvids de la insídia, de l’honestedat més que justeta, la barroeria, la fatxenderia i l’anticatalanisme. Dos magnífics exponents de l’Espanya de Puerto Hurraco. Aquest material, que no és apte per a cap mena de reciclatge, és el que ha de fer rebrotar la fe en l’esquerra “nacional”. (Probablement, és gràcies a aquesta mena de púrria que sobrevivim als nostres il·lusos enterradors)

No és el PP que el ha fet una guerra més bruta o acopi de més mèrits. No. Qui ha enfonsat el socialisme ha estat el mateix PSOE. Aquesta és la gran lliçó vital, de la qual el nacionalisme/independentisme n’hauria de prendre bona nota. Tanta insolvència, tard o d’hora, passa factura.