Jo també sóc amic d'en Francesc Abad

Aquest dies hem assistit, per sorpresa, a un daltabaix en el si de Reagrupament. Sóc dels que m’havia mirat aquest projecte molt de prop. N’estic una mica massa cansat dels venedors de duros a quatre pessetes. Per tant m’he mirat l’invent tant de prop com he pogut. Fins i tot he acabat –molt gustosament- fent campanya en favor d’aquesta causa. Puc dir que he tingut la sort de poder comptar en dues ocasions amb en Joan Carretero com a convidat dels sopars organitzats des d’aquest blog. Sempre gràcies a les gestions i a l’entusiasme desbordant de’n Francesc Abad vers la causa Reagrupada. En motiu d’això he pugut compartir bones estones xerrant amb la Rut Carandell. No cal que digui que compartim una visió de país bastant bastant semblant. De retruc he d’afegir que he parlat, sopat, escoltat, en diferents ocasions a n’Emili Valdero. Tinc, doncs, per tots ells més simpatia que altra cosa.

He de dir, també, que he quedat molt parat amb el què ha passat a Reagrupament. Em reservaré l’opinió per a mi. No voldria contribuir a fer més gros aquesta mena de brou infecte que es fabrica cada cop que hi ha una picabaralla entre gent que és en un mateix bàndol.

Ara, si que vull deixar ben clara la repugnància que sento al veure determinades coses que s’han dit sobre els quatre que van decidir aguantar el xàfec en el si de la Junta d’RCat. De la mateixa forma que em sembla ben miserable treure punta a l’afer sentimental –pressumpte afer? és que no tinc ni idea si la cosa és certa!- de Joan Carretero, trobo igualment repugnant el linxament que se li ha dedicat a en Francesc Abad. Cal ser un perfecte indocumentat per dir el que s’ha dit sobre ell i vull que quedi clar el meu suport cap a la seva persona.

Jo, que m’ho miro molt des de la barrera -i amb tot el carinyo que vulguis-, no entenc com una majoria de membres de la junta no poden atacar el problema en clau estrictament interna. Trobo insòlit que quatre membres puguin fer-ne dimitir trezte. (Bé no en sé el número exacte, però si que sobrepassa la desena).

Arribats en aquest punt m’importa ben poc conèixer qualsevol tipus de justificació que intenti salvar la jugada. No en vull saber res de res. El mal ja està fet i servit en safata. Misèria i companyia. Ara, el que no acceptaré de ningú són els intents de linxament cap en Francesc Abad. El considero amic meu. I aquell que tiri en contra d’ell sàpiga que també ho fa en contra meva. Informo, doncs, que els desgraciats, els bacteris –tal i com molt encertadament els anomenen a can Cimera-, amb mi tampoc no trobaran cap comprensió, sinó tot el contrari: més i més menyspreu.