La classe treballadora mallorquina

Fins que el ble del turisme no va començar a prendre, a Mallorca les coses sempre havien funcionat de la mateixa forma. El fill espavilat heretava les terres bones, molt aptes pel conreu, i el "tonto" les menys productives. Aquestes en moltes ocasions eren les més properes al mar, on hi havia més rocalla que altra cosa o excés de sal en les capes freàtiques. O eren males de treballar perquè acabaven sobtadament en un espadat. L’arribada primer dels anglesos i després dels alemanys va capgirar totalment la vida de l’illa, com un mitjó. El fill espavilat havia de pencar com una vertadera bèsteia de càrrega per tal d’assegurar la subsistència i el tonto només li calia vendre les seves propietats “improductives”.

Però tonto del tot no ho era aquell qui no vivia directament de la terra. Era, també, treballador i es dedicava a fer feines cosint, repartint, en alguna de les moltes activitats derivades, per exemple, de la transformació de la pell. L’arribada del turisme va donar una gran empenta al calçat i al vestit de pell. Alemnays, anglesos, suecs –i sueques!- compraven material boníssim a preu de saldo. Va haver una indústria al voltant d’Inca que va afavorir un esplet de fortunes. Així que hom podia fer el raconet, s’establia pel seu compte o optava per invertir els estalvis en alguna operació dedicada a la construcció. Era una altra de les activitats que florien i que, també, va donar com a resultat molts quartos a qui la practicava.

En conec bé un d’aquests. Conec la seva història i la que em conta d’altres. Ell en realitat és sastre. Cus molt bé. Se n’enfot sempre de les meves teles. Com que sóc català suposa que hauria d’anar sempre amb camisa i corbata, cosa que només he fet el dia del meu casament. Quan ens veiem, sempre noto les seves repassades. Però no són de portera, sinó herència del seu passat professional. Ja m’hi he acostumat.

Va tenir una època en que ell veia pels porticons de la finestra com tothom feia la seva vida, mentre no aturava ni un moment de cosir. Veia com el sol es ponia, començava la fosca i s’encenien els fanals. No parava de treballar fins que el negre nit no era absolut. Ara ja fa temps que no pensa en la vida que fan els altres. El que va estalviar ho va dedicar a fer una promoció d’habitatges. Em diu que volia fer peces que duressin més d'una temporada. Va començar amb molt mal peu i va haver de seguir guaitant entre els llibrets de la finestra encara més temps. Però l’entrenament que duia al darrere era gran. Amb això i imaginació, se’n va sortir.

Avui no diries que un tipus discret com aquest gaudeixi de tants quartos. Ha canviat de mal de caps, diu. Però ara se’n va a dormir a l’hora que toca. És una persona que vetlla cada cèntim d’euro que té. No per garreperia, sinó perquè sap el que n’arriba a costar guanyar-los. M’interessa molt sentir-lo parlar de la seva història. Aquesta mena de contes dubto molt que sorgeixin en les generacions bressolades per la ma del patriotisme social. Aquest esperit de risc i superació ha volat, malauradament. La Mallorca d’avui, la que arriba a ser fiscalment més maltractada que la pròpia Catalunya, no s’ha fet a cop de paternalisme i universalitzant el que és inuniversalitzable. Aquesta classe treballadora és la que avui trobem més a faltar. Perquè és la que fa progressar efectivament un país.