dissabte, d’agost 08, 2009

La identitat en la classe treballadora mallorquina

Els estius quedarien coixos sense la celebració d’un gran sopar, com a mínim. Una taula llarga, parada a la fresca de la nit, convida a experimentar el plaer de fer vacances. Les coques de trempó, els canalons freds i les ensaïmades d’albercoc haurien d’amorosir aquest estat ociós, que és alegria a les totes. Penseu que també hi raja vi que reposa a la glaçonera. I aigua, pels més valents.

No conec la història de la majoria dels comensals. Segons com, és un avantatge. Hi ha un moment, a Mallorca, en què salta la mateixa espurna en les converses si hi ha pel mig un català. En aquest cas sóc jo qui excita el mallorquinisme. La meva sola i pètria presència fa irradiar uns feixos d’energia, de forma molt semblant al que podia succeir als Teletubbies. Hi ha alguna cosa que posa en marxa el ventiladoret i els Teletubbies comencen a votar i a sentir-se excitadots. Jo desconec el perquè passa això, que consti. Com que em sé el cuento, sempre faig el posat d’estar jugant al Pare Carbasser. No converteixo res definitivament en sí o no, en blanc o negre...

Aquesta generació treballadora mallorquina, que tant ha pencat i prosperat, en realitat s’ha analitzat ben poc. No sé si per manca de temps, de gust o de ganes. Però el fet és que quan parla sobre Mallorca el resultat a mi em sembla un cos amb rotunda descomposició i a ells els retorna una imatge pletòrica.

Quan s’embranquen a discutir sobre “s’identidad”, jo ja tremolo. Ja sé fins i tot com esmorteir la millor de les meves tremolines. I tenir assumit que comença el joc del Pare Carbasser. Molts mallorquins aplegats en aquesta llarga taula coincideixen a pensar que se’ls està llevant la identitat. Així doncs, aguanto la respiració. Jo no veig en cap d’aquests el plomall quatribarrat en el sentit que hom podria esperar si la conversa fos a Catalunya. Abans de dir res simplement espero a veure cap on es decanta desgraciadament la balança. -Perdre la identitat és indiscutiblement una desgràcia absoluta-. I aleshores comença el festival del despropòsit: “ Que amb l’ajuda de l’Obra Cultural Balear ens volem prohibir l’article salat. Que ja ens han fet canviar els noms mallorquins que són de referència per tenir contents als catalans: de Lluch hem passat a Lluc. Que com que la nostra verge també és morena, la voldran llevar i ens imposaran la de Montserrat”...

(Sí que vaig començar a tremolar, quan la conversa va enfilar cap aquí. De riure. Em va recordar aquell dia que en Montilla, a RAC1, es va gairebé ofendre quan en Xavier Bosch va demanar-li “si vostè és de la ceba”. Va pensar en realitat que el que feia el locutor era insultar-lo molt subtilment. Ell que es proclamava “catalanista” irreductible dia sí, dia també, encara era hora que sabés què vol dir “ser de la ceba”. A una determinada generació de mallorquins li passa exactament el mateix que a en Montilla: no tenen ni idea de qui són ni de qui volen ser. Mallorquins irreductibles, això sí).

“Jo pensava que la identitat es perdia quan, per exemple, vas a Palma i entres en una botiga, dius “Bon dia” i la resposta és “Buenos dias”. I la conversa segueix imparablement en castellà. O és que vostè sala molt quan xerra en foraster?”. Els mallorquins, el gran gruix, se sent molt de la seva terra. Però amb aquell amor que mata. En conec ben pocs que pensin en Mallorca, en clau de país i de futur. I no sé si seran capaços de fer-ho ara, que ja no han d’esllomar-se per arribar a final de mes. Però si és aquesta pàtria la que només són capaços d’inculcar a la següent generació, no caldrà fer gaires retrets als catalans. Ni patir més preocupacions per una Mallorca tant al punt de l’inexistència.

6 comentaris:

Manel des de l'exili ha dit...

Molt bo!
Sembla que si escoltés el mateix d'aquí 50 anys a casa, és a dir, al Principat de Catalunya.

Dessmond ha dit...

Manel,
Segurament el que passa a rodalíes és la bestreta del que pot passar al Principat. És per això que els catalans hauriem de mirar de comprendre molt bé el que passa al voltant nostre. És el que ens pot arribar sino ho sabem interpretar i donar resposta.

Josep-Empordà ha dit...

Crec, és una opinió personal gens cientifica però consequencia de coneixre Mallorca una mica més que els que només hi van a fer turisme, que el que li passa a la societat mallorquina, és que és molt conservadora, però conservadora en el sentit estricte de la paraula.

Vull dir que son politicament conservadors donat el seu origen basicament agrari, i conservadors en el sentit que fins ara, han sapigut conservar força bé la seua identitat, força impermeable a fenòmens dels penùltims temps, però que actualment, els mèdis tecnològics i la globalització estan fent estralls en el seu conservadurisme "identitari" i ells encara no se n'han adonat. A aixó caldria afegir-hi un cert complèxe en verç la Catalunya industrialitzada que ha impedit que existissin forces politiques similars a una CiU potent, el que ha fet que caiguessin en mans de partits espanyols. En aixó, ERC n'ha tingut alguna responsabilitat.

Més o menys com els passa als valencians, que en aixó, li porten avantatge als mallorquins.

I el que ens pot passar a nosaltres si no ens desempallaguem del tripartit per la via d'urgència.

Andreu ha dit...

Sempre he cregut que fa més mal que bé la prèdica dels Països Catalans, com a possible marc polític. Molt més rebuig que nous convençuts. I, certament, sempre la base es el no sucursalisme polític, de cap mena, ni de Madrid, ni de Barcelona. D'altra banda, sent una societat conservadora, poques vocacions polítiques han tingut o tenen. A Mallorca, Melià, Albertí i Sa Princesa no han trobat succesor. I a Menorca, cas que encara trobo mlt mès rar, ni n'han tingut cap.Es clar, econòmicament , amb el turisme han anat rodones. Però no sè perquè no es generen vocacions de servei polític col.lectiu ben fortes, i autòctones. Massa esforç per a un resultat discutible? No ho sé. Però ens aniria molt bé que a les Illes, a cada Illa, es concentressin també per l'eix nacional i no per l'eix dreta/esquerra. I d'iguals a iguals amb les forces de Catalunya.

Cordialment,
Andreu

Dessmond ha dit...

Josep-Empordà,
No et pensis. En aquesta reflexió no et manca raó. Ara, també hi ha pesat molt el fet de no tenir un líder en un determinat moment com ho ha estat en Pujol. Un líder que dirigís el país en clau nacionalista.
Al final, viure de tan sucursalisme també pot fer mal. I ja veurem si això no ens pot arribar a passar a nosaltres mateixos. El tripartit és sucursalime i enterrament de l'ideari independentista.

Andreu,
Els lideratges que apuntes, no han tingut mai el ressó que va tenir el d'en Pujol. I la discussió política feta des d'un bon començament sobre l'eix ideològic més que el nacional ha fet els seus estralls. Un vertader desastre, em temo.

Wendi ha dit...

Jo fa anys que tenc ben clara una cosa: si d'un cosset li lleves els peus i les mans... coix anirà, malgrat pot sobreviure... si dels Països Catalans entre tots no fem res per a què sobrevisquin sencers... malament acabarem. El País Valencià i les Illes som part del mateix cos. No som cap país diferent i cap regió enstranya. Només som part d'un mateix país, amb uns trets que matisen molt del Principat, però el mateix, al cap i a la fi. El dia en què aquesta part del país es perdi definitivament, el Principat també haurà signat la seva pròpia sentència de mort. No vos faceu il·lusions.