Tots els camins porten a en Tremosa

Aquesta cursa electoral té dos plantejaments clars i nítids. Un de tall espanyol i l’altre és català i mentalment molt més ambiciós del que qualsevol altre projecte catalanista ho ha estat fins ara. Insisteixo a mantenir la teoria que això es degut, sobretot, a una qüestió generacional. El polítics que ja remenaven la cua en la clandestinitat avui són incapaços d’oferir res amb valor afegit a la societat a la qual s’adrecen. Com algun d’ells molt despectivament ha dit en alguna ocasió referint-se a tercers, jo ara també puc manllevar-li la mateixa sentència: “estan més que amortitzats”. I els que no havien de fer aquestes filigranes, sinó que vivien feliçment i amb tant bona sintonia sota l’ombra del franquisme, a aquest.... el mateix. Estan amortitzats del tot.

Mentre Espanya te dificultats per trobar recanvis, a Catalunya s’ha fet el relleu polític cap a les noves generacions de forma esplèndida. Podem dir amb una gran tranquil·litat que hi ha fornades de nous polítics que ben poden gestionar el futur d’aquest país. Això, certament, és un valor a tenir molt en consideració.

Els dos candidats catalans a mi em semblen solvents. Són dos professors d’universitat en exercici i exemple del que hauria de significar la classe política: un reducte només apte pels qui demostrin ser els millors. Fer funcionar un país no és únicament una qüestió de voluntat, sinó que cal tenir capacitat demostrada per a fer-ho. A més de saber llegir i escriure, és clar. La classe política és (hauria de ser) el top of the top social, donat que d’ella irradien les maneres que té una determinada societat. Malament, malament, quan en una nació els polítics no gaudeixen d'un bon gruix. (Parlo, sempre, de l’interior més que del perímetre abdominal).

Ara bé, tot i creient que en Junqueras és un molt bon element, té una servitud difícil d’obviar. Per més que la campanya s’hagi fonamentat en el prestigi de la seva persona, ell representa unes sigles que no són les de qualsevol. És més, penso que se li han convertit en un llast insuportable si la política te la prens en clau catalanista. Tot el que pugui construir de crítica merescuda a l’adversari, molt particularment la dedicada a la banda esquerra, fa un mal d’orelles terrible. O directament provoca la riota.

Els catalans catalanistes enguany hem estat de molta sort. Tenim on triar i remenar, cosa que no pot dir-ho tothom. I, davant la lògica del dubte, tenim també la forma contundent d’aïllar qualsevol incògnita. El resultat sempre porta al mateix: votar confiadament a en Tremosa.