La diferència generacional

En Tremosa representa una altra cosa, que també és vital: el signe dels temps. El candidat de CiU posa de manifest la renovació als partits, l’alenada d’aire fresc. Ell implica una altra forma d’entendre la política, gens sotmesa. El contrari del que li passa a segons quina mena de mercenari, de polític professional. Generacionalment és un personatge molt més capaç de copsar la realitat que alguna de les mòmies erràtiques que exhibeixen les dues grans famílies polítiques espanyoles.

No fa massa vaig visitar el blog d’en Raimon Obiols. Vaig tenir la sensació d’entrar al túnel del temps. L’home fotia aquell mateix discurs de fa cinquanta anys i que segurament devia enravenar a més d’un i més de dos, quan els sermons els engaltava en la foscor de les catacumbes antifranquistes. Suposo que a la llum d’una espelma aquesta energia antifeixista semblava la cosa més trencadora del món. Fins que ha cremat tota la cera i aleshores cap casa, altre cop. I l’endemà, tornem-hi. Un dia i altre i altre i altre... així fins que el dictador –feixista- mor enllitat, sumit en una son profunda. És llavors que pot treure el cap a l’exterior i escampar la bona nova de l’esquerra als quatre vents. Suposo que ja sabeu com va acabar la cosa: vist l’èxit rotund, a fer maletes i cap al cor d’Europa. (Consti que no està gens malament, com a projecte de jubilació).

Doncs l’home, n’Obiols, ara estava encaparrat amb la Margaret Thatcher!. Havia descobert que ella i el dimoni són ànimes bessones i volia advertir al món. A quin coi de català l’importa la Thatcher avui?. Qui se n’enrecorda?. Em va sobtar molt això de dispensar tanta vehemència per a un discurs tant caducat.

Tota la vida democràtica fent de cortesà a un cantó o un altre al final et fa perdre el fil de la realitat. Per acabar d’arreglar-ho -i després de satanitzar la dreta en versió europea-, populars i socialistes estan ben d’acord en afirmar que al Parlament Europeu no s’hi va a ventilar cap assumpte en clau catalana. El cert és que és d’agrair tanta franquesa, d’entrada. Facilita molt la tria final.

Per això el cas d’en Tremosa és diferent. Ni és víctima del seu passat polític, ni s’ha arrossegat a qualsevol preu per les moquetes oficials. Té una visió revisada i posada molt més al dia del que són els interessos de Catalunya. Ho diu sense cap tipus de complex que sí pots veure a la gent que desfila en la llista socialista. N’Obiols o na Badia, quan parlen de Catalunya o simplement la neguen o ho fan fluixet i arronsant les espatlles. No es destensen fins que tenen clar que no els caurà un calbot. Això sí, no oblidem que representen la branca catalanista dels socialistes a Catalunya, en el seu particular exili daurat.

Tremosa és el color, mentre n’Obiols, na Badia o n’Alejo pensen en blanc i negre. El candidat de CiU cerca com fer rica i plena la nació, mentre els altres la neguen i la sotmeten a interessos de més "volada". Allí on Tremosa hi veu Catalunya els professionals hi planten, a cop d’estaca, Espanya. I això és, també, per culpa del llast generacional. Mentre els altres encara tenen assumit feliçment la seva espanyolitat, en Tremosa no té cap hipoteca mental que l’obligui a res en vers la mare pàtria. És fill d’aquests temps, on podem pensar amb total llibertat allò que faria qualsevol altre que no arrossegués un insuperable complex d’esclau i una resistència numantina a no voler deixar pas a les noves generacions. Tal i com fan els conservadors, siguin espanyols de dretes o d’esquerres.