Guaitant Euskadi

M’agradaria referir-me als resultats d’aquestes darreres eleccions, a Euskadi. Per altre motiu ho hauria de fer sobre les gallegues. Hi ha una part a lloar en el que va fer el Partit Socialista de Galiza. Però això ho deixaré per a una propera ocasió. I em quedo amb el cas basc, per la febre tonta que acostuma a contagiar per Catalunya el nacionalisme d’allí. Sobre tot en l’ala més extrema.

Tal i com ha quedat l’escenari, jo fins que no vegi en Patxi president no m’ho creuré. Certament té molts números per escalfar la cadira presidencial, però molts cops la política demostra ser quelcom més que pura –i innocent- aritmètica. Recordem que en ZP, fins avui, te el PNB com a soci preferencial. Caldrà veure, doncs, en què es tradueix realment aquest amor cortesà.

Però el que considero més rellevant, per a tot malalt de basquitis, és una altra mena de lectura. En primer lloc convidaria a llegir la reflexió prèvia a les eleccions que va fer l’Andreu blogaire. Em conformo amb pescar, només, el que faria referència estrictament de política basca. I he de dir que la va encertar de ple.

A pilota passada, hi ha dues coses que em criden l’atenció. Una és el sapastrisme del moviment independentista. Tant a Euskadi com per aquí semblen tocats del mateix vent. M’arriba a escandalitzar la poca cintura política que demostren. El basc es mou en un context que jo ara no vull entrar a debatre i que considero del tot injust, vagi això per endavant. Però sabent el pa que s’hi gasta, que Espanya no és cap ens fruit d’una humorada, trobo del tot injustificable l’abstenció o el vot nul com a recurs electoral. Ja m’hi he referit abastament en el cas català, pel que té de gratuït i poc productiu. Ara, mirant cap el País Basc em sembla encara més il·lustratiu el que poden provocar les bondats del vot nul. De tot, menys un pam d’independència.

Segon apunt, també dirigit al cor de les cabretes estelades. Reprenc l’argumentari que n’Andreu exhibeix el seu post, per donar valor al concepte de La Casa Gran. Els bascos no sé si se l’hauran de plantejar aquest concepte en llurs latituds. Però aquí és del tot necessari. La dispersió del vot nacionalista afavoreix la voluntat més o menys descarada a favor d’espanyolitzar Catalunya. (Ara les meves paraules no són teoria, sinó fruit de suportar la pràctica). I entenc també per dispersió -en la versió més cafre de totes- optar per no votar, fer-ho en blanc o provocar el vot nul. Tots aquells que només han sabut veure pebrots i més pebrots en la política basca, que vigilin perquè ara han quedat massa escalivats. M’agradaria conèixer una alternativa de pes rere l’enfonsament de la Casa Gran que tant preconitza el purisme independentista. Fum, per variar?.

Finalment, potser havia de passar un cataclisme com el d’aquest cap de setmana per tal de poder dotar de contingut a l’invent aquell del –o la- Galeuscat. Una altra versió de Casa Gran. De moment és una coalició florero que no ha servit més que per arribar a avorrir. Això si, sobiranament. Potser cal passar una mica de gana per adonar-se’n que s’ha de pujar el to del plantejament i que una visió supranacional de la reivindicació nacionalista és del tot necessària i inajornable. Sobre tot si tenim consciència que quan parlem d’Espanya ho estem fent de la cultura castellana. I que tot el demés no hi té cabuda. Ja sigui per culpa d’un dicatdor o per un demòcrata d’esquerres o de dretes. Davant d’aquest fet, poques floritures si us plau.