Potser

La nominació de les candidatures d’en Tremosa i d'en Junqueras a les europees ha generat un debat calent com feia temps que no passava. Sobre tot si repassem el grau d’excitació que històricament ha generat una cursa electoral com aquesta.

Suposo que tanta vehemència la provoca el fet de ser l’aperitiu del que ha de venir després: les eleccions al Parlament de Catalunya. Són aquestes eleccions les que realment interessen. Però com que acostumem a parlar sempre tan en clau, arriba un moment en que ni nosaltres mateixos ens aclarim amb el què volem dir ni a on volem anar a petar.

Els candidats Tremosa i Junqueras han desfermat una tempesta entre convergents i gent d’òrbita esquerra, que ja comença a ser part d’un clàssic irremeiable. Sobretot quan aquest debat ha resultat estar molt més tocat per l’eix nacional que per l’ideològic, cosa que no succeïa des que Catalunya va caure als braços tripartits. D’aleshores ençà, la prioritat ha estat ser més d’esquerres que nacionalment catalans.

Quan les eleccions europees signifiquen, en el grau que sigui –tot i que no toqui-, sobirania sí, sobirania no, aleshores arriba el cacau mental. Retornar a un debat on hi ha canviat el paradigma de la discussió, aleshores ressusciten velles passions. Ara, tal i com es plantegen semblen caducades abans de començar.

Potser pot ajudar a clarificar aquesta discussió tan patriòtica quan furguem en les diferències militants que hi ha entre candidats. No vull entrar en el terreny personal, perquè un i altre em semblen persones prou capaces i llurs currículums són prou solvents com per no dubtar ni una barra vermella sobre el seu patriotisme.

En Tremosa és –parlant en plata- un rebotat, que quan ho ha cregut ha tornat el carnet a la direcció del partit. En aquest sentit podem arribar a suposar que si s’ha rebotat un cop, pot fer-ho novament, arribat el cas?. En Junqueras, però, encara és hora que es reboti. En Tremosa enfila la cursa en clau d’independent. En Junqueras, en canvi, és un home de partit, d’una fidelitat incombustible. Potser és per aquí, en el joc de les diferències, que hom pot jutjar –o no- un i altre.

Tot el demés, tota aquesta sobirana ira és gratuïta. No serveix d’altra cosa que fer la feina a aquells que cerquen la nostra divisió i que els és tradicionalment tan rendible. En Tremosa ha resultat ser un candidat “radical”, per sobiranista, i li ha plogut de totes les bandes. En Junqueras encara és hora que es mulli per mor del mateix. És absurd que aquesta feina la fem nosaltres, que creient-lo igual de “radical” tirem en contra d'ell. En tot cas, si que m’agradaria saber en quin supòsit estaria disposat a engegar el seu projecte polític a dida. Però això no treu que no se l’hagi de considerar un personatge amb una solvència també més que demostrada i que cal respectar.