diumenge, de febrer 15, 2009

Nous filons per a l'esquerra


“Un fill et canvia la vida”. És un top of the top dels tòpics. De moment em sembla el més incontestable. D’ençà encara no fa dos mesos que qualsevol de les vint-i-quatre hores que té un dia, totes són bones per estar en condició de disponible. I sense opció a poder fer-me el boig.

Hi ha molts més tòpics que giren al voltant de les criatures. Hi ha nombroses col·leccions de llibres d’autoajuda. Hi ha múltiples teories referides a l’embaràs i el post-part. Hi ha una immensa producció que gravita al voltant de la paternitat, de cursets imprescindibles, etc.. A mi m’ha tocat de tot. Alguns episodis ja els he confessat i d’altres resten en silenci sepulcral.

En el capítol de l’alletament ja vaig haver de passar alguna escena vergonyant. Però així em va quedar molt clar el gran invent que ha resultat ser el biberó. Us asseguro que posa una mica nerviós conversar amb una indòmita alletadora. Hi ha qui parlant, en un moment donat, es pot gratar el lòbul de l’orella o un repèl del dit polze. No passa res. Però quan la teva interlocutora decideix canviar-li el pit a la seva criatura, amics meus, la cosa no és el mateix. Perquè hi ha regalims pel mig o l’altre mugró potser no aflora prou enravenat. Mil coses, que resulten de mal comparar amb qualsevol altra mena de conversa, on grates aquí o grates allà i no destarotes ningú. És per aquí que comences a trobar atractiva l'opció del biberó, malgrat tota la teoria pensada només en la seva destrucció.

Un altra història que mai pot perdre’s un futur pare és una conferència que du per títol “Com sobreviure al primer mes”. Hi fas grans descobertes, certament. Des del color i la textura de la primera caca d’un nadó, que causa respecte majúscul, fins la mena de monstre que pot arribar-te a tocar per fill, per com en surten d’abonyegats. Fou aquí vaig aprendre que quan una criatura agafa una histèria de les grosses, res d’intentar-la apaivagar amb música clàssica o alguna cançoneta de bressol. Res de res. Cal recórrer al que l’expert pediatre va definir com a “soroll blanc”. S’ha d’agafar el nadó rebotat i posar-lo prop d’una rentadora en marxa, d’una aspiradora -a poder ser de la marca Hoover- i, si tot això falla, cal introduir-lo dins un cotxe i començar a fer tombs sense rumb definit.

La meva criatura agafa unes “nirviades” –com diu la meva santa i mallorquina esposa- de por. Quan entra en aquesta mena d’estat colèric de bon matí, me la poso en un braç i amb l’altra mà aprofito per afaitar-me. És amb el que més ràpidament sóc capaç de generar un principi de soroll blanc i no perdre massa el temps fent el tocacollons. Mira que me l’estimo. Però quan veig que una miserable afaitadora el pot arribar a convèncer que deposi la seva inacceptable actitud, penso que n’arriba a ser d’ase!. Se’m queda mirant fixament amb uns ulls oberts i empardalats. I quedo convençut de què, si tingués oportunitat, votaria socialista. Cap altre projecte polític és més blanc, monòton i petri que aquest.

Ara que el socialisme està cercant desesperadament nous jaciments de votants, espero que un cop espremuda la llimona de la immigració no comenci a agafar interès pel tema del soroll blanc. Veient com van d’afamats els crec prou capaços d’atorgar el dret de vot als ciutadans de zero a tres mesos, que són els més feliços de tots quan els ben emblanquinen.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvolgut Dessmond,

Encara en pijama i encara sense dutxar a aquestes altes hores del dematí (per mi, les deu ja són altes hores, sí, encara que sigui diumenge), el Marc m'ha cridat perquè vingués a llegir el teu article. I m'he escapat un moment per fer-ho, ara que no passo gaire temps a l'ordinador.

Com em sona tot això que expliques! El nostre nen també és un "nirvi" dels grossos, mare meva. Agafa unes enrabiades que en el nostre cas només es curen, quan és l'hora, amorrant-lo al pit. Jo sí que vaig decidir criar-lo i t'asseguro que és ara que entenc perfectament les mares que decideixen no fer-ho i anar directament al biberó. És esclau i esgotador. I no vull dir que no estigui contenta de donar-li el pit, però reconec que si ets persona gens acostumada a ser absorbida per una única causa, es fa dur, la veritat és aquesta. Les tres primeres setmanes de vida del Josep han sigut un patir constant. Res a veure amb els que et diuen que ho gaudeixis, que ara és el moment de gaudir-ho. Hipòcrites! Cada dia és un patir nou, i jo fins fa una setmana no vaig començar a gaudir una mica, de donar-li pit, i això que el nen s'hi ha agafat bé des del primer dia i menja molt, però renoi, és tan aclaparador que em supera per totes bandes!

Molts records a la senyora i un petó per aquest nen tan bufó!

reflexions en català ha dit...

Hehe.

A part de tota la literatura, has d'aguantar les mil teories que tenen familiars i amics. Molt saberut, hi ha!

La solució del cotxe en marxa ja me la va dir el meu tiet, que és pediatre. Encara no hi hem hagut de recórrer, però tot arribarà. Ens portes un mes d'avantatge.

Segur que ara votaria socialista, però ja es farà gran i el cap es 'desabonyega'. No cal que patim.

Records, solidaritat i ànims, hehe.


marc

Dessmond ha dit...

Josefina,
Doncs quin honor que dintre de la teva atrafega tasca de mare hi col·loquis la lectura d'aquest post!.

Nosaltres també volíem alletar-lo amb el pit de la mare. Però el post-part es va complicar i la meva dona va quedar molt dèbil. Donar el pit és una feina titànica. Tot i així, ella no era partidària del biberó i jo el vaig imposar. No sé quina mena de remordiments de consciència arriba a crear això de l'alletament "natural". Després dels dies que fa l'haver pres la decisió, encara em fa algun retret, oblidant per complert els moments tant crus que va patir ella. Jo passo olímpicament, però. Ara mateix acabo de donar-li la racció que li toca i és ben bonic això de poder alimentar el cadell. Un motiu més per posar en crisi tanta teoria sobre el pit. És una creu de les grosses, encara que tinguis la sort de trobar-te en forma. Què t'haig d'explicar.

Molt records també i amanyagades per en Josepet!.

Marc,
Tothom està disposar a disparar en nom de la sabiduria canallera. Uf!.
Si no es desabonyega sol, l'hauré de portar al pediatra.
Santa paciència també per a tu!

reflexions en català ha dit...

Dessmond, has llegit la carta del dia de l'Avui?

Hi ha gent que està fatal, no sé si pel part o perquè és així:


"Donar el pit en públic

Dijous passat vaig anar a la comissaria de Vic per fer el DNI al meu fill de 6 mesos. Com tothom sap no és una gestió ràpida i just quan estava asseguda entregant els papers, el nen es va posar a plorar de gana, així que em vaig començar a obrir el jersei per donar-li el pit. Automàticament va saltar una funcionària dient-me que allà no podia fer això. Davant la meva cara d'estupefacció em va dir que "als llocs públics no es pot donar el pit". Jo vaig demanar on estava escrita aquella llei que s'havia tret de la butxaca, perquè no havia vist cap cartell prohibitiu enlloc, i em va contestar que no hi havia cap cartell com tampoc cap que prohibís tallar-se les ungles dels peus (desafortunada comparació!) i que podia ofendre la gent. Indignada em van portar cap a una saleta on no em "veiés ningú".

Em vaig sentir discriminada i molt ofesa, com si estigués fent una cosa mal feta o il·legal, quan l'únic que feia era alimentar un nadó. És increïble que a aquestes alçades de segle XXI encara hi hagi aquests prejudicis i se'ns prohibeixi portar a terme un deure de mare perquè a algú li pugui fer mal als ulls.

Eli Parareda Sala

Vic"

Marededeusenyor senyor, quanta ximpleria!

Dessmond ha dit...

Reflexions en català -Marc-,
No he llegit la carta. Ara, il·lustra perfectament el que deia de les alletadores implacables. No tenen mida ni aturall. Com diu ella mateixa, és increïble que a aquestes alçades de segle XXI hi hagi aquest prejudicis. O aquestes ganes de donar la nota.

Anònim ha dit...

De tota manera, ja són ganes de demostrar el poder funcionarial.

Segur que a la gent que mastega xicléts, o es menja bocates, no els hi diu res. I si la mare hagues tret un biberó, potser hagues sortit a dir, oi que maco!!!.

Personalment, a mí no em molesta. Em molesten molt més altres pràctiques que fan molt més enrenou.

Parlar alt, parlar amb els mòbils, cridar com si estessin a una platja solitària, i, sobretot, perque, amb les comunicacions actuals, amb internet, amb l'administracio oberta, (he he), cal fer cues i esperar estones per a fer una gestió administrativa?

I que consti que no es cap defesna familiar, perque la meva dona, benvolgut Dessmond, ho va tenir clar, malgrè els suaus ssuggeriments de les àvies: biberò des del primer dia. I va anar força bé. Amb tots. Però respecto a les mares que vulguin donar el pit. Ho entenc.

Ànim , que ja falta menys, i el temps passa depresa, per a que els
"potitos" puguin entrar a ajudar...

Ben cordialment,
Andreu

El veí de dalt ha dit...

Espero que no se t'en vagi la mà i no me l'afaitis al pobrissó! "Silenci blanc..."; juàs, juàs!

Anònim ha dit...

Ei, amb silencis blancs o sense és preciós.

No et preocupis que sabra destriar entre els sociates i els bons....

Un petó enorme per les galtetes.....

Anna ( na Torredeflot)

Anònim ha dit...

Qué n'és de sàbia la natura!

Benvolgut Dessmond, aquest "absorbiment", no et pensis pas que és casual, no, que está ben planificat per aquesta natura tant sàbia.

Recorda la veu de la experiencia: "de petits, te'ls menjarias, de grans t'empenedeixes de no haver-te'ls menjat".

Ah!, amb els nets, encara és pitjor, tu.

Cordialment.

Anònim ha dit...

Qui fos infant per "redescobrir" els silencis blancs!
Quina preciositat de nen.
Vigileu de no agafar vosaltres les "nirviades" i procureu dormir quan pogueu :)
Molts records a la mare. Cuida-la!
Salutacions Dess.

Cesc. ha dit...

No cal capficar-se pas gota, benvolgut Dessmó, pensa amb els milers de generacions que ens precedeixen.
Amb això dels colors m' has fet pensar amb el meu petit que cap a quatre anys va dir-me un dia que els seus colors preferits eren el blanc, el negre i el lila...vaig estar a punt de portar-lo a una teràpia de grup per deviats cromàtics, però res, no va caldre pas, és del Barça. Com Déu mana, i no pas com jo havia gosat dubtar.
Salut i independència,
Cesc.