Nous filons per a l'esquerra

“Un fill et canvia la vida”. És un top of the top dels tòpics. De moment em sembla el més incontestable. D’ençà encara no fa dos mesos que qualsevol de les vint-i-quatre hores que té un dia, totes són bones per estar en condició de disponible. I sense opció a poder fer-me el boig.

Hi ha molts més tòpics que giren al voltant de les criatures. Hi ha nombroses col·leccions de llibres d’autoajuda. Hi ha múltiples teories referides a l’embaràs i el post-part. Hi ha una immensa producció que gravita al voltant de la paternitat, de cursets imprescindibles, etc.. A mi m’ha tocat de tot. Alguns episodis ja els he confessat i d’altres resten en silenci sepulcral.

En el capítol de l’alletament ja vaig haver de passar alguna escena vergonyant. Però així em va quedar molt clar el gran invent que ha resultat ser el biberó. Us asseguro que posa una mica nerviós conversar amb una indòmita alletadora. Hi ha qui parlant, en un moment donat, es pot gratar el lòbul de l’orella o un repèl del dit polze. No passa res. Però quan la teva interlocutora decideix canviar-li el pit a la seva criatura, amics meus, la cosa no és el mateix. Perquè hi ha regalims pel mig o l’altre mugró potser no aflora prou enravenat. Mil coses, que resulten de mal comparar amb qualsevol altra mena de conversa, on grates aquí o grates allà i no destarotes ningú. És per aquí que comences a trobar atractiva l'opció del biberó, malgrat tota la teoria pensada només en la seva destrucció.

Un altra història que mai pot perdre’s un futur pare és una conferència que du per títol “Com sobreviure al primer mes”. Hi fas grans descobertes, certament. Des del color i la textura de la primera caca d’un nadó, que causa respecte majúscul, fins la mena de monstre que pot arribar-te a tocar per fill, per com en surten d’abonyegats. Fou aquí vaig aprendre que quan una criatura agafa una histèria de les grosses, res d’intentar-la apaivagar amb música clàssica o alguna cançoneta de bressol. Res de res. Cal recórrer al que l’expert pediatre va definir com a “soroll blanc”. S’ha d’agafar el nadó rebotat i posar-lo prop d’una rentadora en marxa, d’una aspiradora -a poder ser de la marca Hoover- i, si tot això falla, cal introduir-lo dins un cotxe i començar a fer tombs sense rumb definit.

La meva criatura agafa unes “nirviades” –com diu la meva santa i mallorquina esposa- de por. Quan entra en aquesta mena d’estat colèric de bon matí, me la poso en un braç i amb l’altra mà aprofito per afaitar-me. És amb el que més ràpidament sóc capaç de generar un principi de soroll blanc i no perdre massa el temps fent el tocacollons. Mira que me l’estimo. Però quan veig que una miserable afaitadora el pot arribar a convèncer que deposi la seva inacceptable actitud, penso que n’arriba a ser d’ase!. Se’m queda mirant fixament amb uns ulls oberts i empardalats. I quedo convençut de què, si tingués oportunitat, votaria socialista. Cap altre projecte polític és més blanc, monòton i petri que aquest.

Ara que el socialisme està cercant desesperadament nous jaciments de votants, espero que un cop espremuda la llimona de la immigració no comenci a agafar interès pel tema del soroll blanc. Veient com van d’afamats els crec prou capaços d’atorgar el dret de vot als ciutadans de zero a tres mesos, que són els més feliços de tots quan els ben emblanquinen.