Maragall, noi de casa bona com pocs en queden per Barcelona, va passar la seva vida pul·lulant per l’esquerra. Com tants i tants altres nois de casa bona, ja siguin de Barcelona capital o de comarques. Quan comences a gratar, veus que el socialisme post-franquista és del morro molt fi d’una banda, i molt arreplegat per l’altra. Posar en un mateix sac tot aquest material humà, per força, ha de comportar un majúscul mal de ventre o un digestió pesada. No hi ha aparell capaç de pair-ho sense trauma.
Resultat d’aquesta pesantor és que en Maragall va sortir disparat. Jo diria que expel·lit, ves a saber tu rumb cap a quina òrbita. Maragall, però, mai ha tingut una trajectòria clara. Mai. Ha funcionat a cop d’humorades. Ara tiro cap aquí, ara cap allí. Com això de convertir-se en un abrandat coronel de les esquerres. Segurament fou un dels seus primers cops de geni. Això sí, molt glamurós. Suposo, també, que a l’època havia de ser difícil proclarmar-se conservador i antifranquista.
Ha estat un personatge frívol. Políticament fluix. Nacionalment aigualit, com tants d’aquests prohoms de casa bona i molt d’esquerres. El numeret de la corona d’espines va ser la mostra gràficament més colpidora. Però en aquella mateixa escapada oficial, per exemple, al senyor li va donar per fer-se afaitar en un zoco. Confondre un viatge institucional per un de costellada és un acte d’irrefrenable frivolitat. O les seves idees catalanistes i federals. Sota el titular no hi ha res més. Tota una teoria enunciada i mai escrita. Com pot ser ara mateix això del Partit Català Europeu o alguna cosa per l’estil. Encara no sé ben bé a què va portar l’anunci de tenir registrada la marca i esbombar-ho tant aviat. Un vertader misteri. O declarar-se catalanista, més que nacionalista. Tant que feia angúnia veure’l ballar a mode d’havanera quan sentia les notes del Segadors. Allò que en diu catalanisme en realitat significa bonrotllisme. Aigualir la nostra identitat per por a no resultar provincià. Quan pels JJOO sortien masses banderes catalanes, ell per compensar en repartia de barcelonines, amb dos dels quadrants representant l’espanyola. Nacional i rematadament fluix.
Avui fa una setmana que va presentar l’obra “Oda inacabada”. Un acte qualificat de “càlid homenatge” per les cròniques més oficialistes. Tots els seus enterradors polítics a primera fila, fent-li costat. L’aparell, socialista, l’ha digerit perfectament i ha sabut expulsar qualsevol focus d’incomoditat. En un tres i no res l’acció dels bífids ha resultat tan miraculosa que la imatge de l’altre dia no fou més que pura poesia. Tota la resta la farà els mitjans, que són part del mateix i actiu pla.
10 comentaris:
OK, benvolgut DessMond.
Amb l'esperança de que l'oda Pasqual sigui totalment acabada, i amb forrelad posat.
Cordialment,
Andreu
Andreu,
Vols dir que l'oda d'en Pasqual l'acabarà mai?. Jo el crec incapaç.
Molt bé, molt d'acord, Dessmond. Maragall és l'exemple suprem de la banalitat postmoderna aplicada a la política.
POBRE HOME. JA TE PROU PENA. NO FEM MES LLENYA.
MAI HA SIGUT UN POLITIC,PERO SI UN PERFECTA DINAMITZADOR, "TENIA IDEAS" I MOLT ENTUSIASMA. PERO ESCLAR EN EL PSC, AIXO ES UN ESTORB. JUGANT AMB BCN.....
Que dius que queden pocs nois de casa bona! N'hi ha un munt, el que passa és que semblen molt senzills! Vivim en el món al revés, no em cansaré de dir-ho. M'ha agradat llegir aquest post perquè has 'retratat' un tipus de gent que conec i que fan una mica de ràbia, sí.
dons, mira, jo al pasqual me l'estimo.
La malaltia degenerativa diagnosticada, ven. Un bon home, simpàtic i rialler. Un grapat de paperetes dipositades a l'urna dels desemparats.
País de iaies, cony.
Com a maragallista-leninista, i en el ben entès que el que no se li perdona és que li liquidessin la carrera política per la seva ambició nacional quan altres van caure del poder abraçats al PP d'Aznar, dic el següent:
1) Els argüments desqualificatoris de l'estil dels de casa bona són més aviat fluixos, a més de deudors de la barroera demagògia dels nostres enemics quan assenyalen la -pressumpta- incompatibilitat entre tenir ambició nacional i ocupar càrrecs la legitimitat dels quals emana de l'ordenament jurídic nacionalista espanyol.
2) Val a dir que, contràriament al que s'assenyala en el cas català, el fet de que els defensors d'ideologies esquerroses acostumin a tenir un nivell social, cultural, acadèmic i econòmic al que tenen els que defensen les dretes, perdó, els de centre, perdó, els de ni l'un ni l'altre, etc., no és pas una originalitat nostra, sinó que és el que succeeix a tot occident. Tots els nuclis de poder als USA així ho certifiquen -D.C., Massachussets i NJ-, i la claca de garrulus de Utah no pot veure al que anomena elits liberals.
3)Aixímateix, no existeix una sola diferència ètica, lògica i política entre els indocumentats que bramen al carrer per unes caricatures de Mahoma i els postmoderns que es posen les mans al cap per fer mofa d'una corona d'espines.
4) No deixa de ser curiós que, mentre uns s'apressen a tirar de la demagògia aquesta del poder adquisitiu de persones com el president Maragall, altres tiren d'una demagògia de signe contrari contra el jardiner i tants d'altres. Ara, que siguin els mateixos els que simultàniament defensin ambdós arguments supera el llistó de la curiositat.
Signat: Popota, a Proud Friend of Joan Tardà.
Benvolgut Popota,
Tu no tens ben bé un problema de missatge. Tu tens un problema de desubicació. Deixa que t' ho digui aquí.
Deixes missatges a blocs on no toca.
En Maragall, com en Tardà, són gent que deixaran de ser sociates, i llavors els caldrà comprensió, mai abans.
Com cal.
Salut!
Cesc.
Caram, en PopotaMaragai, quin home!
No es tracta, crec, d'avaluar nivells culturals, sinò la feina feta en l'ofici triat. Ni el Pasqual va ser dels polítics més cults, ni, sobretot, dels més coherents. Els seus canvis d'humor, bipolars, i d'actuacio política, el van dur on l'han dut, a la banqueta. Volia, ell i el seu entorn mes directe, manar, i quan va manar a l'ajuntament la va cagar. Va quedar deutor dels constructors i dels altres del partit. I no va saber deixar res estructurat. Mes aviat el contrari. Descontrol.lat. Financerament, sense quadres estables, i sense horitzó. I la tragèdia de perdre i governar, sense saber-ne, son els 3 anys de Dragon Khan , negatius per a tothom. Ara, orgull, molt, sobretot per la banda familiar directa, però sense correspondència amb els fets. Es patètic, per exemple, que ens digués per totes bandes que ell i el ZP eren l'espanya plural federal, que ell el va descobrir i que era de fiar....i la caiguda final. Pot despertar simpaties, allà cascú, però objectivament un desastre. La prova: qui el troba a faltar?
Absolutament ningú.
I això, després de 30 anys, és la prova del nou.
Cordialment,
Andreu
Publica un comentari a l'entrada