Molta merda

Hi una expressió ferotge en el món del teatre per significar sort: “Molta merda”. El dia d'una estrena hom desitja “molta merda”. Tot i que té el seu perquè, a mi em sembla igualment desagradable. Però en fi, així és el món de la comèdia en general i potser massa escatològics els catalans en particular.

Quan els mitjans del règim van anunciar un sobtat viatge oficial cap el Japó, amb president inclòs, vaig pensar que es tractava d’una altra mena de comèdia. D’un d’aquells bolos imprescindibles per mirar d’arrodonir una temporada catastròfica. Però comèdia a tots els efectes. A veure que s’hi pot anar fer a la Nissan empès per una calrada, si no és altra cosa que els pastorets. Una representació pensada pel públic català, més que pel japonès. Èxit mediàtic esclatant als telenotícies -del règim-, com no podia ser d’altra banda. I poca cosa més. Molta merda, vaja.

En aquest context de malabarisme polític, de comedieta permanent, tenim el plat fort de final de temporada. Els pressupostos espanyols i el finançament català. Pura comèdia des del moment que són comandats per la mateixa ma, molt amiga i plena ella de talant.

Jo auguro que serà un plat fort. D’aquells que fa temps només podies veure al Romea. Una d’aquelles obres que van convertir en Segarra en tot un ídol de masses. El paper, les maneres, que ahir va començar apuntar n’Iceta sobre la comèdia socialista serà antològic. Seria un greu error perdre’s el detall perquè, com sospito, superarà tot el vist fins ara. Per exemple, a mi sempre em va semblar fora mida la tradició molt socialista d’autoproclamar-se vencedors de les eleccions nacionals, quan abans de començar-les tothom sabia que en Pujol repetiria. En Margall fou el més sofisticat en parlar del seu govern, que després reconvertia cap l’ombra. I és clar, tot allò certament acabava amb molta merda.

Ens trobarem davant un nivell superior de representació teatral. Quan rememoro les escenes montillesques, un cop aprovat l’Estatut, on el personatge fa una sentida declamació a modus d’advertiment, tipus “això no pot quedar així”, no puc evitar l’esgarrifança. O aquelles memorables escenes, on el mateix Montilla, en Castells i el propi Iceta interpreten uns personatges que es desdoblen, fent un paperet de català tímid al Parlament i seient amb molta desimboltura a la banda espanyola, quan arriben a Madrid. Allò fou una antologia mai vista. Com tothom sap, actuacions semblants havien de portar merda a cabassos.

Ara veurem uns personatges amb una dificultat de representació semblant. Un protagonista principal ja comença a donar pistes al galliner, tal i com fan les obres més classicones. Així va formant-se una tupida atmosfera que intenta altre cop fer gran el misteri del teatre. N’Iceta, en un pols sense precedents, amenaça al PSOE fins i tot amb un trencament de relacions. Ara que és Nadal i que la merda ja ens surt per les orelles, pocs serem els que no encertem aquest final: fum, fum, fum.