El color d’Obama, daltonisme progre (1)

La revista Time declara n’Obama personatge de l’any. Per activa o per passiva, enguany les eleccions americanes han estat seguides de forma aclaparadora a casa nostra. Són milers i milers les persones que d’una forma o altre, dins del seu coret, l’han proclamat el seu heroi particular.

Sobretot gent tradicionalment antiamericana es va abocar a seguir –a la seva manera, of course- la campanya i va dipositar tot un seguit d’esperances damunt n’Obama amb una fonamentació més que dubtosa. Persones que tenen un coneixement pràcticament nul de la política americana, que mengen i beuen del tòpic per proferir quatre esgarips en contra dels americans. Fins que el candidat demòcrata es va proclamar gràcies a haver descavalcat na Hillary. Aleshores va haver un bri de ves-a-saber-tu-quin-coi-d’esperança en el firmament, que va fiblar i commoure tant d'esperits. Erràtics, sens dubte.

Ben curiós ha estat el comportament d’aquesta parròquia obsessivament –per no dir infantil- antiamericana. Això sí, de fusta molt progre. I molt suficient i tan puntualment sabedora de tots els mals que irradia Amèrica a la resta del planeta. Que n’Obama sigui color café ja és un fet revelador en si. És de tal magnitud que, per exemple, tornarà el món més just i coses com el protocol de Kyoto quedaran resoltes així que la carcanada del proper president electe pugui prendre possessió del seu càrrec. Per mor d’aquest color café, que mai fins ara havia lluït cap altre president americà. És la versió transatlàntica d’aquest dogma de fe "multiculti" que gasten a casa nostra, que transforma l’acció humana i fa miracles mai coneguts fins ara. Amb el mateix grau de sapastreria que defensen les bondats encara per demostrar del bonrotllisme, han professat fe cega en Obama.

Aquesta visió de la crosta d’esquerres ha arribat a trempar tant que fins i tot va destacar la televisió del règim cap Amèrica, a fer un seguiment en directe d’un resultat més que cantat. Per que, és clar, n’Obama si que s’ho ben mereixia.

No se quan durarà aquesta eufòria de tres al quarto. Perquè les barbaritats sobre el que és Amèrica segueixen brollant, encara que siguin pel cantó oposat. N’Obama té tots els números de resultar una gran bombolla política. Són masses les faules i les visions naïfs les que l’han fet pujar en l’escala de preferències personals en milers d’individus. Que ni sabien ni saben que coi és Amèrica. Que confonen el color negre amb un descendent d’esclaus, que ni voten ni han fet mai cap seguiment en primera persona del què realment passa en la vida política dels US of A. Que segueixen tocant d’oïdes, com han fet sempre.

De lliçons morals aquesta campanya americana n’ha donat. Però aquests ullarros tant de borni que té aquesta progressia nostrada ni s’ha donat per al·ludida. Ha quedat entrampada –també com sempre- en la façana de l’embull. I ha passat de llarg el fet que la crisi financera ha estat una gran aliada pel cantó demòcrata o que Amèrica ha donat una lliçó mundial d’exercici democràtic. Tot el recorregut per arribar al punt de les eleccions ha estat exemplar. Res comparable al que estem acostumats en aquestes latituds. Res. I, per exemple, l’elegància en què McCain va acceptar el resultat, és un grau de civilitat política que molts voldríem veure, encara que sigui en versió infinitesimal, en l’autoanomenada esquerra. Sí, aquests que només ho veuen tot de color tan negre cafè o no saben trobar absolutament res.