dilluns, de desembre 22, 2008

El color d’Obama, daltonisme progre (i 2)

Obama va guanyar. És americà. Un detall com aquest no l’hauria d’oblidar ni el més rabiosament progre de la classe. En convertir-se en president oficial dels Estats Units veurem el que tarda a decolorar-se-li aquest torrat de cafè que tan ha encisat. Ha pesat molt més que qualsevol dels sopars de duro que ens va servir en plena campanya electoral.

És Obama o és Amèrica el que realment val la pena?. Amèrica, sens dubte. Obama és un producte típicament americà, dins d’un sistema que ja voldríem veure a casa nostra.

Una de les actituds més censurables –per repugnant- de la política catalana és la d’utilitzar la vellesa de forma pejorativa. S’ha fet anar fins i tot com insult. Poques coses m’han causat més sorpresa -i mala llet- que sentir dir-li a en Pujol que havia de plegar perquè ja era “massa gran”. (I no precisament perquè el destinatari sigui molt honorable. Per a qualsevol altre m’indignaria igualment, per la baixesa moral d’aquest recurs). La cançoneta amb multiplicitat de variacions va sonar massa temps, en el cantó dels que avui s’omplen massa la boca de patriotisme social. Ara, si deies per exemple “delirium tremens” ja podies córrer a rentar-te la llengua amb sabó i pregar un perdó públic. Encara que el delirium fos patent.

No hi ha societat més desgraciada que la que no sap tenir respecte per la seva gent gran. No hi ha desgraciat més perfecte que qui considera menyspreable la vellesa i que cal amagar-la de l’escena pública. Em meravella que hi hagi qui d’aquesta actiutd en faci ostentació. I acte seguit es proclami “patriota social”.

Aquesta mena de subhumà si que pot agafar a n’Obama per aprendre nocions bàsiques de patriotisme. Amèrica n’és tot un exemple d’això. Com ho és el fet de tenir una determinada edat i ser perfectament apte per aspirar a presidir la nació. A McCain la seva setantena d’anys no li ha suposat cap handicap polític. Ni ha inspirat els seus oponents per mor de ja no ser cap jovenet. El mateix Obama compta amb col·laboradors de màxima confiança i que tindran un paper molt rellevant, que superen la vuitantena. I aquí només ha arribat el flaire d’una multiculturalitat d’opereta!. Qui no recorda l’entranyable Ross Perot?.

Als Estats Units del dimoni saben que l’experiència és un grau. Que no l’aporta qualsevol indocumentat, sinó la gent amb un cert recorregut vital. No hi ha gaires societats al món que hagin lograt progressar civilitzadament prescindint directament dels més grans. Excepte Catalunya. Alguns s’autoproclamem moderns, progres o patriotres socials quan en realitat demostrem ser el caganer del pessebre i fum fum fum. És per això que pot haver fet tanta fortuna per aquí el color del cafè i poca cosa més.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Una de les coses que més ha ajudat als EE.UU. a progressar, ha sigut el tenir en exclussiva la màquina de fabricar dòlars.

L'altre, la de tenir en politica internacional, el mateix objectiu des de que s'adonaren que la podian assolir. De fet, ha sigut una continuació de la que empraren en la conquesta del "far west".

Salvador ha dit...

I alguns també recordem l'entranyable Fraga Iribarne ;-)

L'actitut de Jordi Pujol demostra un gran sentit de la responsabilitat. Ningú millor que ell per jutjar si encara té prou forces per seguir amb una feina tan feixuga. El que trobaria censurable és que ho hagués dit d'ell un altre.

Joan Safont ha dit...

Ara que en porto, em trec el barret! Una forta abraçada i molt Bon Nadal!

Josep-Empordà ha dit...

Caram!, rellegint els comentaris m'adono que el meu, el 1er. ha sortit com "anònim". Donç no, que a mi m'agrada donar la cara.

Disculpa Dessmond, no sé que cony he fet.

Andreu ha dit...

Home, Josep-Empordà!! I per algunes coses més. L'ensenyament universitari,les patents, la investigació científica, la divisió de poders, on els estats mantenen més poders que el federal; la independència de la premsa, tot i les seves simpaties, del poder polític i econòmic; la transparència generalitzada; el "qui la fa la paga", si menteix publicament sent servidor públic; la integració de tots els milions i milions de persones, pobres, que han acudit des de finals del segle XIX; la determinació, quan s'hi posen, a resoldre un problema o situacio; etc. Moltes virtuds tenen aquella gent i aquell sistema, on prima l llibertat i l'individualisme.

Jo no hi viuria pas, però són un gran subcontinent de persones lliures i amb justicia que funciona, premsa que fa la seva funció, politics que assumeixen responsabilitat, i on el treball segueix sent una virtud de tothom, o de gairebe tothom.

I quant a la gent gran, com bé diu en Dessmond, el flamant president Obama s'ha rodejat, com a primers alts càrrecs, de gent que ja havia tingut funcions importants a les administracions Clinton (fa 15/8 anys), i que ja no són joves, i tenen mes edat que el nou President. La Sra. Clinton serà secretària d'Estat, si, però després que el seu marit publiques la llista de tots els donants per a la seva biblioteca a Arkansas, i després que passi, com tothom, les duríssimes sessions dels comitès d'idoneitat del Senat. El director de la CIA segueix, de l'administracio Bush a l'Obama i, cap problema, perque també tenen la virtud de ser els menys sectaris, i els menys partidistes, dels estats occidentals. L'individualisme, la responsabilitat individual, han estat frens al partidisme paritocràtic, i sempre tenen un gran nombre de personalitats polítiques respectades per les dues faccions de les cambres.

La capacitat no desapareix amb l'edat, ni la competència ni el talent. Mes aviat al contrari, l'experiència facilita més bones decisions. L'edat del vicepresident del nou president Obama no es que sigui la d'un ZP, per exemple.

En resum, mentre per ací tothom fa conyetes amb l'avi Solbes, amb la seva edat, allà, encara podria escalar posicions mes elevades a l'administracio.

Aixi ens va, per ací, i , per allà, amb problemes, van molt i molt millor.

Cordialment
Andreu

Josep-Empordà ha dit...

Si Andreu, estic d'acord amb tu, però tot aixó, en una nació que no ha de preocupar-se en recaptar dolars per poder sobreviure, perque si no en te, els fabrica, és molt més fàcil. Al final, tot s'ha de pagar.

Cap altre nació del mon mundial podria sobreviure econòmicament amb el dèficit comercial i presupostari tant monstruós com el que te EE.UU.

kpitana ha dit...

eiiiii felicitat PARE...la meva enhorabona..

Josep J. Rosselló ha dit...

Pel blog de la kpitana he sabut de l'arribada del Pere. Enhorabona i salut per tots, especialment ara per la Cruella.