Ben lluny de Barcelona

Una notícia que també ha quedat totalment eclipsada pel triomf d’Obama ha estat el nomenament de Barcelona com a seu de la Secretaria de la Unió per la Mediterrània. Justament ahir el ministre d’afers exteriors espanyol va felicitar-se’n.

Si vols saber-ne més de la qüestió, d’aquesta flamant candidatura pots treure el nas per aquí. Hi trobaràs tota la carn que s’ha posat a la graella, tal i com ho diria un Matias Prats qualsevol. Llegint i rellegint, fins on l’humor doni de si, acabes veient que les volades de coloms no coneixen topalls. Els socialistes són, com ja vaig apuntar ahir, els reis del mambo en aquesta mena d’arts.

Jo suposo que en clau mental estrictament de funcionari això suposa un èxit esclatant. Aquesta mena de txiringuito sempre acaba significant la col·locació o rehubicació de material humà que sol empènyer en algun nivell de l’administració. Ara, però, que som en plena època de vaques magres, aquest organisme serà una via nova a explorar. De ben segur que ja té un pressupost associat i ves a saber tu qui li haurà de fer front. És la mena de santuari que més hauria d’abundar. Sempre que el pagui algu altre, fa menys angúnia abocar-hi cabassos de gent.

Barcelona, bressol d’idees completament buides i capital mundial de qualsevol tipus de fum envernissat d’avantguarda, pot anar novament inflada de goig. Després d’experiències religioses com ara el Fòrum de les cultures o la recent aprovació al Parlament d’una cosa tan vital per a la humanitat com serà l'Institut Català Internacional per la Pau, ara ja tenim al sac una nova seu d’un invent que ha de servir per a la construcció de la ciutadania euromediterrània. Poca broma, doncs.

Vist el grau d’escalfament que experimenta el planeta en aquest punt tan concret que és la socialistada catalana, estic convençut d’una cosa: si el txiringuito realment pot significar alguna cosa de pes, de projecció, de progrés, per a Catalunya o simplement per a Barcelona, la cosa hagués anat a petar lluny. Com ja és santa tradició. Mai la diplomàcia espanyola hagués permès pintar res en el món als catalans. Quan vaig sentir en Moratinos dir que ja teníem una eina per conrear la multiculturalitat i fomentar encara més l’esperit solidari entre pobles dins aquesta gran làmina d’aigua que dibuixa la Mediterrània, està clar que el tema va d’això. De donar molts copets a l’esquena catalana i progre i el realment important segueix el curs de sempre: o direcció a Madrid o ben lluny. Però el cas és que ho sigui molt.