La ineficiència és la mare de totes les guerres, però de les perdudes. Ahir en parlava de l’espanyola que dona uns resultats magnífics, afortunadament. Però també s’ha d’anar amb compte amb la pròpia, perquè ens pot portar directes a la indigència. No tots els nostres mals són espanyols. En tenim d’estrictament catalans.
Cada cop que s’acosta l’onze de setembre hi ha motiu per a la reflexió pàtria. Es programen manifestacions i, un cop la brigada d’escombriaires ha tret del paisatge el darrer flyer abrandat, la vida segueix exactament com sempre.
Ara són els “sobiranistes al marge de partits” els que convoquen. Rere aquesta crida hi ha una llista de personalitats que donen suport a la manifestació “Per un estat propi”. En el terreny esportiu seria el més semblant al que fa la selecció catalana: partits de costellada. Comencem a estar massa avesats a fer propostes polítiques també de costellada amb personalitats de “tot a cent”.
Em costa molt de creure que la direcció d’un país es pot gestionar per generació espontània. Tenim els polítics amagats a l’armari, perquè no fereixin la sensibilitat i l’espai que els tocaria liderar en un onze de setembre com el present, el substituïm per una caterva de sobiranistes. Això sí, avalada per una colla de personalitats.
Sort de la ineficiència espanyola, repeteixo. Sort!. Amb aquests plantejaments tan sòmines, la sobirania trigarà dies a caure’ns del cel. Si els països són resultat dels mèrits propis, no dubto que el nostre trigarà a quallar. Perquè cada cop ens fa menys angúnia donar per bo allò que no corre ni amb rodes.
Sense un lideratge polític fort no hi ha resultats en aquest camp. I en un escenari, roent com l’actual, els partits –els nacionalistes, com a mínim- haurien d’haver fet una crida contundent per encarar el finançament, per exemple. Tenir tot un poble al darrera els atorgaria una força molt diferent de la que els pot subministrar l’armariet en el qual, com a sapastres, nosaltres mateixos els volem entaforar. Cada cota de llibertat s’ha de treballar i s’ha de guanyar. És un procés lent. Esgotador, poc amable. El que tu vulguis i una mica més. I ha de tenir els líders que pertoca.
Que calli el conseller Castells i que parli en Joel Joan. Això segur segur que ens portarà directes a un nou capítol d’una “Porca misèria”.
9 comentaris:
Totalment d'acord, amic Dessmond, totalment d'acord.
Elies,
Per variar, vaja. Salut!
També ens podríem preguntar per què intel·lectuals com el Quim Monzó, el Sergi Pàmies, etc., es posicionen políticament amb el seu silenci, que és una manera de posicionar-se políticament.
Marc,
Perquè ja els bull prou bé l'olla?
Molt bon article. A vegades alguns que baden boca per part catalana inhibeixen a molts catalanistes.
Ep Dessmond,
Potser t'interessa això:
divendres, 19 de setembre
20 h. Museu de Granollers (c. d'Anselm Clavé, 40-42)
Taula rodona: "La regeneració del catalanisme". Hi participaran: Alfons López Tena, magistrat i vocal del Consell General del Poder Judicial; Vicent Sanchis, periodista i director de l'editora del diari AVUI; Agustí Colomines i Companys, director de la Fundació Ramon Trias Fargas
Organitza: Òmnium Cultural
Ja veig Dess que esperes tant com jo de la manifestació de demà.
Benvolguts DessMond i Joliu.
Jo també espero el mateix.
Tanmateix, imaginem que al final de la mani de demà parlessin tres oradors: Valentí Puig, Lluis Recoder i Josep M. Terricabras, per exemple.
Tothom, dels móns catalanista, nacionalista i sobiranista, si sentiria "unitàriament implicat i representat"?
Ho dubto.
Fa 32 anys, 11 de setembre a Sant Boi. Primer tolerat amb el governador Civil Sanchez Teran, 11 mesos després de la mort al llit del dictador. "Unitari", amb totes les forces de la resistència i de l'oposició catalanista implicats.
Oradors: Octavi Saltor, Miquel Roca Junyent i Jordi Carbonell.
Prop de 100.000 assistents. Predomini de les senyeres senyeres. Predomini partidari de gent de CDC i del Psuc.Servei d'ordre a càrrec de gent del Psuc i de CDC, sota la direcció de Miquel Sellarès.
Ara, crec, i em sap greu, 32 anys després, alguns i algunes, potser molts i moltes dels qui escriuen alguna cosa, trobarien "poc pura i massa poc arrauxada" la terna d'oradors.
I Tv3, la seva, de ben segur, donaria menys informació dels parlaments de la que van donar al circuitet catalanet de Sant Cugat, de la TVE.
Progrès? Exigència diferent? Pluralisme? Partidisme sectarista?
Es evident, tot , en 32 anys, ha canviat molt i molt. I no a pitjor.
Però aquella il.lusió col.lectiva, d'una part del pais, constructiva, reconstructiva, s'ha marcit o està dormint una bacaina irresponsable i nihilista.
No tot està per fer, s'ha fet molt, i, per tant, tot encara és molt més possible que fa 30 anys.
Però hem de seguir caminant,sense aturar-nos més que per refer forces i seguir el camí de la plena llibertat catalana.
Com escrigué en anys fosquíssims, duríssims, el poeta,
Assaig de cantic en el temple
Oh!, què cansat estic
de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
aixì l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,
Però no he de seguir mai
el meu somni,
i em quedaré aqui fins a la mort,
car sóc també
molt covard i salvatge,
i estimo a més
amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
Visca Catalunya Lliure !!
Cordialment,
Andreu
Josep (sl),
Celebro que t'hagi agradat.
Charlie Hi-Hat,
T'agraeixo molt la informació. Per poc que pugui hi treuré el nas. A veure com ho tindré el proper divendres, doncs. Merci!
Joliu,
Molt, espero molt. Molts badalls.
Andreu,
Hi ha una il·lusió que s'ha marcit perquè fa massa temps que vivim -catalanament parlant- a base de greixos saturats. Tirem de fast-food ideològic, pensant que les coses es fan pim-pam-pum. Això porta de pet al nihilisme més dur. A veure si demà puc fer el post que volia fer, justament sobre aquesta forma tan errònia d'entendre el fet de manifestar-se com les cabretes de la montanya.
Cert que n'hem passat de més dures, com les que van viure el poeta i tants i tants. És una llàstima que no sapiguem treure molt més profit dels dies que vivim.
Publica un comentari a l'entrada