La infeficiència espanyola

Farà, potser, més de trenta anys que vaig anar per primer cop al que molts en diem – innocentment?- la Catalunya Nord. Un senyor va informar al meu pare que allí només parlaven català la gent molt gran i els esnobs, que són quatre penjats. A mi aquesta conversa m’ha revingut molt cops. Sempre ha anat ressuscitant de forma intermitent, des que la vaig escoltar.

He de dir que hi he posat ben poc els peus a la Catalunya Nord. Sempre escopetejadament, sense temps per parar gaire l’orella. Fins la setmana passada. Per culpa del síndrome de les vacances i per les ganes per descobrir raconets que em van deixar enceses tantes anades per Mallorca i que ja vaig explicar en el seu moment.

Feia temps que volia conèixer Cotlliure i la zona que suposadament forma part de la Costa Vermella: Argeles, Banyuls, Cervera, Port-Vendres, Portbou. Una col·lecció de lloc petits que els vas trobant en una magnífica carretera que va recorrent la costa. El trajecte és únic, això sí.

A Banyuls m’interessava més conèixer les vinyes. S’hi fa un vi més aviat dolç que té molta nomenada i que jo he tasta poc per no dir gens. En un lloc en mig d’un bosc hi ha el Museu de n’Arístides Maillol. I des d’allí, des del museu mateix, arrenca una carretereta minúscula que va enfilant-se cap amunt amunt amunt. El paisatge és monotemàtic, amb el verd dels pàmpols. Hi vas trobant vinya en pendents més que endimoniats i en els llocs més impossibles de treballar. Hi ha hectàrees de conreu que només es poden fer manualment i amb una paciència de beat. Vaig quedar astorat. Hi ha vinyes que gairebé són en plans verticals, que donen directament al precipici. El cep neix entre betes de llicorella. Suposo que el patiment de la planta ha de donar un raïm excel·lent. Hi ha moltes plantes que són centenàries. És un espectacle únic el que vam trobar.

Deixant les vinyes, tot el demés fou molt decebedor. Cotlliure, per exemple, és un llogarret turístic fins l’insult. Hi ha la bandereta catalana per arreu, en mil formes. Però sempre pensada per atraure una venda. La bandereta quadribarrada és per posar l’accent en el souvenir, res més. No hi queda un bri de catalanitat. Ni en els llocs que diuen oferir cuina catalana saben fer-te un pa amb tomàquet. Literal. Vaig quedar tan emprenyat que en una vinateria, a Port-Vendres, vaig demanar perquè ningú no parla català. La resposta, en un magnífic espanyol, fou: per culpa de la immigració. La industria del turisme al Pays Catalan és tan prometedora, que ha portat francesos de per arreu. I els autòctons, aquells que en podien saber parlar –els esnobs, vaja-, han quedat definitivament enterrats.

Vaig quedar fart de tanta gent com hi havia, àvida de consumir sense saber exactament el què. Senyera amunt, senyera avall. Ara, cap rastre de catalanitat. A vegades penso que no sabem la sort que hem tingut de quedar a la part espanyola. Aquesta anormalitat de ser una nació sense estat que segueix bategant tres-cents anys després de ser conquerida, això només podia passar en una administració com l’espanyola. És el colmo de la ineficiència que permet fenòmens com el nostre. Gràcies a Déu.