Em sobta que encara no l’haguem identificat, perquè fa temps que va prenent forma. Per això ha de ser la gran crisi. Va fent mica en mica i acabarà tenint aquella empenta que s’ho endu tot per endavant.
Quan va començar la bombolla tecnològica, fins i tot el més ruc va preveure que allò no podia acabar bé. Després va seguir la febrada del totxo. Aleshores aquell tant ruc ja era un expert en bombolles i pronosticava que també la cosa petaria. Era qüestió de temps.
Per fer-ho graciós tenim un símbol de referència que és el guarà i tenim un sistema educatiu que en provoca grans fornades. És per aquí que ha de venir-nos la mare de totes les catàstrofes.
Ara que toca la tornada a l’escola, em revé l’ombra del que serà una gran crisi. Sens dubte. Molts ensumen el què passa quan determinats valors s’engreixen artificialment. Està clar per on és que vindrà l’explosió de tal bombolla i no serà de cap valor estrictament econòmic. La gran crisi resultarà moral més que material.
Ja fa prou que l’educació a casa nostra reposa sobre uns fonaments que es van aprimant amb el temps. Convertim en heroïcitat coses tan poc heroiques com pot ser superar l’examen de selectivitat, quan en realitat mai ha fet de filtre de res. Acceptem donar el mateix valor al fet d’estudiar o de fer-ho veure. Passar de curs amb quatre suspesos és això, convertir en caricatura el sistema. O segons ja està anunciat, el famós tractat de Bolonya farà desaparèixer els exàmens per primar els treballets a classe, a l’hora de tenir un mètode d’avaluació.
És així que es va fent més grossa la bombolla educativa. És tant artificiosa la formació que se subministra a la població, que el més elemental del món trontolla. El paper d’un mestre o el rigor educatiu s’ha convertit en anecdòtic, gràcies a una formació ja analfabeta dels que avui exerceixen com a pares. Posar en qüestió la seva autoritat és un principi de suïcidi col·lectiu. És així que arribem al punt que un president de govern no pugui dir-ne crisi econòmica sinó que ha de recórrer a l’estratègia del Pare Carbasser. Per no alarmar la població, aquells rucs que les veuen venir totes!. És així que es pot donar el cas que un president del govern no sàpiga escriure quatre ratlles seguides amb absoluta correcció i no fereixi cap sensibilitat. És així, rebaixant tant el nivell de formació de la ciutadania que la converteixes en allò més vulnerable, més poruga i més dependent. És així que no cal construir cap discurs mínimament travat ni cal complir la paraula donada i fer de la picaresca el llibre de referència en la vida política. És així que es pot donar el cas que una de cada tres persones sigui funcionària. Aprimant el màxim la capacitat de raciocini pots arribar a qualsevol extrem més extrem de la misèria humana. Però inflant tant el valor d’un sistema o especulant sense crear realment la riquesa corresponent, és quan arriba una crisi forta. Quan els valors que regeixen el món sencer per garantir la prosperitat i la suficiència són arraconats d’aquesta forma, aleshores anem directes al precipici. És així que es va consolidant una gran crisi, la pitjor de totes.
14 comentaris:
En termes generals suscric el teu text. Tot i això, malgrat no conèixer a fons el Tractat de Bolònia, el fet que no s'avaluï amb examens sinó amb treballs no ho trobo gens malament.
Recordo, de l'època d'estudiant, haver-ho passat fatal per haver-me d'empollar dades i més dades, que només recordava (quan ho feia) per vomitar-les en un examen. Després marxaven del meu cap. El que m'ha donat coneixements no ha estat el patiment per preparar tots aquells examens, sinó el meu propi interès per formar-me, més enllà de les pautes escolars.
Com et deia al començament, però, estic completament d'acord amb el missatge de fons del teu escrit.
Salut.
Ferran,
Jo no crec que els exàmens haguin de ser una cosa mecànica, on s'hi aboqui dades i res més. Han de ser la prova que tota una sèrie de coneixement s'ha adquirit.
Una cosa diferent -per a mi- és decidir què cal estudiar. Si el temari d'estudi està fet a base de morralla, l'exàmen serà del tipus que tu dius. Ara, cal demostrar que s'han adquirit uns coneixements. I els treballs de classe són una prova més que insuficient per demostrar res. És empíricament sabut. Jo no em crec gaire les bondats dels treballs.
Avui vinc escaldada d'escola i el teu post encara m'encen més! Perquè tens raó! Vivim en un país de vergonya.
No entraré en la polèmica del funcionariat, que al ser-ho és lleig. Només esmentar que depen del sector on pertanys, ser funcionari és anecdòtic doncs treballes i molt.
L'educació no se li dóna la importància que caldria, i ja des de la universitat es permet que projectes de simis acabin la carrera i vagin a parar a les aules on desafortunadament hi ha el nostre futur com a societat.
Vivim en un món que ens tracta a tots de tontos , que viu l'avui i el diner fàcil. No tan sols els polítics ens amaguen la realitat, els mitjans de comunicació van ement TN cada cop més superficials i amb dades i gràfics molt vistosos i reportatgesmolt bonics que defugen sovint la realitat i les seves conseqüències...
Dessmond, avui et dic així de clar: el món està mal muntat i és un miracle que rutlli.
Quedem 4 gats utòpics lluitadors.
Peòr tirarem endavant. O almenys ho intentarem! :)
Anna Tarambana,
Un país d'opereta, sí. I espera't, que això no acabarà aqui.
La referència al funcionariat no ha estat pensant en el sector de l'ensenyament, justament. Que una de cada tres persones sigui funcionaria, vol dir que alguna cosa funciona molt malament. Això és productes de la formació. No entendre això és producte de molt mala formació.
Quan en la cadena de formació s'accepten determinades rebaixes, aleshores trontolla tot. Absolutament tot. Les conseqüències són de gran abast, perquè arriben a qualsevol racó del país. No entendre això és acceptar l'abisme com a solució dels mals.
Cert, cada cop anem cap a una versió superficial d'entendre la realitat. Perquè no ens hem preparat per a gaire més. Els mitjans de comunicació són un fidel reflex d'aquest drama. Són superficials i la professionalitat que llueixen és prou galdosa. Com diu en Sostres, anem cap al desastre però encara existim. Miracle i dels grossos.
Despues d'escriure un llençol de dimensions considerables, l'he esborrat.
Massa llarg, cal sintetitzar i resumir, i crec que el resum és aquest: perqué esforçar-te en treballar, innovar, empendre projectes si els inputs que ens arriben son que lo millor és refugiar-se sota el paraigües del "papa estat" o dedicar-se a especular? (sempre, amb els diners dels altres).
Aquest és el missatge que reben, des de fa massa temps, els joves, per terra, mar i aire.
I així ens va.
Lo que més em fot, és que els culpables, parlant en termes generals, som nosaltres, els que ja no som tant joves, perque el jovent, viu en el mon que els hem construït nosaltres.
Puaf!!.
Cordialment.
A mi que m' ha tocat voltar força món, com estudiant i com a professional us haig de dir que aquest sistema nostrat no va ni amb rodes.
Una de les coses que més em va sorprendre quan vaig arribar de ben jovenet als USA va ser que la competència entre estudiants feia inviable cap intent de plagi, no ja per la vigilància més o menys passiva del professor, sinó per la delatació automàtica i indignada per part del plagiat.
A Alemanya era pitjor, et podies guanyar un mastegot a mig examen només d' insinuar res. Sense manies.
Per contra, a USA em va sorprendre el baix nivell general i l' enfocament cap l' especialització, els bons en alguna cosa ho eren i molt, després podien situar-te Tegucigalpa a Finlandia i quedar-se més amples que l' alzina de Palau de Plegamans, però d' allò que els interessava eren eminències fins al nivell d' avorrir-te.
A Alemanya primava i força el treball en equip, i era l' equip qui treia l' ós a l' esquena del gandul de cada grup, també el suc del millor de cada un dels integrants.
A Catalunya sempre veia els professors amb una vocació més policial que pedagògica, més de restablir l' ordre i mantenir les formes i tirar endavant un programa atapeït que d' explotar les virtuts de cadascú. Molt uniformitzador, per la part baixa, s' entén.
A nivell universitari tampoc he entès mai, com havent-hi tantes facultats no deixen llicenciar la gent per l' Universitat i s' entesten a fer comulgar tothom amb els òssos de cada una de les llicenciatures. Ho trobo inversemblant.
Tant bé com anirien empresaris amb nocions d' economia, d' història, de psicologia, de dret, d' enginyeria, de documentació, socilogia... i cada una de les mil possibilitats a triar...s' entesten a fer-los estudiar econometria i matemàtiques de les operacions financeres, que a l' hora de la veritat serveixen menys, a la vida real, que nocions sobre la Història de l' Opera.
Sembla mentida que un País on sempre ha primat l' individualisme, el sistema educatiu els avaluï a ramats.
Salut i independència,
Cesc.
S'ha fomentat la cultura del no-esforç. El resultat es pot objectivar amb dades: el nivell dels estudiants baixa constantment. Els professors dels primers cursos de les carreres de ciències ho saben millor que ningú: han de rebaixar la dificultat dels examens any rere any perquè el nivell dels alumnes de batxillerat que els arriben és molt pobre. I no només a ciències. En general, no entenen el que llegeixen i tampoc saben escriure. Vist el panorama, em fa por pensar en el futur immediat que ens espera.
Per al·lusions, aquí
Dess,
m'encantaria titllar-te de pessimista i derrotista, però mentiria. Amb prou feines et puc qualificar de realista i et quedes curt.
El país se'ns desintegra a les mans. I ja no parlo com a català, si no com a Europeu, com a ocidental. La 'civilització' se'ns escola entre els dits.
Es ben trist haver d'enganxar-se en aquesta pantalleta per aconseguir la meva dosi mínima de intel·ligència i compromís al dia, llegint blocs com el teu i els comentaristes habituals.
Sort tenim de nosaltres mateixos.
Josep-Empordà,
Molt ben sintetitzat, doncs.
Efectivament, la mà del totpoderòs estat sembla que ho ha d'arreglar tot. Per tant no cal invertir masses energies en formació.
Cesc,
Vaja, veig que poques coses més s'et poden dir a tu. Veig que has tastat el bo i el millor i veig -al menys pel que fa als USA- que has topat amb la fura realitat. No conec el cas alemany, però no tinc perquè dubtar del que comentes. En fi, que anem ben dats per aquí.
Un indígena,
Els professors dels primers cursos són a punt de suicidar-se, de la vergonya al·liena que passen.
Ja és tot un símptoma de com va tot, que quan més universal i generalitzat ha estat l'ensenyament, resulta que hi ha dificultats en comprendre el que llegeixen els alumnes. Mare meva!. La fiabilitat del sistema està sota sospita.
Toni Ibañez,
Ara m'ho miro. Merci.
Joliu,
En el fons jo també parlo de la vella Europa. Està perdent pistonada per culpa de l'ensenyament. El tractat de Bolònia és un nyap dels grossos. Però si nosaltres tinguèssim clar cap on hem d'anar, la cosa seria diferent. Però altre cop, pel cantó baix, tornem a ser un patum ben destacada en aquest desastre.
Molt agraït per les teves amables paraules.
Crec que el comentari més encertat és aquest d'en joliu... al final a Internet trobes una mica d'inteligència, de sentit comú i de compromís.
I ho he de dir jo, que sóc d'un d'aquests ramats. Aquest any he acabat segon de batxillerat i dia rere dia, m'he dut les mans al cap preguntant-me com és possible. Però és una cosa estesa a totes les facetes de la personalitat, no només a l'estudi. No hi ha ganes de destacar, ni d'implicar-se en res. Total, jo el que vull és que no m'escalfin el cap.
La veritat, és que sense que jo sigui el paradigma de la implicació i la iniciativa, moltes vegades em sento sol, ben sol.
Per cert, si a algú li interessa la perspectiva del ramat, tinc escrites un parell d'entrades sobre el tema.
Salut!
Moz,
Bé, és qüestió de ser molt conscient de la situació i de mirar de posar remei. Com a mínim a nivell personal. Aspirar a tirar a base de la llei del mínim esforç saps que a la llarga és letal.
Miraré el que recomanes. Merci!.
Poc o res més a dir, després de tantes intervencions assenyades i encertades a partir del realista plantejament d'en Dess Mond.
Tanmateix voldria fegir-hi dues apreciacions, derivades de la meva experiència vital famliar i amistats amb ensenyants.
Sort, sort, encara, de les mestres i mestres, professores i professors, de la concertada (bona part) i de part de la pública. Tenim molts millors ensenyants , en proporció, que periodistes, que empresaris, que funcionaris, que policies...
El que falla molt més es l'entorn familiar responsable, bàsic i decisiu, sigui de famílies estables, desfetes, parells de fet o monoparentals.
En el nostre cas, el pas dels tres fills pel col.legi dels Germans de la Salle ens va resultar magnific. I nomes quedaven 3 ó 4 Germans, però el professorat magnific. I a la universitat, després, tot i l'escepticisme meu personal previ, per desconeixement, ( i per haver conegut la UB a la meva joventut, un autèntic desori desastrós) la UPF també ha superat les expectatives. Francament molt bé.
Ja sé que la UB i la UAB no es el mateix que la UPC o la UPF o, diuen, la URL.
Per la nostra experiència, educativament cal també estabilitat de centres. Guarderia o parvulari; egb i batxillerat i universitat, si es el cas. 2 ó 3 centres diferents, inclosa la facultat, no més. Sense canvis, a no ser que siguin imprescindibles.
Nosaltres sempre diem que, per sort, l'epoca escolar dels nostres fills i filles ja ha passat, perque ara, o d'ací a 5 anys, ja no sé ben bé si podriem repetir les encertades eleccions fetes, o els pares o els propis fills després del batixllerat.
Però estic segur que encara hi haurà i tindrem/tindreu un nombre relativament important d'escoles on se seguirà ensenyant i formant força bé al nostre jovent.
Es una de les eleccions més importants i complicades de prendre, i amb punts de vista diferents a prioritzar, de vegades, de les famílies. Però val la pena, i tant, de fer averiguacions prèvies, recollir informació real, referències, per a intentar encertar-la.
Sot a que molts de vosaltres encara us queden anys per a prendre-les.
Cordialment,
Andreu
Andreu,
Gràcies pel comentari. És un bon contrapés a aquesta visió tan ferotge.
Publica un comentari a l'entrada