Idees pelegrines

La política molts cops duu cap a una mena de cul-de-sac. O no. O potser sí. O coi, no ho sé. A vegades sents dir tals coses que em demano: i aquest, a més, cobra per lluir aquest grau d’il·luminació?.

Per exemple, el procés de reforma de l’Estatut va donar peu a un fotimer de pensades escombraria. Se’n van arribar a dir de tots colors, com si el món no hagués avançat en els darrers cent o cent cinquanta anys. Veies una d’aquestes espanyoles i il·lustríssimes senyories exclamant la mateixa ximpleria que podia haver-se dit fa no sé quan de temps enrere. Quan la vida era més obscura i qualsevol por arrelava amb facilitat perquè l’humanitat, comparant-la amb el que és avui, era immensament subdesenvolupada. I pensava, quines idees que corren encara!.

O l’Aznar. Irradiava tanta joia amb els peus damunt la taula que compartia amb el mandatari més poderós d’aquest món i probablement de la galàxia!. Poca conya quan comparteixes aquesta mena de moble!. Ara, veies que la taula era tremendament desequilibrada. Voler posar Espanya en la mateix sac de les grans potències mundials, com ara Anglaterra o els U S of A, a base de fer l’espavilat en comptes de suar la cansalada, donava fins i tot un punt d’angúnia. Espanya o fa un esforç mental titànic o per més que vulgui somiar no deixa de ser un dels vulgars PIGS, com va recordar dilluns passat el Financial Times. Quines idees les del Sr. Aznar!.

I així podria estar donant corda fins l’any vinent. Hi ha sortides que, de tant absurdes com són, et deixen amb la mateixa cara d’astorament que fa un lluç bullit. Quan aquestes t’arriben del Regne d’Espanya ja les trobes fins i tot normal, perquè sembla que allò és una immensa fàbrica de somiar truites que mai descansa.

Però és clar, quan la cosa té una catalana facturació, la sorpresa m’aglapeix. En general Catalunya sempre ha tocat més de peus a terra. Ha calgut tenir un discurs més precís, basat en la cruesa del realisme i d’acceptar que tot és possible mentre no es demostri el contrari. Això ens ha fet arribar al segle XXI, quan en realitat ja fa unes centúries que hauríem d’haver desaparegut del mapa, seguint la lògica del que és la normalitat.

És pensant així que em van sobtar majúsculament les paraules d’en Josep Maria Pelegrí, flamant secretari general d’Unió. En ple síndrome post-vacacional declara que “Unió no governarà amb ERC si intenta imposar el seu projecte independentista”. Mira que hi ha motius honorables per decidir seguir escalfant l’escó a l’oposició!. Ara, aquesta exhibició de beateria política és que no sé com descriure-la. Em sembla del mateix carpetovetònic que fins ara el creia només propi de les Espanyes més fosques o més quixotesques. Pensades com aquestes només s’haurien d’avocar en l’intimitat més rotunda. O pensar en no tornar a governar. Després que ERC ha ballat el tiru-liru amb la branca més espanyola del PSC, li regala la clau, signa tots els xecs en blanc que li demanen, l’única por comprensible és compartir una calçotada amb ells.

És que no hi ha ningú més a Unió capaç d’entendre el mal polític que pot fer exhibir semblants idees pelegrines?. És que no veieu, amics –i amigues- d’Unió, que aquesta obsessió tan poc meditada per Espanya pot donar com a resultat fer el mateix tipus de ridícul que avui fan ells?. És que és Unió un partit sense vocació de govern?.