Tocant el dos

Agafar un avió l’agost és un acte molt dur. Anar a Mallorca s’ha convertit en una cosa prou vulgar. Fer-ho amb temptacions low cost ha d’ésser insolentment vulgar. Nosaltres ho hem fet mirant preu. Només faltaria!. Encara que a la fi no ha estat amb una companyia d’aquestes que rebenten preus o que porten el segell “low”, no hem trobat imports menors per altres cantons. I és clar, hem hagut de conviure amb el mal gust.

L’espectacle trobat a l’aeroport –de Barcelona- esdevé el bressol del lletgisme. Viatjar aquest mes significa haver d’anar amb xancles per arreu. Amb la tovallola penjant del coll. Em sorprèn que Zara, en comptes de Riera, hi tingui botiga. Però tal i com m’assalta aquesta sorpresa, mirant amunt i avall, la incògnita queda ben aïllada de seguida. La població flotant que acabarà escarxofant-se amb posat i formes encara més silvestres a Lloret o S’Arenal, ara mateix fa trànsit per l’aeroport. La nostra connexió al món!. Aquest és el valor “afegit” que tenim per poder gaudir d’un aeroport vocacionalment low.

Famílies senceres amb un posat més a prop d’estendre la tovallola que d’embarcar. Em demano quines gales es reserven aquestes feres quan decideixen anar de debò a la platja. Què han de pensar de mi, que jo combato el sol amb camisa de màniga llarga. I sort d’això. Quan hem posat els peus a terra, Mallorca ens ha rebut amb unes bafarades calentes d’allò més intestines. De tant tant endins irradia calor aquesta terra, que ja no em sorprendria descobrir que l’infern arrenca a les Balears.

En aquest panorama tan abrasiu, penso que em decantaré per obsequiar-te amb posts més estiuencs, menys transcendentals. Ara, tot i així no em deixaré arrossegar tant com per convertir el blog en una mena de “Salsa Rosa” o “Què m’en dius”. No penso guarnir amb xancles aquest espai. Ans el contrari, dedicaré un bocinet –encara que sigui amb regularitat dubtosa- als bons modus. Regalaré lliçons –magistrals- amb l’objectiu de proporcionar als catalans l’educació de mínims per tal que Mallorca no segueixi essent aquesta despampanant desconeguda.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò primera: Ses Illes
Una altra forma de lletgisme molt clàssic practicat pel catalans és fer anar amb excés l’article salat i confessar sobtadament a un baleàric l’amor per en Tomeu Penya. Aquestes dues coses conformen el pack més freqüent que tenim per fer el ridícul, pensant que és una magnífica estratègia de començar una bona relació catalano-mallorquina. Un dia rumiaré si cal dedicar una lliçò exclusiva a l’article salat per intentar fer més petit aquest grau de ridícul dels meus compatriotes principatins. De moment vull advertir que no hi ha res més patètic per part catalana que fer anar l’expressió “Ses Illes”. Hi ha la temptació estesa, en sentir xerrar algú, el demanar: vostè és de Ses Illes, oi?. No hi ha cap baleàric que accepti aquesta denominació. Només ho fan veure, per educació. Els baleàrics són o bé de Mallorca, o de Menorca, o d’Eivissa o de Formentera. Aquests darrers poden acceptar la denominació Pitiüses, però aquí s’acaba el bròquil. És com si a tu et pregunten: Ets de Barcelona-Tarragona-Lleida-Girona?. Per educació ni pregaries al teu interlocutor saber quin dia pensa posar fi a aquesta forma quasi perversa de fer el ridícul. Ah, dir-ne Les Illes seria el correcte pel cas principatí. Però amb article salat o sense, millor que cerqueu altres formes d’aproximació. No costa res i demostra molta més sensibilitat per part nostra.