Sóc a Mallorca

Avui he voltat pels mercats que es fan a Llubí, Santa Margalida i Ariany. Ens ha acompanyat un sol ben guapo. De bon matí és el millor moment per treure el nas. A partir de les dotze te’n comences a penedir. De totes formes, si corre una mica d’oratge, qualsevol sortida es converteix en ben agradable.

He fet l’escapada tant aviat, que he decidit berenar a Llubí. Al café Coc. De bon matí hi ha qui ha demanat una ració de llengua amb tàperes, que és un plat molt típic en aquest poble. Encara no en tenien. M’he sentit una mica desgraciat encarregant només un entrepà de formatge i pernil. Salat?, Sí, gràcies. Però aquesta depressió ha volat de seguida. A Palma demanes pernil i posen cara de susto. O de retrete. Prefereixen dir-ne "jamón" o "kamon", cas d’algu un poc mallorquinot. Quan l’home que prenia la nota ha trobat el més normal del món dir-ne pernil, he començat a veure la llum.

Gairebé tot el poble era concentrat a la plaça del mercat. El café, ple. Plats amunt i avall i jo diria que havia més moviment dins el local que a fora, a les parades. M’he adonat que allí hi parlava tothom en català i, per un moment, he tengut la sensació de ser a Mallorca. Fins i tot el tipus que venia els números de l’Once, que ja és difícil trobar-ne un d’autòcton. Guenyo com toca, però mallorquí a les totes.

Curs d’estiu apanyat pel bon català
Lliçò cinquena: Les presses i l’humor mallorquins

Hi ha dues coses difícils de retratar de Mallorca. El sentit de les presses i l’humor. Crec que són coses molt singulars i que mereixerien una D.O. . De pressa em sembla que no n’hi ha. No han sabut mai el que és, fins l’arribada del turisme. El temps ha transcorregut sempre igual, exceptuant els darrers vint/trenta anys. Hi ha poblets que han romàs immutables des de la mateixa edat mitja fins ara. No experimenten la menor pressa de canvi.

A l’home que oferia números de la sort li han demanat: aquest és el bo?. Ell ha pres el numero de les mans a una senyora, se la mirat i remirat a consciència. L’ha examinat amb un deteniment per a mi incomprensible. Passada una bona estona, d’haver-lo repassat microscòpicament, l’ha tornat i amb un posat solemne ha assegurat: aquest serà el bo. Després d’això ha encetat una conversa, també llarga. Però molt. Jo sempre he vist la gent que ven números de l’Once als bars o als restaurants que van esperitats. Fan una guaitada general i gairebé amb la flaire que fa el local saben si val la pena o no treballar-hi la venda de números. Però és allò de vist i no vist. A Llubí, el venedor dels cecs ha quedat embarrancat a la primera taula. Fins que li he fet senyals i he vist clar que havia de demanar el mateix número que aquella senyora. No podia arriscar-me a haver d’encetar tot el ritual de confirmació de la butlleta guanyadora si jo volia visitar més d’un mercat. En aquestes què un home, tot entrant al café, ha ensopegat. Ha reaccionat ràpidament i s’ha estalviat anar de pet a terra. Però ha exclamat uns "Cagums-en-Déu" i uns "Batuadells" que han retronat amb contundència. Tant que la parròquia l’ha quedat mirant. I veient-se així d’observat, s’ha cregut en l’obligació de justificar el seu comportament. Amb un fil de veu ens ha confessat: és que a l’entrar, en comptes de mirar cap al davant, la vista se m’ha anat cap els escots d’aquestes fadrines!. Al sortir, amb molta cura, he mirat de trepitjar fermament els dos graons que porten a l’exterior i he dut la mirada cap on havien de ser congregades aquelles fèmines. La més jove feia dies que havia passat la setantena!. L’humor mallorquí és molt agut. Molt fi. Molt intel·ligent. A vegades, de tant que n’és, mai acabes de saber per on pot brollar-ne un bocí.